YOUTH (2015)

 

2015. Itàlia, UK, França, Suïssa. Guió i direcció: Paolo Sorrentino. 124 m. Col. 

Michael Caine (Fred Ballinger), Harvey Keitel (Mick Boyle).    

L’últim gran idil·li

M’ha agradat més aquesta pel·lícula que La grande bellezza (2013), que té més fama. L’ambient és més agradable i lluminós –un balneari suís enmig de les muntanyes en comptes de la decadent i nocturna Roma- i el conjunt no sembla tan dominat per l’ombra de Fellini. Si allà el protagonista era un periodista de 65 anys fart de la dolce vita, aquí és encara més gran, un director d’orquestra que es diu Fred Bellinger, jubilat i sense ganes de fer res. Ballinger és un Michael Caine de més de 80 anys (nascut el 1933), i perquè és ell, sentim pel seu personatge una gran simpatia. Ballinger té una dona senil en una residència de Venècia, a qui no va a veure mai, i una filla, Lena, abandonada pel marit, encapritxat d’una estrella pop amb grans prestacions al llit. Lena, furiosa, no accepta la comprensió del seu pare i l’acusa d’haver estat un mal pare, sempre absent, dedicat només a la música. Sorrentino, en aquest punt, ens decep una mica, ell que vol ser tan diferent de tothom, per caure en un tòpic tan habitual en el cinema actual –tots els homes han sigut uns mals pares- que ja cansa. Ara bé, Sorrentino no força mai el drama sinó que es dispersa alegrement en imatges i diàlegs molt suggerents.

Ballinger té un amic, el director de cinema Mick Boyle, que alhora és el sogre de Lena. A diferència de l’apàtic Ballinger, Boyle és un home actiu que prepara el seu testament cinematogràfic envoltat de joves guionistes. Els dos amics comparteixen bons moments passejant pels afores del balneari o, simplement, prenent un bany termal. En un d’aquests banys, es presenta despullada la pletòrica Miss Univers, acabada d’arribar al balneari, que els dos homes contemplen muts i embadalits. Quan un empleat es presenta i interromp aquest moment de pur èxtasi, Mick Boyle, molest, li diu: “No veu que estem gaudint de l’últim gran idil·li de les nostres vides?”.(1)  

La vellesa és el tema, és clar, però no tant per recordar amb nostàlgia el passat, sinó per observar-la com a experiència que a tots ens espera (si la mort no truca abans a la porta). La pel·lícula es desplega en tot un catàleg d’imatges surrealistes (un lama levitant, un Maradona amb enorme panxa fent tocs precisos a una pilota de tennis, Bannister dirigint una orquestra de vaques amb esquelles, Boyle imaginant que se li apareixen en un prat els personatges femenins de les seves pel·lícules…), i altres que pertanyen a la dura realitat.    

Podríem parlar-ne molt, i analitzar-ho tot del dret i del revés. Però no cal. El món de Paolo Sorrentino, a vegades fascinant i a vegades no tant, perd una mica a cada explicació. Quan un jove actor que també fa una estada al balneari, demana a Ballinger que li expliqui una anècdota d’Ígor Stravinski, el director d’orquestra explica el següent: “Well, he once said intellectuals had no taste. And from that moment on, I did everything I could not to become an intellectual. And I succeeded.”   

(1) Mick Boyle: Can’t you see we’re enjoying the last idyll of our lives?

UMIMACHI DIARY (2015)

 

2015. Japó. Guionista i director: Hirokazu Koreeda. 128 minuts. Color. 

Manga: Umimachi Diary, d’Akimi Yoshida (2006-2018). Fotografia: Mikiya Takimoto. Música: Yoko Kanno. 

Haruka Ayase (Sachi Kôda), Masami Nagasawa (Yoshino Kôda), Kaho (Chika Kôda), Suzu Hirose (Suzu Asano). 

Títols: La nostra germana petita; Our Little Sister; Notre petite soeur.

El quimono o la camiseta de futbol

L’esperit de Yasujiro Ozu sobrevola aquesta admirable pel·lícula de Hirokazu Koreeda. La narració és pausada, el drama gens forçat i l’alternança entre felicitat i malenconia, suau i subtil. Tres germanes, d’una edat entre vint i trenta anys, viuen soles a la casa familiar de Kamakura. La gran, Sachi, infermera, actua com a cap de família i se sent molt unida al món antic: és ella qui resa davant l’altar dels avantpassats i qui plega amorosament el quimono de l’àvia. Podríem dir que és la Noriko d’Ozu. En canvi, Yoshino, que treballa en un banc, és moderna i desinhibida; la tercera, Chika, dependenta d’una botiga d’esports, és alegre i una mica ximpleta. Els arriba la notícia de la mort del seu pare. Feia quinze anys que les havia abandonades, per casar-se amb una altra dona. Les tres germanes es presenten al funeral i coneixen la seva germanastra, Suzu, de catorze anys. A última hora, Sachi, veient-la desemparada, la convida a anar a viure amb elles a Kamakura. És una bonica escena: les tres germanes dalt del tren, Suzu a l’andana, i Sachi, amb la seva bondat natural, li fa l’oferta, que Yoshino i Chika secunden tot seguit… i Suzu que s’ho rumia i acaba dient que sí, que vindrà, i després corre feliç perseguint el tren que ja s’allunya.   

Encara que la pel·lícula s’anomeni “La nostra germana petita”, no és ella la protagonista. Suzu s’integra molt bé a la vida familiar, observa divertida les seves discussions, va feliç a l’escola i, quan té alguna inseguretat respecte al lloc que ocupa al món, parla amb Sachi. El film gira, justament, al voltant de Sachi (magnífica Haruka Ayase), que lluita perquè la vida tal com ella l’entén no es desintegri al seu voltant.

Posaré un exemple. Hi ha una celebració en perspectiva i Sachi opina que a Suzu li quedaria molt bé el seu  quimono. Suzu s’ho pensa i acabava dient que segurament es posarà la camiseta de futbol. Sachi acaba de rebre una punyalada a l’esquena, però ho entoma amb un somriure, aquell somriure de pura educació, tan japonès, forçadíssim (un somriure que les altres tres germanes no fan mai). Passen algunes seqüències i arriba el dia de la celebració. Suzu, finalment, s’ha posat el quimono. Sense cap èmfasi especial ho mostra el director, però l’emoció invisible de Sachi és també la nostra.      

En general, doncs, els conflictes esclaten de manera soterrada, discreta, perquè fins i tot una noia com Yoshino només és capaç de parlar de tu a tu amb Sachi si està borratxa. Hi ha una excepció, però, que es produeix amb la visita de la mare. Dona de caràcter feble, va abandonar les tres filles després de la fugida del pare. Sachi, la gran, no li ha perdonat mai i, quan la dona té la barra d’anunciar que vol vendre la casa, l’esbronca sense contemplacions (per sort, la casa és de l’àvia i no pensa vendre-la). Hi ha gent que no sap què pot significar una casa per a una persona. Tampoc no ho sap el metge amb qui Sachi té relacions (un metge casat: això la Noriko d’Ozu no ho hauria fet mai). El metge té una oferta per treballar a Boston i vol que Sachi l’acompanyi. És una oferta absurda per a una noia tan japonesa com Sachi. Dir-li que vagi als Estats Units és com dir-li que vagi a Neptú. El director filma l’escena en unes escales exteriors, a tocar de la platja, asseguts en esgrons diferents, a certa distància. Una distància insalvable.