23: ENRIC V. William Shakespeare

Traducció: Salvador Oliva

Arriba el tercer Shakespeare d’aquesta llista, i n’arribaran més, perquè el geni de Stratford-upon-Avon és qui més hores de felicitat amb un llibre a les mans m’ha proporcionat en aquest vida.  

Amb l’ajuda incomparable de la traducció de Salvador Oliva, repassem l’obra amb cert detall.

Acte I

Enric V aspira, per motius genealògics, a la corona de França. Però és conscient d’un altre perill: “No ens hem d’armar només contra els francesos; ens cal reunir tropes per tenir defensa contra Escòcia, que espera l’ocasió per avançar contra nosaltres”. Westmoreland ho explica com una faula: “Tan aviat com l’àguila anglesa va a caçar, la mostela escocesa se li acosta, furtiva, al niu desprotegit, i se li beu els ous reials”.

El Delfí de França, a través del seu ambaixador, es burla de les aspiracions del rei anglès i li regala un cofre de tresors. Els tresors són pilotes de tennis. Enric V contesta: “Us agraïm el present i la vostra molèstia: quan tinguem les raquetes per aquestes pilotes vindrem a França per la gràcia de Déu, a fer-hi una partida i a jugar la corona del seu pare”.

El rei anglès, en to amenaçador, afegeix:

Digueu al Príncep que la seva broma

convertirà aquestes pilotes en pedres de canons

i la venjança que volarà amb elles

li omplirà l’ànima d’amarg remordiment.

Aquesta broma deixarà milers de dones

sense els seus estimats marits, farà pols dels castells,

i molts que encara no han nascut, ni han estat engendrats,

tindran motius per maleir la broma del Delfí.

Acte II

Mentre Nym, Bardolf i Pistola, que aviat seran camí de França, tenen les disputes habituals, arriba la notícia del gravíssim estat de salut de Falstaff. “A fe que algun dia d’aquests serà carn de corbs. El Rei li va partir el cor”, diu la tavernera. Falstaff, efectivament, no triga a morir. En fa el relat la mateixa tavernera: “I ell ha cridat ‘Déu meu, Déu meu!’ tres o quatre vegades. Després jo, per consolar-lo li dic que no hauria de pensar en Déu, que no hi havia cap necessitat d’empipar-lo amb pensaments així, encara. I ell que em demana que li posi més roba als peus. He ficat les mans a dintre el llit, li he tocat els peus i els tenia freds com una pedra; després els genolls, i així amunt i amunt: tot ell era fred com una pedra”.

Mentrestant, a les altes esferes es couen traïcions. El comte de Cambridge, Lord Scroop i Sir Thomas Grey, comprats a preu d’or pels francesos, tenen l’encàrrec d’assassinar Enric V a Southampton. Però gràcies a missatges interceptats es descobreix la conspiració. Enric V, abans de detenir-los, hi juga: els fa jutjar una ofensa que va cometre un soldat, per excés de vi, contra el rei; els tres, de manera unànime, aconsellen de ser inflexibles amb l’infractor. Enric V, llavors, els mostra les cartes que delaten la seva traïció i diu: “La clemència que alenava en mi ha estat aniquilada i morta fa un moment, per consell vostre. Per vergonya no hauríeu de gosar parlar-me de clemència; els vostres arguments se us han posat en contra com aquells gossos que devoren el seu amo. Contempleu, prínceps, i vosaltres, nobles pars, aquests monstres anglesos!”. Enric V sentencia els tres traïdors a mort. Després, amb la mirada posada en la guerra, exclama: “Alegres, cap a mar! L’ensenya de la guerra avança: no hi ha rei d’Anglaterra sense ser rei de França”.

A l’altra banda de l’estret, el Delfí Lluís afirma que Enric V és “un jove tan frívol, atordit, buit i capriciós, que no inspira cap por”. Però el rei Carles VI no el subestima pas; recorda proeses d’Eduard, el príncep Negre, i afirma: “Enric és un nou brot d’aquell tronc gloriós, i bé ens cal témer la seva fortalesa natural i el seu destí”. Arriba el Duc d’Exeter, ambaixador d’Enric V, que ensenya un arbre de genealogia per demostrar que les pretensions del rei anglès són legítimes. “Si no, ¿què passarà?”, pregunta el rei francès. “Una revenja sangonosa. Ni que amaguéssiu la corona als vostres cors, allí forfollaria per endur-se-la’n”, respon Exeter.

