1926. USA (MGM). Director: Victor Sjöström. 98 minuts. B/N.
Guió: Frances Marion. Nov: The Scarlet Letter, de Nathaniel Hawthorne (1850).
Fotografia: Henrik Sartov. Música: Lisa Anne Miller, Mark Northam (2000).
Lillian Gish (Hester Prynne), Lars Hanson (Rev. Arthur Dimmesdale), Henry B. Walthall (Roger Chillingworth), Karl Dane (Master Giles).
La vanitat i
la compassió
Aquest film existeix gràcies a Lillian Gish, que va escollir la
novel·la de Nathaniel Hawthorne i que es va mostrar ferma quan Louis B. Mayer
(MGM), per por de la reacció d’alguns grups religiosos, es volia fer enrere.
Gish va
triar
Victor Sjöström i Lars Hanson com a director i actor, perquè creia que els
suecs podien comprendre millor que ningú el puritanisme del Boston del segle
XVII. Gran Lillian Gish, l’actriu més sensible i delicada del cinema mut. És
modèlic aquest film, ja des de l’inici, amb la presentació de Hester Prynne, la
protagonista. La veiem a casa, davant d’un mocador a la paret que alerta contra
la vanitat: “Vanity is an evil disease”. Però el mocador amaga un mirall i
Hester, presumida, s’hi emprova algunes còfies. El mirall reflecteix la llum de
fora i Hester mira amb tristesa la gàbia del seu ocell, tapada amb una funda.
Hester retira la funda, l’ocell refila. Pel carrer passen uns puritans, que
s’esgarrifen: “Un ocell cantant i és el
Dia del Senyor!”. L’ocell s’escapa i Hester corre al seu darrere.
La comunitat és implacable: per córrer i
jugar en sàbat, Hester és lligada de mans i peus a un piló, al mig de la plaça,
per escarni públic. El reverend Dimmesdale, jove compassiu, li dóna aigua.
Sorgeix l’amor. Es troben al bosc, ell fuig desconcertat, ella l’encalça;
surten fora de camp i reapareixen agafats de la mà (gran director, Sjöström).
Però no es poden casar, perquè Hester ja té un marit, un metge que va
desaparèixer abans que el matrimoni es consumés. La passió, però, supera
qualsevol fre moral i neix una criatura. És tremenda la seqüència en què les
forces vives de la comunitat li volen prendre a Hester la nena acabada de
néixer; amb quina ferotgia reacciona Lillian Gish! És meravellosa l’el·lipsi de
cinc anys, amb la filla de Hester dibuixant a la sorra
El final és impressionant: el reverend, que
ha viscut torturat, s’esquinça la roba enmig de la plaça i mostra una A marcada
a la pell. Es deixa anar Lars Hanson, que era un actor molt de cinema mut
(aquests ulls esbatanats!). Més subtil i continguda és Lillian Gish, pionera
del primer pla. Un gran film, doncs, menys moralista que el llibre, concentrat
en l’essència d’un drama que Sjöström captura amb una força admirable.
