2022. USA, Canadà. Director: Phillip Noyce. 84 minuts. Color.
Guió: Chris Sparling. Fotografia: John Brawley. Música: Fil Eisler.
Naomi Watts (Amy Carr).
Títols: The Desperate Hour (USA); Lakewood (UK, Índia,
Espanya).
Corre Naomi Watts al llarg de gairebé tota aquesta
pel·lícula, corre fins a l’esgotament, corre desesperada a través d’un bonic
bosc tardorenc bellament fotografiat des de tots els angles possibles. Naomi és
Amy Carr, vídua recent, mare de dos fills, amb el gran, de nom Noah, exercint
d’adolescent trasbalsat i malcarat. La mare, de bon matí, intenta que el noi es
llevi per anar a l’institut i després se’n va a córrer pel bosc... amb el
mòbil. Ah, el mòbil! Sense ell, no hi hauria pel·lícula, perquè Amy, al llarg
de la maratoniana travessa forestal, no viu una merescuda hora de calma
espiritual sinó una experiència absolutament estressant. Les notícies són
terrorífiques: hi ha un tiroteig a l’institut del seu fill, en Noah hi ha anat
(per culpa seva!); potser és ell mateix el tirador... o potser no. La tensió és
màxima, però no veiem mai l’institut. Es fa una mica estrany, gairebé
ens fa dubtar de la seva existència. No cal dir que és una mica exagerat que la
dona pugui fer tantes coses amb un simple mòbil. Descobrir qui és el pertorbat
tirador i acabar-hi parlant, per exemple, sembla excessiu, francament.
La pel·lícula és extremadament minimalista, una mica
massa, però la tensió és imparable i l’espectador necessita saber què passa al
final. Ara bé, amb una altra actriu en el paper de la mare coratjosa i
maratoniana, potser m’hauria plantejat la retirada. Però amb Naomi Watts a la
pantalla i patint com pateix, l’abandonament ni es contempla.