Acte III

El rei francès ofereix a Enric V la seva filla Caterina “i amb ella, com a dot, alguns ducats petits i miserables”. Enric no accepta l’oferta i inicia les operacions assetjant la ciutat de Harfleur. Promet una carnisseria: “Perquè com a soldat que sóc -nom que millor s’adiu a la meva natura- no deixaré Harfleur, ja mig enderrocada, fins que quedi enterrada sota cendres. Totes les portes de la pietat seran tancades, i el soldat de cor dur, salvatge i aguerrit, amb el braç lliure i sanguinari, avançarà amb un poder tan ample com l’infern, i segarà les vostres tendres verges i els vostres bells infants”. El governador de Harfleur es rendeix.

Mentrestant, al palau de Rouen, Caterina, la filla del rai francès, fa classes d’anglès amb Alícia, la seva dama de companyia: “Dites-moi l’anglais pour le bras”, “De arm, madame”, “Et le coude?”, “D’elbow”. En una altra sala de palau, el rei de França està preocupat perquè Enric V ha travessat el riu Somme. El Delfí afirma: “Per l’honor i la fe que les dames es riuen de nosaltres: diuen que el nostre nervi està degenerat, i que hauran de lliurar el cos a la luxúria dels jovenets anglesos per tornar a poblar França de lluitadors bastards”.

El rei ordena passar a l’acció: “Barreu el pas d’Enric (...), llanceu-vos sobre el seu exèrcit, igual com una allau salta damunt les valls, (...) i porteu-lo a Rouen en un carro captiu com a presoner nostre”. El Conestable ho veu fàcil: “Lamento que les seves tropes siguin tan poc nombroses, els seus soldats malalts, extenuats de fam i de fatiga, perquè estic convençut que quan vegi l’exèrcit que portem, deixarà caure el cor en el clot de la por i per victòria ens oferirà un rescat”.

Al campament anglès, Fluellen, un oficial, exposa a Enric V el cas del soldat Bardolf, que està a punt de ser executat per haver robat en una església. Enric V no esmenta que coneix Bardolf -era de la colla de Falstaff- i es mostra inflexible: “Voldríem veure tots aquests malfactors executats així”. Arriba Montjoy, ambaixador del rei francès, que avisa a Enric V que “Anglaterra es penedirà de la seva follia” i li ofereix pagar un rescat “que serà proporcional a les pèrdues que hem sofert”. Enric V contesta que és cert que té la seva gent “afeblida per les malalties, i l’exèrcit, minvat”, però no es rendirà ni pagarà cap rescat. “En resum, vet-aquí què responem: no volem el combat, tal com estem; però tal com estem tampoc no en fugirem. Digues-ho així al teu amo”, conclou el rei anglès.

*The gates of mercy shall be all shut up.     

Acte IV

Arriba la gran batalla a Azincourt. Enric V, per encendre els ànims dels seus soldats, que s’han d’enfrontar a un exèrcit molt més nombrós, fa un discurs impressionant. És el clímax de l’obra.    

Avui és Sant Crispinià,

qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa

s’alcarà de puntetes quan es parli d’aquest dia,

i el nom de Sant Crispinià el faran sentir gran.

Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,

cada any en aquest dia convidarà els veïns

i els dirà: “Demà és Sant Crispinià”

i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius

dient: “Vaig ser ferit el dia de Sant Crispinià”.

Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,

sempre es recordarà del que va fer aquell dia

amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms

als seus llavis seran familiars com els mots casolans:

Enric, el Rei, Bedford i Exeter,

Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,

tots serem recordats entre copes escumejants,

i els homes bons ho explicaran als seus infants

i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran

-des d’ara fins al dia que s’acabi el món-

Sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.

Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,*

perquè els que avui vessin la seva sang amb mi

seran els meus germans. Qui sigui baix de rang

serà, des d’aquell dia, alçat a la noblesa.

Molts cavallers anglesos que s’han quedat al llit

Maleiran el fet de no trobar-se aquí

i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin

algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.    

