HANG 'EM HIGH (1968)

 

1968. USA (Malpaso-UA). Director: Ted Post. 116 minuts. Color.

Guió: Leonard Freeman, Mel Goldberg. Música: Dominic Frontiere.

Clint Eastwood (Marshal Jed Cooper), Inger Stevens (Rachel Warren), Pat Hingle (jutge Fenton), Ed Begley (Cap. Wilson), Ben Johnson (marshal Dave Bliss), Charles McGraw (Sheriff Calhoun).

La subtil diferència

Després de passejar-se per Almeria amb un ponxo, Clint Eastwood va tornar als Estats Units, va crear la Malpaso Film Company i va fer aquest western. No és extraordinari, però sí molt més interessant que els tres spaghettis que va rodar sota la direcció de Sergio Leone. Té més ritme, millors actors i una credibilitat -tant del paisatge com del món que retrata- que només tenen els westerns fets als Estats Units (el western italià és una paròdia del gènere). Figura com a director Ted Post, però segons sembla, cal atribuir-ne la realització a Clint Eastwood.

La pel·lícula té un peu a cada banda: un peu al western clàssic i un peu a l’espagueti. La influència italiana es nota en l’abundància de pòtols sense afaitar entre els secundaris, en una planificació massa carregada de zooms i en una música molt carregosa que martelleja cada moment fort -o no tan fort- de la pel·lícula. No és cap novetat l’argument, centrat en una venjança. Jed Cooper, acusat injustament d’assassinat i de robar bestiar, és penjat per nou homes; el marshal Dave Bliss el salva a l’últim moment, es demostra la seva innocència i el jutge Fenton li ofereix una placa. Cooper accepta ser sheriff per dur a terme la seva venjança.

La pel·lícula no abusa de tiroteigs, ofereix una bona seqüència al desert i es permet, a més, alguna reflexió. Jed Cooper, esfereït per la contundència del jutge, que penja gent a tort i a dret, li pregunta quina diferència hi ha entre un linxament en un arbre i una execució en una plaça pública amb la bandera americana. El diàleg, que es produeix quan uns nois molt joves estan a punt de ser penjats, és molt interessant: 

Cooper: Escolta, m’és igual com t’ho miris. Tant si hi ha nou homes enmig d’un camp amb una corda bruta o un jutge amb la seva toga davant la bandera americana… Aquests nois estaran tan morts com si els haguessin linxat.

Fenton: Tens raó, Cooper, igual de morts, però no hauran estat linxats. Van ser jutjats. I si no captes la diferència, és millor que et treguis aquesta estrella ara mateix! (1)

El millor del film és el personatge d’Inger Stevens, la dona que surt al carrer quan arriba la “gàbia dels conills” (el carro dels presoners) per veure si hi ha els dos homes que li van matar el marit i després la van violar. Surten en carreta, de pícnic, Clint Eastwood i Inger Stevens, com sempre han fet els sheriffs dels westerns. Ell li vol fer un petó, ella li explica la seva història; plou i es refugien en una cabana; ell, encara convalescent, tremola i ella l’abraça perquè entri en calor i, fent això, s’allibera. Són vuit minuts extraordinaris. Sabia on volia anar, Clint Eastwood, ja el 1968. El cognom del seu personatge -Cooper- ja ho suggereix. La frase del jutge -“Agafa la placa, Cooper”- és una promesa de fidelitat al gènere. La compliria Clint Eastwood amb The Outlaw Josey Wales (1975), Pale Rider (1985) i Unforgiven (1992); també, des de la nostàlgia, amb Bronco Billy (1980).

(1) Cooper: Well, I don’t care how you slice it –whether there’s nine men out in the plains with a dirty rope or a judge with his robe on in front of the American flag –those boys are going to be just as dead as if they’d been lynched.

Fenton: That’s right, Cooper, just as dead , but they won’t have been lynched. They would have been judged. And if you can’t see the difference, you’d better take off that star right now!