CROSSING OVER (2009)

 

2009. USA. Guionista i director: Wayne Kramer. 113 minuts. Color.

Harrison Ford (Max Brogan), Ray Liotta (Cole Frankel), Ashley Judd (Denise Frankel), Jim Sturgess (Gavin Kossef), Cliff Curtis (Hamid Baraheri), Alice Eve (Claire Sheperd), Summer Bishil (Taslima).

El somni o el malson americà

A diferència de Crash (2005), pel·lícula maniquea, simple i histèrica, Crossing Over ofereix una mirada serena, intel·ligent i equilibrada sobre una realitat tan complexa com la immigració als Estats Units. Wayne Kramer, guionista i director, segueix la vida d’unes persones que persegueixen el “somni americà” i que aspiren, per tant, a obtenir la nacionalitat o la tarja de residència permanent (green card). El somni a vegades es compleix i a vegades acaba en malson. Harrison Ford, far moral de la pel·lícula, és un compassiu agent d’Immigració anomenat Max Brogan. A la primera seqüència, ell i altres agents irrompen en un taller de costura on treballen immigrants il·legals. Brogan descobreix una noia mexicana darrera una cortina. La noia li implora amb la mirada que no el delati. Brogan hi accedeix, però arriben dos altres agents i es veu obligat a detenir-la. 

No tots els funcionaris d’Immigració, però, són com Brogan. El repugnant Cole Frankel, per exemple, s’aprofita del seu càrrec per convertir Claire Sheperd, australiana aspirant a actriu, en la seva esclava sexual, a canvi de facilitat-li la tarja verda. Hi ha altres casos de gran força dramàtica, com el de Taslima, una noia de 15 anys originària de Bangladesh, que en un treball de classe demana comprensió pels terroristes de l’11-S i acaba essent investigada per l’FBI. La pel·lícula busca l’objectivitat i presenta un ampli ventall de casos. Alguns, és clar, tenen més força que altres. És molt d’agrair, en canvi, la presència d’una història de to més lleuger com la de Gavin Kossef, cantant anglès jueu que, per tal de treballar en una escola jueva (i així aconseguir el permís de residència), ha de simular tenir grans coneixements de la religió jueva; quan els d’Immigració, per examinar-lo, fan venir un rabí, el noi sua de valent.  

La pel·lícula no perd mai el to i exhibeix una construcciò dramàtica realment notable, lligant amb gran enginy -si bé amb un punt d’artifici- les diverses subtrames. Potser no calia arribar tan lluny dramàticament amb Zahra, germana de Hamid, el company de feina de Brogan. En qualsevol cas, aquest film admirable, molt allunyat del simplisme de Crash, mereixia molta més sort entre el públic, que gairebé no el va poder veure, i també entre la crítica, cega com gairebé sempre.      

INDIANA JONES AND THE DIAL OF DESTINY (2023)

2023. USA (Lucasfilm, Disney). Director: James Mangold. 154 minuts. Color.

Harrison Ford (Indiana Jones), Phoebe Waller-Bridge (Helena Shaw), Mads Mikkelsen (Jürgen Voller), Toby Jones (Basil Shaw).      

Digne de celebració

Increïblement, ha aparegut, en ple estiu del 2023, un Indiana Jones, el cinquè, i, francament, és digne de ser celebrat. L’espectacle és considerable, l’emoció indescriptible. L’home ja té una edat (Harrison Ford, nascut el 1942, fregava els vuitanta durant el rodatge) però el carisma no es perd mai, la vitalitat es conserva i la malenconia pels temps daurats no destrueix el desig de  viure una darrera aventura.