*We few, we happy few, we band of brothers.

Acte V

Enric V, triomfador a Azincourt, torna a Anglaterra -“Mireu: la platja anglesa cenyeix el mar amb homes, amb dones i amb infants; llurs crits i aplaudiments ofeguen la veu fosca del mar”- i arriba a Londres: “El batlle i els seus consellers millors (...) van a rebre el seu Cèsar vencedor”. Es presenta un ambaixador francès per demanar la pau.

El rei Enric torna a França per exposar les seves demandes i redactar un acord de pau just. Mentre els  seus subordinats es concentren en la lletra petita dels articles, Enric V s’entrevista amb Caterina, la filla del rei francès, que és, justament,  el “primer dels articles proposats”. La conversa no és fàcil, perquè ella no entén gaire l’anglès. “M’agrada que no sapigueu millor l’anglès, perquè si el sabéssiu trobaríeu que sóc un Rei tan vulgar que us pensaríeu que m’he venut el mas per comprar la corona. En qüestions d’amor, no sé brodar-ho, només sé dir directament ‘Us estimo’, i si em féssiu afegir alguna cosa més preguntant ‘De veritat?’, se m’haurien acabat les paraules d’amor”, confessa Enric V.

I afegeix: “Us parlo com un soldat normal i corrent: si em podeu estimar així, preneu-me. Si no, dir-vos que em moriré és cert; però pel vostre amor, per Déu que no, tot i que us estimo molt”. “És possible que hagi d’estimar l’enemic de França?”, pregunta Caterina. Enric V intenta contestar en francès, però s’encalla de mala manera: “Per a mi, Kate, és més fàcil conquerir el regne que no pas parlar francès”.

Caterina, finalment, accedeix a casar-se amb Enric si aquesta és la voluntat del seu pare. Enric, llavors, vol besar-la als llavis. Però ella s’hi nega, perquè aquest no és el costum de les dames de França. “Ah, Kate, les maneres s’inclinen davant dels grans reis. Estimada Kate, vós i jo no ens podem tancar dintre els límits de les maneres d’un país. Nosaltres som qui dictem les maneres, Kate”,* i la besa. Entra el rei de França i la resta de cortesans. El rei francès accepta concedir la seva filla a Enric, però és reticent a nomenar-lo hereu de França. Finalment cedeix i desitja que “mai cap guerra torni a treure cap espasa sagnant entre Anglaterra i França”.

*We are the makers of manners, Kate.

12: ENRIC IV primera part. William Shakespeare

Traducció: Salvador Oliva.

Enric IV primera part és la segona obra d’una formidable tetralogia històrica que inclou Ricard II, Enric IV segona part i Enric V. Bromes de taverna, converses solemnes a palau i ferotges combats al camp de batalla formen un tot inoblidable. El príncep Hal, hereu del tron, es diverteix amb Falstaff, mentre Enric IV veu perillar el seu tron, pels moviments del valent i impetuós Percy...

Una obra com aquesta mereix un repàs exhaustiu.   

Acte I

Enric IV, fa un any, havia promès viatjar a Terra Santa (per rentar la seva part de culpa en l’assassinat de Ricard II), però encara no ho ha complert. En té intenció ara, però els conflictes que Anglaterra manté amb Gal·les i Escòcia li ho impedeixen. De Gal·les, n’arriben males notíces: Mortimer ha caigut en mans del ferotge gal.lès Glendower. En canvi, a Escòcia les coses van força millor: Percy, el fill de Lord Northumberland, ha obtingut una gran victòria. Enric IV té enveja d’aquest fill: “un fill que és (…) l’orgull i el favorit de la Fortuna i la planta més dreta de totes les del bosc, mentre que jo, mirant la seva glòria, veig deshonra i desordre sobre el front del meu fill Harry”.

Efectivament, el príncep Hal passa el temps en companyia de l’alegre Falstaff i de la seva colla de lladregots. Fins i tot accepta de participar, emmascarat, en un robatori. Però Harry no és un eixelebrat; al contrari, és tan fred i calculador que fins i tot té pensada la manera d’aprofitar aquesta etapa tavernària:

Com un metall brillant en un terreny obscur,

el meu millorament, lluint sobre les meves culpes,

serà més admirable i atraurà més mirades

que la virtut mancada de contrast.

