1953. USA (MGM). Director: Vincente Minnelli. 112
minuts. Color.
Productor: Arthur Freed. Guió: Betty Comden, Adolph
Green. Música: Adolph Deutsch. Cançons: Arthur Schwartz, Howard Dietz.
Coreografia: Michal Kidd, Hermes Pan. Fotografia: Harry Jackson, George Folsey.
Fred Astaire (Tony Hunter), Cyd Charisse (Gabrielle
Gerard), Oscar Levant (Lester Marton), Nanette Fabray (Lily Marton), Jack
Buchanan (Jeffrey Cordova).
L’experiència és un grau
Fred Astaire,
en aquest memorable musical, va acceptar el joc d’interpretar un personatge, de
nom Tony Hunter, que era una versió decadent d’ell mateix. La primera seqüència
ja ho diu tot: en una casa de subhastes s’oferefeix un lot amb el barret de
copa, el bastó i els guants que Hunter feia servir a les seves antigues
pel·lícules (se n’esmenta una, Swinging Down to Panama, en clara
referència a Flying Down to Rio, el primer film de Fred Astaire i Ginger
Rogers); el subhastador, davant la indiferència general, demana cinc dòlars,
després dos, després cinquanta cèntims i finalment diu: “Anything?” A la
següent seqüència, Astaire arriba a Nova York en tren. Hi ha periodistes a
l’andana. L’esperen a ell? No, a Ava Gardner. Astaire, resignat ja a ser un “has-been”,
canta “By Myself”, tota una declaració d’independència, mentre camina per
l’andana. Hi ha un projecte teatral en marxa, però Astaire no el veu clar
perquè el director és un “geni” que no sap res dels musicals, i perquè la seva
partenaire, Cyd Charisse, ve del
món del ballet i és molt alta, potser massa per a ell. Quan Astaire i Charisse
es troben per primera vegada, els malentesos se succeeixen. Com que ella és
molt jove, Astaire se sorprèn que el conegui. Cyd Charisse vol ser amable però
ho acaba espatllant tot. “I used
to see all your pictures when I was a little girl. And I’m still a fan. I
recently went to see a revival at the museum...”, diu ella. Esclata ell: “Museum? ‘Step right this way, ladies and
gentlemen. Egyptian mummies, extinct reptiles and Tony Hunter, the grand old
man of the dance!”
Les coses no milloren amb els assaigs.
Astaire, que tenia el ballet oblidat, falla en algunes recepcions i li van
traient paper. Tot plegat esclata i se’n va. Furiós, destrossa la seva
col·lecció de discs. Truquen a la porta: és Cyd Charisse. Se sinceren i surten
a airejar-se. Un cotxe de cavalls els duu al parc. Caminen una estona i tot
plegat... comencen a ballar. Les paraules no poden descriure la
màgia que s’apodera de la pantalla. És un dels grans moments de la pel·lícula i
de la història del musical.
El film, que té un guió molt enginyós, es
burla de la “genialitat” dels nous directors de teatre a través de la figura de
Jeffrey Cordova (Jack Buchanan). El revolucionari director té una “brillant”
idea: convertir el musical previst en una adaptació del Faust de Goethe.
L’home, escandalós de mena, abusa de la pirotècnia, i obliga Fred Astaire i Cyd
Charisse a ballar entre explosions que sorgeixen del terra. El fracàs de l’obra
és total: els patrocinadors i la resta d’espectadors surten catatònics de
l’estrena. Cordova, llavors, reconeix el seu fracàs i ho deixa tot a les mans
de Tony Hunter, l’home de la vella escola. Però, en darrer terme, el que
importa no és ser tradicional o innovador sinó ser capaç -o no- de fer passar
una bona estona a la gent (“That’s Entertainment!” és la cançó més emblemàtica
de la pel·lícula i, amb el temps es va convertir en el lema de tot el gènere
musical). La companyia surt de gira per assajar nous números musicals, entre
els quals destaca el divertidíssim “Triplets”, amb Astaire, Nanette Fabray i
Buchanan fent de nens petits amb molt males intencions.
Finalment arriba el plat fort de la funció, el
fabulós “The Girl Hunt”, un número de dotze minuts en clau de paròdia del
cinema negre. “She was bad, she
was dangerous... But she was my kind of a woman”, declara el deteciu
Fred Astaire. Ella és Cyd Charisse, amb doble paper, de
rossa i de morena, perillosa sempre, sinuosa també, molt eròtica.
L’extraordinària coreografia de Michael Kidd, l’estilització dels nombrosos
decorats i la inspirada realització de Minnelli converteixen aquest número en
potser el millor de la història del musical. Hi ha dos balls, en especial,
extraordinaris: el del club nocturn i un altre que transcorre en una estació de
metro i que combina un ball molt romàntic entre Astaire i Charisse amb un
tiroteig entre pistolers en segon terme. Fabulós. L’home de la vella escola
també sabia ser innovador! L’inigualable Fred Astaire recorre tota la història
del musical. Va començar marcant una època amb Ginger Rogers i no podia acabar
de millor manera que fent parella amb Cyd Charisse.