1927. USA (Paramount). Director: Frank Lloyd. 70
minuts. B/N
Guió:
Louis D. Lighton, Hope Loring, Adela Rogers St. Johns. Novel·la: Children of Divorce, d’Owen Johnson (1927). Fotografia: N.Brodine,
V.Milner.
Clara Bow (Kitty Flanders), Esther Ralston (Jean
Waddington), Gary Cooper (Ted Larrabee), Einar Hanson (Príncep Ludovico de
Saxe).
L’art d’escampar la infelicitat
Kitty Flanders, envejosa de la riquesa de la
seva amiga Jean Waddington, i envejosa també de la riquesa de Ted Larrabee,
xicot de Jean, decideix que és injust que els rics es casin amb els rics. Per
tant, Kitty, després de rebutjar la proposició matrimonial del seu enamorat,
l’elegant però pobre aristòcrata Ludovico de Saxe, para una trampa a Ted -una
festa amb molt alcohol- i s’hi casa amb nocturnitat i traïdoria. Kitty no
suportava veure Jean i Ted fent un tête-à-tête al jardí, a la llum de la lluna,
pur campionat de perfils, tan rics, bonics i feliços. Jean destrueix, doncs, la
felicitat present i futura de Ted, home en procés de maduració, i de
l’admirable Jean Waddington, la seva millor amiga, la seva única amiga. És
trist que Kitty oblidi tots aquells anys infantils passats a París, en un
convent-internat per a filles de matrimonis divorciats, en què la càlida
companyia de Jean l’havia salvada de la desolació més completa.
Que consti en acta, però, que Kitty havia
avisat a Jean que si no es casava aviat amb Ted, ho faria ella. Jean
Waddington, però, no en va fer cas, per inconcebible. Tals atrocitats no
figuren en el seu paisatge moral. Jean, a més, no volia precipitar-se casant-se
amb un Ted festiu i gandul. No li agrada que Ted hagi renunciat al seu somni
infantil de fer ponts. “Well, I did graduate as an engineer, but why build
bridges when I’m rich enough to buy them ready-made?”·, diu ell. “That’s
just it! I can’t marry you until you change, until you realize happiness can’t
be built on money, idleness, play!”, contesta Jean. La conversa fa efecte i
Ted comença a treballar, però poc després entra en acció Kitty amb la seva
jugada mestra i tot se’n va en orris.
Aquest és un melodrama concís, contingut,
excel·lent. Només pot acabar amb tragèdia, perquè un cop algú ha destruït la
felicitat de tots aquells que l’estimaven, tan sols li queda una via
d’escapament: l’autodestrucció. No és impossible que el pitjor de tot, per a
Kitty, sigui la infinita comprensió de Jean. Podria suportar la rancúnia i
l’odi, però no la comprensió.
Ben dirigit per Frank Lloyd, amb els rètols
justos i no pas més, aquest film, restaurat recentment, permet contemplar en
tot el seu esplendor a Esther Ralston, magnífica actriu, molt subtil, ben
acompanyada aquí per la sempre bulliciosa Clara Bow, per un jove i prometedor
Gary Cooper (el seu segon film amb un paper important) i per un sofert i estoic
Einar Hanson.