Mentrestant, Percy crea problemes a Enric IV, perquè avisa que només li cedirà els presoners fets a Escòcia si el rei ordena rescatar Mortimer (cunyat de Percy i, alhora, hereu de la Corona segons les disposicions fetes per Ricard II). Enric IV s’hi nega i Percy, que és molt impetuós, ja comença a preparar un complot -amb l’ajuda del seu pare, Northumberland, i del seu oncle, Worcester- per destronar “aquest Bolingbroke” (és a dir, Enric IV).

Acte II

Falstaff i tres més de la seva colla ataquen uns viatgers, els lliguen i els roben mil lliures. Tot seguit, però, el príncep Hal i Poins, disfressats, els assalten i els prenen els diners fàcilment, perquè no oposen cap resistència. Comenta Hal: “Falstaff sua de mort i caminant unta de greix la terra magra. Si no em morís de riure, en sentiria pena”.

Mentrestant, al castell de Warkworth, Kate, la dona d’Enric Percy, intueix el que es prepara: “Jo, que he vetllat el teu lleuger fantasiar de prop, he sentit el murmuri de paraules de guerra”.

A la taverna El Cap del Senglar, el príncep Harry i Poins esperen l’arribada de Falstaff i els altres tres per burlar-se’n. Quan es presenten, les mentides són de l’alçada d’un campanar. Falstaff afirma que eren cent els que els han atacat. “Sóc un miserable si no he creuat l’espasa amb una dotzena d’ells durant dues hores”, diu. Replica Hal: “Aquestes mentides són com el pare que les engendra: enormes com una muntanya, evidents, palpables. Apa tu, budell amb un cervell de fang, ximple cap de trons, fill de puta, bóta greixosa i obscena!”

Tot plegat, la tavernera informa que a fora hi ha un noble de la cort que ve de la part del rei. Falstaff hi parla. El rei reclama el príncep Harry per la revolta que preparen Percy i Mortimer amb l’ajuda d’escocesos i gal·lesos. El príncep Harry i Falstaff, llavors, representen l’escena que es produirà l'endemà, quan el rei reprotxi a Hal les companyies que freqüenta. S’alternen els papers, és un joc alegre, però Falstaff ja no fa teatre quan diu: “No, bon milord, desterreu Peto, desterreu Baldorf, desterreu Poins; però el dolç Jack Falstaff, l’amable Jack Falstaff, el lleial Jack Falstaff, el valent Jack Falstaff, i encara més valent pel fet de ser el vell Jack Falstaff, no el desterreu de la companyia del vostre Enric, no el desterreu de la companyia del vostre Enric. Desterrar Jack el gras fóra desterrar tot el món sencer.”   (Banish plump Jack, and banish all the world.)

Acte III

A Bangor es reuneixen, abans d’emprendre la guerra, Percy, el gal·lès Glendower i Mortimer, abans presoner de l’anterior i ara gendre. Només hi falta l’escocès Douglas. Percy es dedica a burxar Glendower, que és una mena de mag que afirma poder convocar el dimoni. Percy està fart de les seves ximpleries: “Preferiria viure d’alls i formatge en un molí perdut que no pas menjar dolços tenint-lo al meu costat en una casa d’estiueig d’un país cristià”. Després s’acomiaden de les seves dones. “Vine, Kate, que ets perfecta quan t’ajeus”, diu Percy, també anomenat Hotspur (esperó calent).

Mentrestant, a Londres, Enric IV parla amb el seu fill, el príncep Harry. Li retreu la mala vida, i fins i tot li diu que Percy és més digne de ser rei que ell. Enric IV desconfia del seu propi fill: “És probable que tu, per por servil, per baix instint, o bé per mal humor, pagat per Percy lluitis contra mi i li segueixis els talons igual que un gos, i, en veure’l malcarat, li facis reverències per mostrar-li que ets un degenerat.” El príncep Hal ho nega rotundament i afirma: “Jo em sabré redimir damunt del cap de Percy, i en el captard d’un dia gloriós, em sentiré orgullós de dir que sóc fill vostre. (…) Percy no és més que el meu agent, Milord, que acumula grans fets en benefici meu.”