Rius de tinta ha vessat el pròleg, amb un Harrison Ford rejovenit, de nou en plena forma lluitant contra els seus arxienemics naturals, els enemics. Són quinze minuts apoteòsics, vibrants, no sempre perfectes, però quan la màgia es produeix i tot sembla real la sensació és única. Dos personatges magnífics apareixen en aquest pròleg: un amic i un enemic. L’amic és Basil Shaw, col·lega  d’Indy, petit i fràgil, que queda fascinat per una troballa inesperada: l’Anticitera d’Arquimedes, mecanisme destinat a predir els moviment dels cossos celestes. O alguna cosa més, pensa Jürgen Voller, astrofísic nazi incomprès pels alts comandaments. Aquest és, probablement, el millor dolent que apareix en tots els cinc Indiana Jones. És un nazi original, que vol l’Anticitera per tornar al 1939 i, un cop allà, matar Hitler, sí, així com sona, perquè només liquidant el cabdill inepte, els nazis podran guanyar la Segona Guerra Mundial. Mads Mikkelsen, excel·lent, perfila un malvat de campionat.        

 

ENDER'S GAME (2013)

 

2013. USA. Guionista i director: Gavin Hood. 114 minuts. Color.

Novel·la: Ender’s Game, d’Orson Scott Card (1985).

Fotografia: Donald McAlpine. Música: Steve Jablonsky.

Asa Butterfield (Ender Wiggin), Harrison Ford (Coronel Graff), Hailee Steinfeld (Petra Arkanian), Ben Kingsley (Mazer Rackham), Viola Davis (Major Gwen Anderson).

La comprensió de l’enemic

Fa cinquanta anys uns bel·licosos extraterrestres anomenats els Fòrmics –per la seva semblança a un eixam d’insectes- van atacar la Terra. Gairebé la van destruir, abans de ser derrotats miraculosament per un pilot inspirat. S’intueix, se sap, però, que els Fòrmics tornaran. La Flota Internacional, per tant, es dedica a entrenar nens per afrontar la segona batalla, que es preveu definitiva. Els nens, entrenats en jocs de guerra, són capaços de prendre decisions més intuïtives i audaces. El cadet Ender Wiggin, amb un talent singular, capta l’atenció del coronel Graff i de la major Anderson. El van a buscar a casa, se l’enduen; els pares no s’hi poden negar. Dos germans grans d’Ender, Peter i Valentine, anys enrere no van passar la prova per integrar-se a la Flota: Peter per massa cruel, Valentine per massa compassiva. Ender, en canvi, mostra un equilibri perfecte en les dues variants. El coronel Graff ascendeix ràpidament Ender, que destaca en tots les proves. Per convertir-lo en un líder, el coronel Graff no dubta d’enemistar-lo amb els seus companys. Ender se’n queixa.

La pel·lícula, visualment elegant i atractiva, resumeix de manera molt intel·ligent la densa novel·la d’Orson Scott Card. No predomina l’acció sinó els debats morals, derivats tant de l’actitud maquiavèlica del coronel Graff (comprensible: la urgència de la situació exigeix resultats immediats) com de la pressió a què Ender es veu sotmès. El noi té fusta de comandant militar i li agrada dirigir les operacions i derrotar els rivals en les batalles d’entrenament que es produeixen en la gran esfera antigravitatòria (unes seqüències molt vistoses, per cert), però alhora sent el pes terrible de la responsabilitat. D’una possible derrota, sí, però també de la victòria. Aquest és un punt molt interessant. Ender estudia tant els Fòrmics, els intenta comprendre tant per trobar la manera de derrotar-los, que s’hi acaba identificant massa: “In the moment when I truly understand my enemy, understand him well enough to defeat him, then in that very moment I also love him.”   

No va tenir l’èxit esclatant que mereixia, El joc d’Ender, potser per massa reposada i reflexiva. En qualsevol cas, es tracta d’un clàssic de la ciència-ficció més recent. Dirigida amb gran aplom per Gavin Wood, cal destacar el jove Asa Butterfield, brillant com a Ender, i, per descomptat, Harrison Ford.     

INDIANA JONES AND THE KINGDOM OF THE CRYSTAL SKULL (2008)

 

2008. USA (Paramount-Lucasfilm). Director: Steven Spielberg. 122 min. Col.

Argument: George Lucas, Jeff Nathanson. Guió: David Koepp.

Música: John Williams. Fotografia: Janusz Kaminski.

Harrison Ford (Indiana Jones), Shia LaBoeuf (Mutt Williams), Cate Blanchett (Irina Spalko), Karen Allen (Marion Ravenwood), John Hurt (Professor Oxley), Ray Winstone (Mac). 

