1940. USA (MGM). Director: King Vidor. 125 minuts.
Color. (23 de febrer)
Guió: Laurence Stallings, Talbot Jennings. Novel·la: Northwest Passage, de Kenneth Roberts
(1937). Música: Herbert Stothart. Fot: W.Skall, S.Wagner.
Spencer Tracy (Major
Rogers), Robert Young (Langdon
Towne), Walter Brennan (Hunk Marriner), Ruth Hussey (Elizabeth Brown).
L’incentiu
per viure
La “French and Indian War” (1754-1763) va
enfrontar Nova França –que tenia indis com a aliats- i l’Amèrica britànica, que
va acabar guanyant la guerra. Aquesta pel·lícula relata un episodi heroic
d’aquesta guerra. El 1759 els Rangers del major Rogers inicien, des de Fort
Crown Point (Nova York), una llarga expedició fins a St.Francis (Quebec), per
castigar els abenakis, uns indis molt cruels amb els pobladors britànics. El
viatge comença de nit, amb canoes pel llac Champlain. Aviat, però, distingeixen
uns vaixells francesos. Per evitar ser vistos, decideixen esquivar-los per
terra. Això significa que els Rangers han de pujar les canoes muntanya amunt i
després baixar-les de nou fins al llac. És una seqüència extraordinària,
d’aquelles que no s’obliden. King Vidor, magistral director, filma de manera
fabulosa aquest esforç titànic dels homes de Rogers. Més endavant, però, hi
torna a haver una altra seqüència antològica. Per poder travessar un riu molt
cabalós, els Rangers fan una cadena humana, agafant-se fort l’un a l’altre,
resistint fins a l’extenuació contra el corrent del riu. És realment impressionant.
Els Rangers arriben
per fi a l’assentament dels abenakis i l’atac es produeix, a l’alba, amb els
indis dormint. Tres grups disposa Rogers, per taponar totes
les sortides. És sanguinària la seqüència. La set de venjança acaba fins i tot
per fer embogir un rànger. El film no estalvia atrocitats, però són més dites
que vistes. La missió s’ha acomplert, però el pitjor encara ha d’arribar. La
tornada, fent molta volta per evitar les tropes franceses, serà terrible. La
fam assetja els Rangers. Quan arriben al llac Memphremagog, no poden pescar i
menjar per la presència de francesos. Llavors se separen en quatre grups, tot i
l’oposició del major (resulta que és un exèrcit democràtic!). Rogers tenia raó i només 50 homes arriben a Fort
Wentworth (New Hampshire), totalment destrossats. Al fort,
però, no hi ha ningú. L’incansable Rogers (magnífic Spencer Tracy) sucumbeix un
instant, en solitari, per primera vegada. Per sort no triguen a arribar els
anglesos amb menjar. Aquest film memorable és un cant a la tenacitat i al
sacrifici.
No he parlat de l’altre personatge principal:
Langdon Towne (excel·lent Robert Young), aspirant a pintor que, fugitiu de
Portsmouth per culpa d’un peix gros anglès (ja es palpa la Guerra de la
Independència, tan propera), es troba tot plegat enmig dels Rangers. Rogers,
que el vol per dibuixar mapes, li diu: “Serà només una excursió pel llac”. Les
passarà magres el pobre Langdon, especialment a la tornada, quan haurà de
caminar milles i milles amb una bala a l’abdomen! Una diàleg genial combina el
drama amb l’humor negre. El major Rogers s’interessa per Langdon, ja ferit de
bala: “Està gaire malferit?” Contesta Langdon: “És la primera cosa que tinc a
l’estómac des de fa dies.”(1)
Només l’ajuda del fidel Marriner (entranyable Walter Brennan) i el
pensament de retrobar la bonica Elizabeth l’esperona. També, és clar, les
frases lapidàries del major Rogers sobre la naturalesa humana: “Sap una cosa? És molt difícil destruir un
home que té un incentiu real per viure.”(2) I resulta que és cert.
Al final, Langdon torna a casa i retroba la bonica Elizabeth, que
l’esperava fidelment. Feliços i elegants acomiaden l’indòmit major Rogers i els
Rangers, que tot seguit es perden en l’horitzó per buscar el “pas del
nord-oest” del títol. Era la segona part de la novel·la, però no es va arribar
a filmar. Una llàstima.
(1) Major
Rogers: Are you hurt bad?
Langdon Towne: First thing I’ve had in my stomach in
days.
(2)
Major Rogers: You
know, it’s pretty hard to destroy a man who’s got a real incentive to live.