El rei queda convençut: “Et dono el meu comandament i la meva confiança.” Després Hal torna a la taverna El cap del Senglar i informa Falstaff que li ha “procurat un lloc de comandament a la infanteria.” Abans d’anar-se’n, el príncep Harry proclama: “La terra crema; Percy ha arribat molt alt; i ell o nosaltres hem de caure molt avall.”*

*The land is burning, Percy stands on high;

And either we o they must lower lie.

Acte IV

El dia abans de la batalla, Percy rep males notícies: el seu pare, el comte de Northumberland, està malalt i no vindrà amb el seu exèrcit. “Redéu, ¿com pot trobar temps per estar malalt en un moment de lluita?”, comenta Percy. Més males notícies: el gal·lès Glendower afirma que encara no està preparat. Però això és una excusa; en realitat, segons diu l’arquebisbe de York, “no hi va influït per profecies”. A la vista d’aquestes desercions, el Duc de Worcester, oncle de Percy, li aconsella de fer marxa enrere i esperar. Però l’impetuós Percy no en vol sentir a parlar, d’això, i afirma que “les nostres forces ja són prou per al gran dia. Au, anem a passar revista ara mateix. S’acosta el dia del judici. Si morim tots, que sigui feliçment!”

Mentrestant, Falstaff es dedica a reclutar soldats i es fa ric amb les llicències que li han comprat els propietaris i pagesos rics, que així eviten que els seus fills vagin a la guerra. “I he d’omplir els llocs dels que han comprat la llicència amb una púrria tal que semblen cent cinquanta fills pròdigs tremolosos, que acaben de venir de guardar porcs i de menjar el rebuig dels aglans. Un ximplet que he trobat pel camí m’ha dit que havia descarregat totes les forques i reclutat tots els cadàvers”, diu Falstaff. El visita el príncep Hal, que, en veure la seva tropa, diu: “No he vist mai uns canalles tan espellifats”. Constesta Falstaff: “Calla, calla, que són prou bons per donar cops; carn de pólvora, carn de pólvora. Omplen una fossa tan bé com els millors”.

Acte V

Enric IV ofereix a Worcester, oncle de Percy, el perdó a canvi de renunciar a la revolta. Worcester, però, ni tan sols li comunica aquesta oferta a Percy, perquè no la creu sincera. A Shrewsbury comença la batalla. L’escocès Douglas es pensa que ha matat el rei, però Percy li informa que no és cert. “El rei té molts soldats vestits com ell”, li diu. Replica Douglas: “Doncs per la meva espasa que he de matar tots els vestits, mataré tot el guarda-roba, peça a peça fins que em trobi amb el Rei”. Se’l troba aviat i si no el mata és perquè intervé el príncep Hal, que fa fugir l’escocès.

Apareix llavors Percy i es produeix l’esperat combat entre ell i el príncep Harry. Guanya aquest darrer i Percy, agonitzant, fa un monòleg inoblidable:

Ah, Harry, m’has robat la joventut.

Suporto molt millor perdre la fràgil vida

que els alterosos títols que m’has arrabassat.

Això em fereix el pensament, molt més

que el teu acer la meva sang. Però

els pensaments, esclaus d’aquesta vida,

i aquesta vida, la joguina del temps,

i el temps, que escruta tot el món,

també s’han d’aturar. Ah, podria profetitzar,

però la mà terrosa i freda de la mort

se m’ha posat als llavis. No, Percy, solament ets pols

i aliment per…

Acaba la frase el príncep Hal:

… per als cucs, valent Percy. Adéu gran cor!

Mal teixida ambició, com t’has encongit!

Quan aquest cos tenia un esperit,

un regne era un espai massa migrat;

però ara dos passos de la terra més vil

ja és un espai prou gran.

El rei, doncs, guanya la batalla. Falstaff, que s'havia fet el mort, ha “ressuscitat”. El príncep Harry, que magnànimament ha perdonat Douglas, acompanya Enric IV cap a Gal·les, per derrotar Owen Glendower i Mortimer.

1: AL VOSTRE GUST. William Shakespeare

Traducció: Salvador Oliva.

