1986. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen.
106 min. Color.
Jack Rollins and Charles H. Joffe Production.
Fotografia: Carlo Di Palma.
Woody Allen (Mickey), Michael Caine (Elliot), Mia
Farrow (Hannah), Barbara Hershey (Lee), Dianne Wiest (Holly), Carrie Fisher
(April), Maureen O’Sullivan (Norma), Max von Sydow (Frederick), Lloyd Nolan
(Evan), Sam Waterston (David).
La
bleda asolellada, la pesada i la sexy
Saludada com una obra mestra quan es va
estrenar, Hannah
i les seves germanes no desperta tant entusiasme quan es torna a veure al cap de molts anys.
El guió és irregular i la direcció, poc treballada, no aporta gran cosa. En
realitat, semblen dos migmetratges units. D’una banda, hi ha Hannah i les seves
dues germanes, Lee i Holly. És particulament irritant, Holly (pesada Dianne
Wiest, que va guanyar l’Oscar!), catastròfica excocaïnòmana aspirant a actriu
que va de fracàs en fracàs en tots els terrenys. Més agradable de veure és la
reposada i comprensiva Hannah, però tot i l’encant desplegat per Mia Farrow el
personatge no passa de ser una bleda assolellada (la mateixa actriu n’era ben
conscient i se’n va queixar). Tot l’interès se centra, doncs, en l’atractiva i
sexy Lee (magnífica Barbara Hershey), que viu amb un veterà pintor de caràcter esquerp
(desaprofitat Max von Sydow) i que rep amb interès creixent les imprevistes
atencions del seu cunyat Elliott (el gran Michael Caine), marit de Hannah.
Espurneja la pel·lícula amb aquesta història d’amor imprevist, passió
descontrolada i remordiments per totes bandes.
L’altre migmetratge, clarament còmic,
només té un protagonista, el mateix Woody Allen, que fa un divertit recital com
a hipocondríac i acaba dissertant sobre la por a la mort i el sentit de la
vida. Si s’han vist trenta o quaranta pel·lícules de Woody Allen, tot és molt
“déjà vu”, però si ets jove o no n’has vist cap segur que et deixa força
impressionat.
El film, que té un bon tram central,
decau al darrer terç, un cop Barbara Hershey i Michael Caine es deixen de
veure. La solució final d’emparellar Dianne Wiest amb Woody Allen és
inversemblant i letal per a l’espectador. El film acaba amb una tercera reunió
familiar (Allen va copiar l’esquema de Fanny i Alexander de Bergman), que resulta tan poc
interessant com les altres dues. La sensació, aquí i allà, és que Woody Allen,
com a director, desaprofita visualment algunes seqüències. Un cas claríssim
seria el flash-back en què Allen i Farrow visiten uns amics per fer-los una
peculiar proposta, rodada tota ella de forma molt apàtica.
Destaquem finalment la presència -molt
escassa- de Carrie Fisher, que fa d’amiga de Dianne Wiest i li roba,
naturalment, el possible xicot, un arquitecte amant de l’Òpera (Sam Waterston,
sempre un home sensible). Acabem amb una frase de Woody Allen: “I had a great
evening; it was like the Nuremberg Trials.”
