WHATEVER WORKS (2009) * *

 

2009. USA. Guionista i director: Woody Allen. 92 minuts. Color.

Larry David (Boris Yelnikoff), Evan Rachel Wood (Melody), Patricia Clarkson (Marietta), Henry Cavill (Larry Lee James). 

Desesperança doble

“La falta de realitat d’aquest film només és comparable a la seva falta, també desesperant, d’irrealitat”. Això deia Jorge Luis Borges sobre City Lights (1931) de Chaplin, i crec que el mateix es podria dir d’aquesta pel·lícula de Woody Allen, que recupera un guió antic que no necessitava pas ser rescatat de l’oblit. La falta de realitat és evident. ¿En quin món un home malcarat, coix i vellot, i no pas ric, aconsegueix que una noia tendra i bonica, quaranta anys més jove, s’enamori d’ell i s’hi vulgui casar? Ella, Melody, sudista refugiada a Nova York, melodiosament l’escolta cada dia, i assaboreix amb delectació cada paraula agra que ell deixa anar. Encoltem l’home, que es diu Boris, després de rebre la proposta de casament: “What could I offer you but a bad temper, hypochondriasis, morbid fixations, reclusive rages, and misanthropy? And what could you offer me? A character out of Faulkner, not unlike Benjy.”  Recordem que Benjy és el retardat mental d’El soroll i la fúria. És simpàtic, per tant, el genial Boris. Larry David -còmic de renom, pel que sembla- interpreta una mena d’alter ego agre i desfermat de Woody Allen.

El personatge, al cap de tres quarts d’hora, ja no dona més de si i entren en escena un xicot jove (agraïda presència de Henry Cavill) i els pares de Melody, que són uns patètics sudistes que veuran la llum a Nova York. Si Woody Allen pretenia que els habitants del Cinturó de la Bíblia (Bible Belt) dels Estats Units, l’odiessin encara més, sens dubte ho devia aconseguir. Entre impossibilitats i caricatures, doncs, transcorre el film, que no s’encalla però que tampoc no s’enlaira. La màgia de la irrealitat trigaria cinc anys a arribar, amb Magic in the Moonlight (2014).

CROSSING OVER (2009)

 

2009. USA. Guionista i director: Wayne Kramer. 113 minuts. Color.

Harrison Ford (Max Brogan), Ray Liotta (Cole Frankel), Ashley Judd (Denise Frankel), Jim Sturgess (Gavin Kossef), Cliff Curtis (Hamid Baraheri), Alice Eve (Claire Sheperd), Summer Bishil (Taslima).

El somni o el malson americà

A diferència de Crash (2005), pel·lícula maniquea, simple i histèrica, Crossing Over ofereix una mirada serena, intel·ligent i equilibrada sobre una realitat tan complexa com la immigració als Estats Units. Wayne Kramer, guionista i director, segueix la vida d’unes persones que persegueixen el “somni americà” i que aspiren, per tant, a obtenir la nacionalitat o la tarja de residència permanent (green card). El somni a vegades es compleix i a vegades acaba en malson. Harrison Ford, far moral de la pel·lícula, és un compassiu agent d’Immigració anomenat Max Brogan. A la primera seqüència, ell i altres agents irrompen en un taller de costura on treballen immigrants il·legals. Brogan descobreix una noia mexicana darrera una cortina. La noia li implora amb la mirada que no el delati. Brogan hi accedeix, però arriben dos altres agents i es veu obligat a detenir-la. 

No tots els funcionaris d’Immigració, però, són com Brogan. El repugnant Cole Frankel, per exemple, s’aprofita del seu càrrec per convertir Claire Sheperd, australiana aspirant a actriu, en la seva esclava sexual, a canvi de facilitat-li la tarja verda. Hi ha altres casos de gran força dramàtica, com el de Taslima, una noia de 15 anys originària de Bangladesh, que en un treball de classe demana comprensió pels terroristes de l’11-S i acaba essent investigada per l’FBI. La pel·lícula busca l’objectivitat i presenta un ampli ventall de casos. Alguns, és clar, tenen més força que altres. És molt d’agrair, en canvi, la presència d’una història de to més lleuger com la de Gavin Kossef, cantant anglès jueu que, per tal de treballar en una escola jueva (i així aconseguir el permís de residència), ha de simular tenir grans coneixements de la religió jueva; quan els d’Immigració, per examinar-lo, fan venir un rabí, el noi sua de valent.  

La pel·lícula no perd mai el to i exhibeix una construcciò dramàtica realment notable, lligant amb gran enginy -si bé amb un punt d’artifici- les diverses subtrames. Potser no calia arribar tan lluny dramàticament amb Zahra, germana de Hamid, el company de feina de Brogan. En qualsevol cas, aquest film admirable, molt allunyat del simplisme de Crash, mereixia molta més sort entre el públic, que gairebé no el va poder veure, i també entre la crítica, cega com gairebé sempre.      

(500) DAYS OF SUMMER (2009)

 

2009. USA. Director: Marc Webb. 95 minuts. Color.

Guió: Scott Neustadter, Michael H. Weber. Fotografia: Eric Steelberg.

Joseph Gordon-Levitt (Tom Hansen), Zooey Deschanel (Summer Finn), Chloë Grace Moretz (Rachel Hansen), Geoffrey Arend (McKenzie).

El conformista torturat

Estar enamorat i ser correspost és meravellós; estar enamorat i no ser correspost és trist, però permet experimentar el llanguiment amorós, que pot ser força agradable; finalment, estar enamorat i ser correspost a mitges, ara sí ara no, amb un present inestable i un futur ombrívol, és desconcertant i pertorba molt l’esperit.     

En aquesta darrera possibilitat es troba Tom Hansen, arquitecte en potència que viu resignat escrivint frases per a targetes de felicitació. El noi viu pansit fins que arriba a l’empresa l’atractiva Summer Finn, una noia diferent, divertida, arrauxada, peculiar. Tom Hansen se n’enamora a l’instant. Ah, l’èxtasi arriba un dia davant la fotocopiadora... “I love how she makes me feel, like anything’s possible, or like life is worth it”, declara Tom. Sí, la vida és fabulosa al costat de Summer Finn. Ella el correspon, ella l’estima... o potser no ben bé, perquè Summer no vol una relació gaire estreta ni compromisos a llarga distància. Escoltem-la: “I like being on my own. Relationships are messy and people’s felings get hurt. Who needs it? We’re young. Might as well have fun while we can and save the serious stuff for later.” Tom Hansen viu desconcertat, ara extasiat ara torturat, ara al setè cel ara a l’infern del desamor. Es palpa la influència de la “nouvelle vague”, amb aquelles noies tan fascinants com esquives.    

La pel·lícula, imaginativa i variada, farcida d’homenatges, salta amunt i avall pels cinc-cents dies de l’estranya relació entre Tom i Summer, i la sintonia entre ells va i ve, apareix i desapareix. Més aviat, amb el pas del temps, va desapareixent, i resulta trist, perquè Joseph Gordon-Levitt i l’excepcional Zooey Deschanel fan una parella extraordinària. Però la vida és com és. A Summer li agrada Tom Hansen, però el descarta per compartir-hi la vida (el “serious stuff” que tard o d’hora cal plantejar-se). Per què? El film no contesta de manera explícita però es pot deduir. Summer detesta que Tom es conformi escrivint targetes de felicitació quan podria ser un gran arquitecte. El conformisme condemna Tom Hansen, i ell no se n’adona. 

 Per sort, després de l’estiu, arriba la tardor.