1954. Gran Bretanya (GDF, Two Cities). Director:
Robert Parrish. 93 min. Col.
Guió: Eric Ambler. Novel·la: The Purple Plain, de H.E. Bates (1947).
Música: John Veale. Fotografia: Geoffrey Unsworth.
Gregory Peck (Bill Forrester), Win Min Than (Anna),
Brenda De Banzie (Miss McNab), Bernard Lee (Dr. Harris), Maurice Denham
(Blore).
El
repòs anhelat
Traumatitzat com mai deambula pel món Gregory Peck en aquesta pel·lícula, que és profunda i subtil. Peck és el cap d’esquadró Bill Forrester i el seu trauma prové de la tràgica mort de la seva dona, víctima d’un bombardeig just quan s’acabaven de casar. Un breu flash-back ens els mostra ballant, enamorats i feliços, mentre se senten explosions llunyanes. Tot plegat, una bomba destrueix el local. Forrester sobreviu, però la seva dona no; només en veiem la mà, ja morta, entre la runa. El present situa l’aviador a Birmània, en plena Segona Guerra Mundial, i tothom sap és un home trastocat. A Forrester no li faria res morir, i s’arrisca al límit en totes les incursions aèries, però no troba la mort sinó l’heroïcitat. Els seus companys l’observen amb una barreja d’admiració i d’esfereïment.
Saben que és
un home desmuntat per dins -“Creus que
s’està col·lapsant?”, pregunta un; “No.
Crec que es va col·lapsar fa anys”(1),
respon l’altre, però no saben l’origen del trauma. El metge de la
base, que s’interessa per ell, el convida a una visita a un poblat proper. Allà
l’esgotat Forrester s’adorm en una butaca i quan obre els ulls veu una noia
birmana. És Anna, una noia d’ulls dolços que transmet calma espiritual. Les seqüències d’ells dos junts passejant tenen un aire molt
poètic, gairebé oníric.
Anna: Have you been in Burma long?
Forrester: About three months.
Anna: Do you like it?
Forrester: Well, I don’t know really. Life’s pretty
much the same on an airfield, whatever country you’re in.
Quan sembla que el film girarà a l’entorn de la
recuperació espiritual de Forrester gràcies a la celestial companyia d’Anna, es
produeix un gir argumental sorprenent. En una missió sense importància, un
motor s’incendia i Forrester ha d’efectuar un aterratge forçós en territori
controlat pels japonesos. A més, un dels dos homes que l’acompanyaven, el jove
Carrington, ha resultat ferit i se l’ha de carretejar. És un curs de
supervivència duríssim, amb molta calor, creuant paratges molt àrids, sense una
gota d’aigua. És en aquestes circumstàncies, vorejant la mort, lluitant per fer
una passa més, assistint al suïcidi del tecer home, que Forrester torna a
sentir el desig de viure. Després d’un llarg via crucis, al límit de les seves
forces, arriba a un riu. La imatge final, amb Gregory Peck ajaient-se al costat
de la noia birmana, que dorm, és el millor possible perquè transmet
perfectament la pau interior que per fi ha aconseguit el protagonista. Aquest
film britànic, tan penetrant en l’exposició psicològica com de gran força
tel·lúrica en el recorregut físic, va ser ben dirigit per Robert Parrish i
millor interpretat per Gregory Peck.
(1) “Do you think he’s cracking up?”
“No, I don’t. I think he cracked up years ago”
