WHIRLPOOL (1950)

 

1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener)

Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy Endore (1946) Fotografia: Arthur C. Miller. Música: David Raksin.  

Gene Tierney (Ann Sutton), Richard Conte (Dr. William Sutton), Jose Ferrer (Mr. Korvo), Charles Bickford (Lt. James Colton), Barbara O’Neil (Theresa Randolph).

Títols: Le Mystérieux Docteur Korvo; Il segreto di una donna; Vorágine.

El psicoanalista estúpid

Ann Sutton, de petita, es va iniciar en el món dels robatoris perquè el seu pare, tot i ser ric, no li donava diners per comprar res. Anys més tard, casada amb un prometedor psicoanalista, Ann desenvolupa una cleptomania aguda perquè el seu marit, el doctor Sutton, la persuadeix de viure amb mitjans escassos -sense fer ús dels diners propis-  i, per tant, tampoc no pot comprar res. Un marit ben ximple, francament. Així doncs, Ann Sutton es dedica a furtar petits objectes de gran valor en grans magatzems, com una agulla de pit en forma de sirena que val 300 dòlars. Fatalment, l’enxampen. ¡Ah, quin moment més incòmode per a l’espectador veure Gene Tierney, tan bella i distingida, interceptada per lladregota!

La rescata del mal moment un cavaller de cognom estrany que casualment passava per allà, Mr. Korvo. De fet, no és un cavaller, és un tipus espavilat, que exerceix de psicòleg sense títol, que domina la hipnosi i que sap enamorar les dames de la bona societat per treure’ls els diners. Mr. Korvo, ara, justament té problemes amb una dona, Theresa Randolph, i es troba contra les cordes. L’aparició d’Ann Sutton és realment oportuna per a Korvo, que hàbilment ho prepara tot perquè sembli que hi hagi una relació sentimental entre ells i que Ann, per gelosia, hagi matat Theresa Randolph. Campió de la hipnosi, Korvo dirigeix els passos d’Anne fins al mateix cadàver de Theresa mentre ell, en una coartada perfecta, jeu hospitalitzat.  

La policia engarjola la pobra Ann Sutton i avisa el marit. I què fa el perspicaç psicoanalista? Doncs ser menys perspicaç que mai. Dolgut perquè creu que Ann era l’amant de Korvo, de seguida es retira ofès. En aquest moment, Ann Sutton es rebel·la i deixa anar un monòleg memorable: “Run away from the truth, as you have ever since you married me. You made me play-act. I had to pretend I was happy when I was sick and miserable. Headaches, I couldn’t sleep. Afraid to tell you, afraid to lose your wonderful love. Locked away in the characterisation of a serene and devoted wife.”

Encara que l’argument sigui rebuscat i força inversemblant, aquest és un film molt convincent, per la bona direcció d’Otto Preminger i per les magnífiques prestacions de Gene Tierney, Jose Ferrer i Charles Bickford (sofert policia vidu de fa poc), que fan oblidar la grisor de Richard Conte. El guió, a més, té estil i gràcia. Com a exemple, anotem aquesta peculiar reflexió de Korvo sobre les dones que enganyen els seus marits: “Personally, I have nothing against women betraying their husbands. Even our government is against monopoly.”

PERSONAL AFFAIR (1953)

 

1953. UK (Two Cities Films). Director: Anthony Pélissier. 82 m. B/N (20 oct)

Guió: Lesley Storm. Obra de teatre: A Day’s Mischief, de Lesley Storm (pseud. de Mabel Cowie) (1952). Fotografia: Reginald H. Wyer. Música: William Alwyn.

Gene Tierney (Kay Barlow), Leo Genn (Stephen Barlow), Glynis Johns (Barbara Vining), Walter Fitzgerald (Henry Vining). 

Un viatge particular

La passió pedagògica del professor de llatí Stephen Barlow és tan intensa que Kay, la seva dona, se sent intolerablement abandonada, oblidada. Kay, a més, és americana, i sense l’escalf del seu marit, se sent fora de lloc en aquesta  emboirada Anglaterra de partides de bridge i te a les cinc de la tarda. El marit, però, està distret amb els seus alumnes; o més ben dit, amb una alumna en particular, l’esforçada però poc brillant Barbara, a qui el professor Barlow fins i tot ofereix de fer classes particulars a casa. Veure aquella noia, al menjador de casa, al vespre, és demolidor per a Kay, que es passeja inquieta per la seva cambra. Per això no és estrany que aprofiti un col·loqui particular amb la tímida Barbara per engaltar-li una veritat indiscutible -si està enamorada del seu professor-, que és una cosa que sap tothom excepte el professor, és clar. Només la tensió ha provocat que Kay, una dona tan educada, hagi interpel·lat d’aquesta manera la pobra estudiant. Barbara, alarmada, fuig de la casa.

Quan el marit torna i veu que ja no hi ha l’alumna, es produeix un diàleg interessant. El culmina Kay recriminant al seu marit el seu comportament: “Stephen, there’s been something about you lately… You sit behind a book but you’re not reading it. You sit in a chair and go off into a trance. Are you going back on some nostalgic journey to your own use?” És magnífica la pregunta final: “Estàs tornant al passat amb un viatge nostàlgic per al teu ús particular?”

La resta de pel·lícula, molt competent, combina amb encert la tensió per la desaparició de Barbara, el creixent descrèdit del professor a la ciutat, els remordiments de Kay i l’angoixant periple del pare de la noia, que va amunt i avall investigant què va passar de veritat aquell vespre fatídic. Per sort, tot acaba bé, amb el retorn de la noia passats dos o tres dies (era a Londres). El director Anthony Pélissier té bons moments, en general relacionats amb una llarga passarel·la sobre un riu, amb aigua quieta a un costat i molt agitada a l’altra; tot molt simbòlic, però també molt eficaç quan, de nit, Kay gairebé opta pel suïcidi.

Un bon film, doncs, i una curiosa incursió anglesa de Gene Tierney, brillant modulant el desfici del seu personatge. Fa, a més, una bona parella amb Leo Genn, molt ajustat fent de sensible insensible. Pel que fa a Glynis Johns, desborda emoció amb la mirada però amb trenta anys fets se la veu sovint massa gran per fer de tendra adolescent trasbalsada.