Indiana Jones no perd el barret 

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall, la quarta pel·lícula d’Indiana Jones, semblava que no veuria mai la llum, però finalment va arribar, i encara que evidentment no va poder satisfer totes les expectatives generades durant dinou anys, va ser tot un plaer assistir a l’espectacle. Té algunes flaqueses, però també un gran encant. La primera hora és impecable. En una bonica manera d’enllaçar amb el primer Indiana, el film comença a l’hangar on hi ha guardada l’Arca de l’Aliança. Els soviètics han irromput a les instal·lacions militars, però no busquen l’Arca (que s’entreveu un moment), sinó les restes d’un extraterrestre. Spielberg no oblida la mítica i presenta Indiana mostrant la seva ombra quan es posa el barret. És un gran moment. Som als anys 50, recreats brilantment, i hi ha el rock and roll, la caça de bruixes i la guerra freda. Els soviètics potser no són uns malvats tan carismàtics com els nazis, i per això es reforça la seva líder, Irina Spalko (magnífica Cate Blanchett), amb un sabre. Està vellot i polsós, Indiana, que ja té una edat, però aviat veiem que està en forma. Si hi havia algun dubte sobre Harrison Ford, s’esborra a l’instant. Ell és Indiana, i ningú més pot ser-ho.

La pel·lícula comença forta i, ja d’entrada, inclou una prova nuclear al desert de Nevada (som als anys 50!). L’escena és antològica: Indiana arriba a un poble, descobreix que tot són maniquís (un homenatge a “La dimensió desconeguda”?), s’adona que hi ha una exposió en marxa i es refugia en una nevera. La nevera vola pels aires, cau al desert i Indiana en surt com si res. Protesten els campions de la versemblança. Són uns pesats. 

La pel·lícula té acció i emoció. Indiana Jones, expulsat de la facultat,  comenta amb tristesa la mort del seu pare i de Marcus, i el seu col·lega diu una frase punyent sobre el pas del temps. “Hem arribat a una edat en què la vida ja no et dóna coses sinó que te les va traient”(1). Puja al tren Indiana, però no anirà enlloc perquè arriba a l’andana, amb moto i caçadora de pell –com pertoca a l’època- el jove Mutt Williams. De seguida s’estableix una gran química entre Ford i LaBoeuf. Hi ha bromes sobre l’edat d’Indiana i sobre la passió de Mutt per la pinta. El noi busca el professor Oxley, que ha desaparegut. Tot seguit es produeix una persecució sensacional, de la vella escola, sense ordinadors. Mutt porta la moto i Indy va al darrere. Els persegueix un cotxe, i Indiana  passa per l’interior del cotxe i torna a la moto; després irrompen al campus i el cotxe dels soviètics xoca contra l’estàtua de Marcus Brody (un gran toc), i els cau el cap a damunt; finalment Mutt i Indy llisquen amb la moto pel terra de la biblioteca, i un alumne aprofita per una pregunta al professor Jones: “Si vols ser un autèntic arqueòleg, has de sortir de la biblioteca!”(2), exclama Indiana. La pel·lícula va a tota marxa i continua així al Perú, on Mutt i Indy fan una visita nocturna a un cementiri, ara buscant les restes del conqueridor Orellana.

Fet això, arribem a l’Amazones i apareix la Marion del primer film de la sèrie. El joc a dos entre Ford i LaBeouf, que era tan interessant, es transforma ara en un triangle familiar no tan satisfactori. S’opta per la comicitat, però falta emoció. Apareix Oxley i van tots en grup, però no volem Indiana tan acompanyat. Hi ha una trepidant seqüència d’acció a la selva, amb grans moments però que acaba amb un excés d’efectes digitals (calia que Mutt fes de Tarzan, un atac de formigues gegants i tres cascades consecutives?).

La conclusió ni decep ni impressiona. Spielberg, fidel a ell mateix, fa emergir del terra un enorme platet volador. No és pitjor que els fantasmes que sortien de l’Arca. Per acabar, hi ha un epíleg fabulós jugant amb el barret d’Indiana. Se’l posa Mutt? No, l’agafa Indy, no hi ha relleu possible. I és cert, perquè si algú triomfa en aquesta quarta entrega és Harrison Ford, que interpreta un Indiana Jones diferent -més savi, menys cobdiciós- però alhora idèntic, amb la mateixa convicció, coratge i vitalitat. Una  autèntica estrella.

