OPERATION MINCEMEAT (2012)

 

2021. UK, USA. Director: John Madden. 121 minuts. Color.

Guionista: Michelle Ashford. Fot: Sebastian Blenkov. Música: Thomas Newman.  

Colin Firth (Ewen Montagu), Matthew Macfadyen (Charles Cholmondeley), Kelly Macdonald (Jean Leslie), Penelope Wilton (Hester Leggett), Johnny Flynn (Ian Fleming).     

Mentides i suspicàcies

L’Operació Carn Picada va ser un engany magistral que la intel·ligència britànica va elaborar per fer creure als alemanys que, l’estiu de 1944, la invasió del sud d’Europa començaria per Grècia i no per Sicília, que és on estava previst. Tot consistia en llançar un cadàver al mar, a Gibraltar; el cos d’un fals Major William Martin dels Royals Marines, amb tot de documents sobre la suposava invasió de Grècia. Les autoritats espanyoles havien de recollir el cadàver i passar els papers als alemanys. Tot es va produir com estava previst, Berlin es va empassar l’ham sencer i el 10 de juliol de 1944 els Aliats van poder iniciar la invasió de Sicília amb relativa comoditat.

Aquesta pel·lícula és bona, sòlida, precisa i de molt bona factura. El repartiment és impecable, amb Colin Firth o Matthew Macfadyen comandant les operacions en un interessant clima cordial però amb una bona dosi de suspicàcies mútues. La guionista, pensant segurament que el film resultaria una mica eixut i previsible si només es dedicava al tema en qüestió, s’inventa una història d’amor a tres bandes entre la jove Jean Leslie, el madur Ewan Montagu -casat però distanciat de la seva dona- i el menys madur i solter Cholmondeley. Però Colin Firth, vellot i pansit, és massa gran per a tals afers i la cosa grinyola. El derrotat Macfadyen posa mala cara i nosaltres, els espectadors, també. 

Potser perquè en aquell departament dels serveis d’intel·ligència britànics hi havia molts escriptors, el film gasta un nivell literari massa alt -poc natural, de fet- tant en la narració -adjudicada a Ian Fleming, autor de les novel·les de James Bond– com en els diàlegs. Un exemple: “This war is a wilderness of mirrors in which the truth is protected by a bodyguard of lies”. 

BELFAST (2021)

 

2021. UK. Guionista i director: Kenneth Branagh. 97 minuts. B/N  

Fotografia: Haris Zambarloukos. Música: Van Morrison.

Jude Hill (Buddy), Caitriona Balfe (Ma), Jamie Dornan (Pa), Judi Dench (Granny), Ciarán Hinds (Pop).   

Nen bufonet

Pàgines viscudes aspiren a ser les imatges d’aquesta pel·lícula, perquè Kenneth Branagh, nascut a Belfast el 1960, rememora l’any precís, el 1969, en què la seva família va abandonar la ciutat, per fugir dels disturbis entre catòlics i protestants que encenien els carrers. El problema és que les pàgines viscudes no ho semblen gaire, perquè Branagh no és l’home modest i aplomat que aquest projecte requeria. Amant de l’espectacle com és, ho supedita tot a la pirotècnia. Quan l’ater ego de Branagh, el petit Buddy de nou anys, participa, empès per una seva cosina, en el saqueig multitudinari i violent d’una botiga catòlica i s’enduu a casa, com a trofeu de caça, un detergent ecològic, la mare del sagalet -que detesta, com el seu marit, tot acte de violència i en fuig a l’instant -no fa altra cosa que agafar el nen i la cosina i córrer cap a la botiga -encara en ple saqueig- per tornar el detergent en qüestió a la prestatgeria. Una absurditat.

Això només és una seqüència, dirà algú. Però hi ha més coses que no funcionen a Belfast, començant per aquesta llepada fotografia en blanc i negre, que sembla d’anunci de colònia o de videoclip. El nen protagonista, tan bufonet,  és un nen de telefilm de sobretaula, tan simpàtic amb els avis, tan enamoradet d’una nena de la classe, tan conversador sobre aquest amor infantil, tan embadalit mirant els seus pares ballant com uns professionals en una festa al carrer o en el funeral de l’avi...

Com a director, Branagh comença apoteòsic, amb un doble travelling circular al voltant d’en Buddy quan el nen simplement contempla uns manifestants ferotges al fons del carrer. També hi ha angles rebuscats a dojo. L’edat no és un grau en el cas de Branagh. Per cert, hi ha alguns moments en color: la pel·lícula que veu la família al cinema i també -això és més delirant- una obra de teatre. En fi, el film, a part de tot això, és correcte i poca cosa més. En Buddy té un germà gran, però el guió l’oblida del tot.    

Acabem amb un bon monòleg sobre els irlandesos fora d’Irlanda: “The Irish were born for leaving. Otherwise, the rest of the world would have no pubs. It just needs half of us to stay, so the other half can get sentimental about the ones that went.”

NO TIME TO DIE (2021)

 

2021. GB (Eon), USA. Director: Cary Joji Fukunaga. 163 min. Color.

Guió: N.Purvis, R.Wade, C.J.Fukunaga, P.Waller-Bridge. Mús: Hans Zimmer. 

