2000. Hong Kong, França. Guionista i director: Wong Kar-wai. 98 min. Color.
Fotografia: Christopher Doyle, Mark Lee Ping-Bing. Música: Michael Galasso.
Maggie Cheung (Su Li-zhen), Tony Leung (Chow Mo-wan).
Anhels insatisfets
Poques vegades s’han vist
persones més elegants, educades i fotogèniques transitant per passadissos més estrets, vivint en estances més minses i
trobant-se de nit en carrerons més solitaris i plujosos. Chow i Su, es diuen,
ell i ella, i afronten amb un estoïcisme i una dignitat fora mida una vida de
desamor que el destí, indiferent a les seves qualitats, els ha proporcionat. Su
Li-zhen, més coneguda com a senyora Chang, baixa amb un pot de llauna a comprar
tallarines a una sòrdida botiga subterrània; i ho fa amb el seu millor vestit,
a càmera lenta, amb un tema musical que, en pizzicato, transmet el seu intens
desig d’estimar, i que, amb una malencònica melodia de violí, ens fa arribar la
seva eterna frustració. (Quan, en comptes d’aquest formidable tema, sonen els
boleros “Aquellos ojos verdes” i “Quizás, quizás, quizás” de Nat King Cole
“cantando-en-español”, vibrem menys, que consti, però és culpa nostra, perquè
per aquests verals aquestes cançons estan molt gastades, no del film).
Su i Chow, ella i ell,
són persones molt desgraciades a qui l’atzar ha unit capriciosament, perquè el
marit de Su i la muller de Chow -tots dos gairebé sempre invisibles- són
amants. Su i Chow es consolen junts conversant, però, distingits com són, no
volen fer el mateix que els seus filibusters cònjuges. L’elegància, però, té un
límit, i massa combustió interna no és bona. Chow ja voldria fugir lluny amb Su
per començar junts una nova vida, però Su no ho veu clar. S’insinua que tots
dos tenen alguns moments de gaudi compartit, però no se’ns mostra. El director
Won Kar-Wai prefereix que els contemplem sempre com a campions del llanguiment
amorós. És una bona idea, té més rendiment melodramàtic.
Vermells i verds omplen
la pantalla, la passió i la frustració, els moments ardents i les hores que passen sense deixar
rastre. Hores, dies, anys, i la felicitat que sempre passa de llarg. No sé ben
bé si aquesta pel·lícula, estèticament inoblidable, s’endinsa com cap altra en
infinites profunditats emocionals o és més aviat decorativa.