Vist el panorama, em ve de gust començar aquest llarg periple literari amb una comèdia de Shakespeare. Podia haver escollit El somni d’una nit d’estiu, per la fascinant barreja de tres mons; o Nit de reis, per l’encant de la seva soferta protagonista; o Tot va bé si acaba bé o Els dos cavallers de Verona, perquè voregen la tragèdia; o Les alegres casades de Windsor, farsa impecable; o... Però he triat Al vostre gust perquè és la més airejada, la més alegre i despreocupada, una pura festa verbal que esquiva tot drama.

El primer acte, però, no ho fa pensar, perquè hi ha dos germans enfrontats, el malvat Oliver i el pobre Roland; un duc despietat, Frederic, que va enviar el seu germà a l’exili; i dues noies, Cèlia, filla del duc despietat, i Rosalina, filla del duc exiliat, que són molt amigues, però ja se sap com acaben aquestes coses. El duc Frederic, justament, adverteix a la seva filla que Rosalina és un perill:

És més subtil que tu: la seva calma,

el seu silenci i la seva paciència

parlen al poble, que es compadeix d’ella.

Ets càndida! ¿No veus que et roba el nom?

Brillaràs més i tindràs més virtuts

si ella se’n va.    

El conflicte, doncs, està servit, però no passa del primer acte. La resta de l’obra és tot diversió i lleugeresa. Cèlia i Rosalina fugen de la cort amb el seu bufó Pedra-de-toc i s’instal·len al bosc d’Arden, on no corre pas poca gent: el duc exiliat i el seu seguici, amb Jaques el malencònic com a estrella solitària (és memorable el seu discurs sobre les set edats de la vida); pastors, un pagès, un vicari, i fins i tot el pobre Roland. Aquest xicot, perdudament enamorat de Rosalina, es dedica a plantar versos als arbres: “L’argent sembla purpurina / al costat de Rosalina.” Pedra-de-toc, sempre a punt, en fa versions més lascives: “Dolça fruita s’endevina / en el cos de Rosalina.” (Sensacional Salvador Oliva).

Rosalina, sempre vestida de noi, troba Roland, que evidentment no la reconeix (les disfresses són insuperables) i juga amb ell incansablement. Com que el noi està verd, Rosalina li proposa que festegi amb “ell” com si fos l’autèntica Rosalina. (A l’època de Shakespeare, com que els papers de dones els feien els nois, el joc encara era més recargolat).

ROLAND: Estima’m doncs, Rosalina.

ROSALINA: D’acord: t’estimaré els divendres, els dissabtes i els altres dies.

ROLAND: ¿M’acceptaràs del tot? 

ROSALINA: Sí, i vint com tu.

ROLAND: Què dius? 

ROSALINA: No ets bo?

ROLAND: Espero que sí. 

ROSALINA: Doncs ¿què? ¿Es pot desitjar massa d’una cosa bona?

Inoblidable Rosalina, que és l’ànima de l’obra, per la seva vitalitat, alegria, intel·ligència, fermesa de caràcter i enginy infal·lible: “Tanca la porta a l’enginy d’una dona i veuràs com surt per la finestra; tanca la finestra i sortirà pel forat del pany; tapa aquest forat i volarà com el fum per la xemeneia”.

Un altre fragment per acabar. Quan Roland afirma que l’amor l’ha transtornat, Rosalina l’hi nega, perquè no mostra pas els senyals que revelen un home enamorat.

ROLAND: ¿Quins senyals eren aquests?

ROSALINA: Unes galtes xuclades, que tu no tens; uns ulls pàl·lids i enfonsats, que tu no tens; una disposició contrària a la conversa, que tampoc no tens;  una barba descurada, que no és pas el teu cas (encara que això ja t’ho perdono perquè la teva riquesa de barba és com la renda d’un fadristern); hauries d’anar amb les mitges al garró, amb el capell sense cinta, amb les mànigues descordades, amb les botes brutes i mostrant una descurada desolació en totes les coses. Però tu no ets pas d’aquests. Més aviat sembla que surtis de la capsa, més enamorat de tu mateix que no pas d’una altra. 

(Aprofito l’ocasió per agrair a Salvador Oliva les fabuloses traduccions de Shakespeare -teatre, sonets, poemes narratius- que ens ha regalat al llarg dels anys.)