Daniel Craig (James Bond), Léa Seydoux (Madeleine Swann), Rami Malek (Lyutsifer Safin), Lashana Lynch (Nomi), Ralph Fiennes (M), Ana de Armas (Paloma).    

Bond fulminat

Daniel Craig, el Bond més rústic i eixut, va dir adéu a l’agent 007 amb un film notable, per sota de Casino Royale (2006) però molt superior a les tres anteriors entregues: la paupèrrima Quantum of Solace (2008), la irregular Skyfall (2011) i la mediocre Spectre (2015). El brutal Craig, tan convincent com sempre en les escenes d’acció, aquesta vegada sembla que s’esforci més en el terreny sentimental i en el camp dels comentaris enginyosos. Quan entra de nou al despatx de M, es pregunta: “Is this desk bigger or have you gotten smaller?”  

El film reprèn amb intensitat la història d’amor amb la proustiana Madeleine Swann (magnifica Léa Seydoux), però, evidentment, els dies feliços s’acaben aviat. Un malentès els separa i és amb tristesa que veiem la pobra Madeleine abandonar temporalment el film. La substitueix, en un entonat episodi cubà, Ana de Armas, molt sexy i divertida interpretant una agent de la CIA, Paloma, amb poca experiència... o potser no tan poca. Fins a mitja pel·lícula, l’acció és brillant, ja sigui a Cuba o abans, a Matera, al sud d’Itàlia, amb un espectacular salt de moto. De més a menys va el film en aquest sentit.

La pel·lícula abandona el divertiment i recupera la profunditat emocional quan Bond retroba Madeleine Swann a Londres, en el cant de cigne de Blofeld. És especialment brillant la seqüència perquè, a la tensió amorosa derivada del fet de retrobar-se després de tant temps, s’hi afegeix un element molt pertorbador: el fet que Madeleine, infectada d’un virus molt sofisticat, intenta no tocar Bond per no infectar-lo; però això, l’agent 007, no ho sap i  queda molt desconcertat.

El film, que ja tenia alguns problemes (la nova agent 00, negra ella, tan tòpica; l’escena d’acció que acaba al bosc, de nit, pobra pel nivell bondià habitual), s’enfonsa -sí, es pot dir així- al llarg tram final, perquè el dolent és molt poca cosa, un xicotet pertorbat com n’hi ha tants al planeta, i no té interès. El desenllaç, inaudit a tota la sèrie Bond, inclou la mort de l’agent 007, que espera estoicament l’arribada del míssil que ho destruirà tot. Francament, no està bé. A James Bond, no se’l mata.  

VERDENS VERSTE MENNESKE (2021)

 

2021. Noruega. Director: Joachim Trier. 128 min. Color. 

Guió: Joachim Trier, Eskil Vogt. Fot: Kasper Tuxen. Música: Ola Flottum.

Renate Reinsve (Julie), Anders Denielsen Lie (Aksel), Herbert Nordrum (Elvind). 

Títol anglès: The Worst Person in the World.  

Tot el temps del món

Julie es pensa (qui no s’ho pensa quan és jove?) que té tot el temps del món i que les grans decisions poden esperar. Va començar medicina, psicologia, fotografia, però ara li agrada escriure textos breus sobre temes penetrants... Temps al temps, pensa Julie, que detesta que li preguntin a què es dedica o quan tindrà fills. La seva relació amb Askel, justament, s’esquerda per aquest cantó. Ell, dibuixant de còmics de 44 anys, vol ser pare, però Julie, a punt de fer-ne trenta, no en vol sentir a parlar. Encara és jove, té tot el temps del món.  

El temps corre massa. “Seríem més feliços si poguessim aturar el temps”, pensa Julie. El director Jochim Trier, atent al seu desig, atura el temps: Aksel, tan pesat, es queda petrificat a la cuina, i Julie, feliç, corre pels carrers d’Oslo enmig de gent immòbil, entra a la cafeteria on treballa Elvind, que és més jove que Aksel i més despreocupat, i es llença eufòrica als seus braços. 

És una gran seqüència, i no és l’unica. És formidable el passeig  que Julie, a l’hora foscant, fa per Oslo, sortint abans d’hora d’una presentació d’un còmic, i que culmina amb la noia colant-se en un casament. Aquí coneix Elvind. L’atracció és immediata. La personalitat extravagant de Julie captiva Elvind.  

El film, que era una comèdia romàntica amb tocs originals, fa un gir a la segona part, que és ombrívola, sobretot per la malaltia irremeiable d’Aksel. El temps ha fugit, i ara Julie s’adona que potser era Aksel i no Elvind, un noi amb poca substància, l’home de la seva vida. Aksel també entona el mea culpa. Quan Julie vivia amb ell, no va dir-li prou com era de meravellós estar amb ella.

Sola i sense fills, acaba Julie, no pas amargada, però amb la consciència clara que en el moment decisiu es va equivocar. Tot el temps del món, es pensava que tenia, i no era cert. Destaquem, finalment, la fabulosa interpretació, plena de vida i de matisos, de Renate Reinsve com a Julie.