(1) Charles Stanforth: We seem to have reached the age where life stops giving up things and starts taking them away.

(2) Indiana Jones: You want to be a good archaeologist… you’ve got to get out of the library!

SABRINA (1995)

 

1995. USA. Director: Sydney Pollack. 127 minuts. Color.

Guió: Barbara Benedek, D.Rayfiel. Fot: Giuseppe Rotunno. Música: John Williams.

Harrison Ford (Linus Larrabee), Julia Ormond (Sabrina Fairchild), Greg Kinnear (David Larrabee), Lauren Holly (Elizabeth Tyson), Richard Crenna (Patrick Tyson), Angie Dickinson (Ingrid Tyson). 

El remake supera l’original

A Sydney Pollack li van caure un munt de critíques amb aquest remake, que va ser considerat unànimement com a molt inferior a l’original de Billy Wilder. No hi estic gens d’acord, i jo diria, pel que he anat veient, que cada vegada estic menys sol. Qui vegi la pel·lícula de 1954, no pot fer altra cosa que contemplar amb horror el final, quan Audrey Hepburn, obligada pel guió, rebutja William Holden i se’va va a París amb l’envellit, amargat i rebregat Humphrey Bogart. El gran Bogie no va estar mai tan malament ni tan fora de lloc com a Sabrina. No és gens estrany que la primera opció de Wilder per al paper fos Cary Grant, el qual el va rebutjar perquè no volia semblar un vell verd al costat d’Audrey Hepburn, que era molt jove i tenia un aspecte molt juvenil.

En aquest cas, el remake millora, i molt, l’original. Julia Ormond gairebé té tot l’encant d’Audrey Hepburn, i el fet de ser una mica més gran -i de semblar-ho- beneficia molt el film. Amb bon criteri, Pollack no inclou un intent de suïcidi de Sabrina que figura en el film de 1954, apunt dramàtic que només provocava desconcert. D’altra banda, Greg Kinnear, com a germà playboy, és tan adequat com William Holden, o potser més i tot, perquè té una presència menys estel·lar i sembla més pes ploma.

Però qui realment decanta la balança és Harrison Ford, infinitament més adequat per al paper que Bogart. Ford és perfecte com a tauró dels negocis, com a germà gran de Kinnear i com a enamorat de Sabrina, que el transforma. Ford i Ormond fan una gran parella i les seves escenes junts, al despatx d’ell, en bicicleta o a l’avió, són magnífiques. El final, junts a París, ja no posa els pèls de punta com a la versió del sempre massa mitificat Billy Wilder, sinó que és el desenllaç adequat.

Potser l'únic defecte rellevant del film és el pròleg a Paris, que dura massa. Encara que hi ha el bon detall de la foto de Kinnear que va sent tapada per Sabrina al llarg de les setmanes, el film realment comença quan Sabrina torna a casa, en versió chic, i David, que la porta amb el seu descapotable, no la reconeix; si ho fa, en canvi, Linus, amb un breu cop d’ull. En fi, aquesta és una excel·lent comèdia romàntica, que guanya a cada visió i que es converteix fàcilment en una de les millors dels anys 90.

Acabem amb un entonat diàleg entre els germans Larrabee. “You are talking about my life!”, protesta el petit, David, quan Linus li reclama que talli amb Sabrina. “I pay for your life, David. My life makes your life possible”, estableix amb fermesa l’autoritari Linus. “I resent that”, es queixa David, que no pot dir res més perquè realment es dedica a la bona vida i prou. “So do I”, remata Linus.  

FRANTIC (1988)

 

1988. USA, França. Director: Roman Polanski. 120 minuts. B/N

Guió: R.P., Gérard Brach, R.Towne. Fot: W.Sobocinski. Mús: Ennio Morricone. 

Harrison Ford (Dr. Richard Walker), Emmanuelle Seigner (Michelle), Betty Buckley (Sondra Walker).

El subsòl de París