2009. USA. Director: Marc Webb. 95 minuts. Color.
Guió: Scott Neustadter, Michael H. Weber. Fotografia: Eric Steelberg.
Joseph Gordon-Levitt (Tom Hansen), Zooey Deschanel (Summer Finn), Chloë Grace Moretz (Rachel Hansen), Geoffrey Arend (McKenzie).
El conformista
torturat
Estar enamorat i ser correspost és meravellós; estar
enamorat i no ser correspost és trist, però permet experimentar el llanguiment
amorós, que pot ser força agradable; finalment, estar enamorat i ser correspost
a mitges, ara sí ara no, amb un present inestable i un futur ombrívol, és
desconcertant i pertorba molt l’esperit.
En aquesta darrera possibilitat es troba Tom Hansen,
arquitecte en potència que viu resignat escrivint frases per a targetes de
felicitació. El noi viu pansit fins que arriba a l’empresa l’atractiva Summer
Finn, una noia diferent, divertida, arrauxada, peculiar. Tom Hansen se
n’enamora a l’instant. Ah, l’èxtasi arriba un dia davant la
fotocopiadora... “I love how she makes me feel, like anything’s possible, or
like life is worth it”, declara Tom. Sí, la vida és fabulosa al costat de
Summer Finn. Ella el correspon, ella l’estima... o potser no ben bé, perquè
Summer no vol una relació gaire estreta ni compromisos a llarga distància.
Escoltem-la: “I like being on my own. Relationships are messy and people’s
felings get hurt. Who needs it? We’re young. Might as well have fun while we
can and save the serious stuff for later.” Tom Hansen viu desconcertat, ara
extasiat ara torturat, ara al setè cel ara a l’infern del desamor. Es palpa la
influència de la “nouvelle vague”, amb aquelles noies tan fascinants com
esquives.
La pel·lícula, imaginativa i variada, farcida
d’homenatges, salta amunt i avall pels cinc-cents dies de l’estranya relació
entre Tom i Summer, i la sintonia entre ells va i ve, apareix i desapareix. Més
aviat, amb el pas del temps, va desapareixent, i resulta trist, perquè Joseph
Gordon-Levitt i l’excepcional Zooey Deschanel fan una parella extraordinària.
Però la vida és com és. A Summer li agrada Tom Hansen, però el descarta per
compartir-hi la vida (el “serious stuff” que tard o d’hora cal plantejar-se).
Per què? El film no contesta de manera explícita però es pot deduir. Summer
detesta que Tom es conformi escrivint targetes de felicitació quan podria ser
un gran arquitecte. El conformisme condemna Tom Hansen, i ell no se
n’adona.
Per sort, després
de l’estiu, arriba la tardor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada