1953. UK (Two Cities Films). Director: Anthony
Pélissier. 82 m. B/N (20 oct)
Guió: Lesley Storm. Obra de teatre: A Day’s
Mischief, de Lesley Storm (pseud. de Mabel Cowie) (1952). Fotografia:
Reginald H. Wyer. Música: William Alwyn.
Gene Tierney (Kay Barlow), Leo Genn (Stephen Barlow),
Glynis Johns (Barbara Vining), Walter Fitzgerald (Henry Vining).
La passió pedagògica del professor de llatí
Stephen Barlow és tan intensa que Kay, la seva dona, se sent intolerablement
abandonada, oblidada. Kay, a més, és americana, i sense l’escalf del seu marit,
se sent fora de lloc en aquesta
emboirada Anglaterra de partides de bridge i te a les cinc de la tarda.
El marit, però, està distret amb els seus alumnes; o més ben dit, amb una
alumna en particular, l’esforçada però poc brillant Barbara, a qui el professor
Barlow fins i tot ofereix de fer classes particulars a casa. Veure aquella
noia, al menjador de casa, al vespre, és demolidor per a Kay, que es passeja
inquieta per la seva cambra. Per això no és estrany que aprofiti un col·loqui
particular amb la tímida Barbara per engaltar-li una veritat indiscutible -si
està enamorada del seu professor-, que és una cosa que sap tothom excepte el
professor, és clar. Només la tensió ha provocat que Kay, una dona tan educada,
hagi interpel·lat d’aquesta manera la pobra estudiant. Barbara, alarmada, fuig
de la casa.
Quan el marit torna i veu que ja no hi ha
l’alumna, es produeix un diàleg interessant. El culmina Kay recriminant al seu
marit el seu comportament: “Stephen, there’s been something about you
lately… You sit behind a book but you’re not reading it. You sit in a chair and
go off into a trance. Are you going back on some nostalgic journey to your own
use?” És magnífica la pregunta final: “Estàs tornant al passat amb un
viatge nostàlgic per al teu ús particular?”
La resta de pel·lícula, molt competent,
combina amb encert la tensió per la desaparició de Barbara, el creixent
descrèdit del professor a la ciutat, els remordiments de Kay i l’angoixant
periple del pare de la noia, que va amunt i avall investigant què va passar de
veritat aquell vespre fatídic. Per sort, tot acaba bé, amb el retorn de la noia
passats dos o tres dies (era a Londres). El director Anthony Pélissier té bons
moments, en general relacionats amb una llarga passarel·la sobre un riu, amb
aigua quieta a un costat i molt agitada a l’altra; tot molt simbòlic, però
també molt eficaç quan, de nit, Kay gairebé opta pel suïcidi.
Un bon film, doncs, i una curiosa incursió
anglesa de Gene Tierney, brillant modulant el desfici del seu personatge. Fa, a
més, una bona parella amb Leo Genn, molt ajustat fent de sensible insensible.
Pel que fa a Glynis Johns, desborda emoció amb la mirada però amb trenta anys
fets se la veu sovint massa gran per fer de tendra adolescent trasbalsada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada