NO TIME TO DIE (2021)

 

2021. GB (Eon), USA. Director: Cary Joji Fukunaga. 163 min. Color.

Guió: N.Purvis, R.Wade, C.J.Fukunaga, P.Waller-Bridge. Mús: Hans Zimmer. 

Daniel Craig (James Bond), Léa Seydoux (Madeleine Swann), Rami Malek (Lyutsifer Safin), Lashana Lynch (Nomi), Ralph Fiennes (M), Ana de Armas (Paloma).    

Bond fulminat

Daniel Craig, el Bond més rústic i eixut, va dir adéu a l’agent 007 amb un film notable, per sota de Casino Royale (2006) però molt superior a les tres anteriors entregues: la paupèrrima Quantum of Solace (2008), la irregular Skyfall (2011) i la mediocre Spectre (2015). El brutal Craig, tan convincent com sempre en les escenes d’acció, aquesta vegada sembla que s’esforci més en el terreny sentimental i en el camp dels comentaris enginyosos. Quan entra de nou al despatx de M, es pregunta: “Is this desk bigger or have you gotten smaller?”  

El film reprèn amb intensitat la història d’amor amb la proustiana Madeleine Swann (magnifica Léa Seydoux), però, evidentment, els dies feliços s’acaben aviat. Un malentès els separa i és amb tristesa que veiem la pobra Madeleine abandonar temporalment el film. La substitueix, en un entonat episodi cubà, Ana de Armas, molt sexy i divertida interpretant una agent de la CIA, Paloma, amb poca experiència... o potser no tan poca. Fins a mitja pel·lícula, l’acció és brillant, ja sigui a Cuba o abans, a Matera, al sud d’Itàlia, amb un espectacular salt de moto. De més a menys va el film en aquest sentit.

La pel·lícula abandona el divertiment i recupera la profunditat emocional quan Bond retroba Madeleine Swann a Londres, en el cant de cigne de Blofeld. És especialment brillant la seqüència perquè, a la tensió amorosa derivada del fet de retrobar-se després de tant temps, s’hi afegeix un element molt pertorbador: el fet que Madeleine, infectada d’un virus molt sofisticat, intenta no tocar Bond per no infectar-lo; però això, l’agent 007, no ho sap i  queda molt desconcertat.

El film, que ja tenia alguns problemes (la nova agent 00, negra ella, tan tòpica; l’escena d’acció que acaba al bosc, de nit, pobra pel nivell bondià habitual), s’enfonsa -sí, es pot dir així- al llarg tram final, perquè el dolent és molt poca cosa, un xicotet pertorbat com n’hi ha tants al planeta, i no té interès. El desenllaç, inaudit a tota la sèrie Bond, inclou la mort de l’agent 007, que espera estoicament l’arribada del míssil que ho destruirà tot. Francament, no està bé. A James Bond, no se’l mata.  

LICENCE TO KILL (1989)

 

1989. Gran Bretanya, USA (Eon-UA). Director: John Glen. 133 minuts. Color.

Guió: Michael G. Wilson, Richard Maibaum. Música: Michael Kamen.

Timothy Dalton (James Bond), Carey Lowell (Pam Bouvier), Robert Davi (Franz Sanchez), Talisa Soto (Lupe), Anthony Zerbe (Milton Kreste), Benicio del Toro (Dario).

007 contra la droga

Si Timothy Dalton, a The Living Daylights, s’internava en l’agonitzant bloc comunista, en aquest film es va endinsar en el món, gens agonitzant, del narcotràfic. L’argument, més senzill i eficaç que el del film precedent, gira a l’entorn d’una venjança, la de James Bond contra el narco Sánchez (excel·lent Robert Davi). L’inici, alegre i espectacular, presenta l’agent i el seu amic de la CIA Felix Leiter en plena acció als cayos de Florida just abans del casament d’aquest segon. Pesquen una avioneta en ple vol i després es llancen en paracaigudes cap a l’església. Ara bé, ser amic de Bond és fatal. Es confirma de seguida, quan a la nit de noces els homes de Sánchez s’abraonen sobre Leiter i esposa. Fa un gir el film: Bond, que era un home feliç, sent el dolor i la ràbia, i prepara la venjança en solitari, fora del servei secret, contra Sánchez. Aquesta és la conversa final que 007 té amb M, a la Casa Museu de Hemingway a Key West.

M: Leave it to the Americans! It’s their mess. Let them clear it up.

Bond: Sir! They’re not going to do anything! I owe it to Leiter. He’s put his life on the line for me many times.

M: Oh, spare me this sentimental rubbish! He knew the risks.

Bond: And his WIFE?

M: This private vendetta of yours could easily compromise Her Majesty’s government. You have an assignment, and I expect you to carry it out objectively and professionally.

Bond: Then you have my resignation, sir!

M: We are not a country club, 007! Effective immediately, your licence to kill is revoked, and I require you to hand over your weapon. I need hardly remind you that you’re still bound by the Official Secrets Act.

Bond: I guess it’s, uh… a farewell to arms.   

Adéu a les armes? (Oportuna referència a Hemingway) No! Bond fuig i a partir d’ara, s’espavila pel seu compte. El Bond de Timothy Dalton té més pathos que cap altre, i per això ens agrada. És subtil l’estratègia de 007: com que Sánchez és un narco de la cocaïna que valora més la lleialtat que els diners, Bond l’ataca per aquest flanc insinuant-li que alguns dels seus homes de confiança no ho són tant. “British agent. I knew it. You have class”, comenta admirat Sánchez. 

El film combina bé una base realista -el narcotràfic- amb els tocs imaginatius de la sèrie Bond: els gadgets que li porta Q (aquí amb més paper que mai), les seqüències d’acció delirants (Bond fent esquí aquàtic sense esquís!) i, evidentment, les noies Bond. Aquí destaca Carey Lowell com a Pam Bouvier, molt improbable com a pilot d’avió, però atractiva i desimbolta. Dalton, potser el Bond més cast, a penes si li dedica l’atenció que es mereix. En el capítol de l’acció, es nota la influència de les pel·licules d’Indiana Jones, especialment en la accidentada part final, amb camions que exploten carretera avall. Un bon Bond, doncs, amb una direcció entonada de John Glen, i la molt convincent presència de Timothy Dalton, que podia haver fet un o dos Bonds més.

THE LIVING DAYLIGHTS (1987)

 

1987. Gran Bretanya (Eon-MGM/UA). Director: John Glen. 130 minuts. Color.

Guió: Richard Maibaum, Michael G. Wilson. Relat breu: “The Living Daylights”, d’Ian Fleming (1966). Fotografia: Alec Mills. Música: John Barry.

Timothy Dalton (James Bond), Maryam D’Abo (Kara Mylovi), Jeroen Krabbé (Gen. Koskov), Joe Don Baker (Brad Whitaker), John Rhys-Davies (Gen. Pushkin), Robert Brown (M).

La utilitat d’un violoncel

Timothy Dalton, als anys vuitanta, va rehabilitar la sèrie Bond, que anava pel pedregar amb l’envellit Roger Moore. Dalton, un prestigiós actor shakespearià, va tornar a donar entitat, substància dramàtica i credibilitat a l’agent 007, fugint de l’autoparòdia desbocada del darrer Moore. Hi va haver, en conseqüència, un retorn a un món més real. L’argument, força rebuscat (potser massa), compleix amb els requisits de les històries d’espionatge. James Bond és a Bratislava per ajudar a desertar el general Koskov, de la KGB. Durant l’operació, Bond hauria de matar una franctiradora de la KGB –una violoncel·lista rossa i fina- però, captivat per la bellesa de la noia, falla el tret. A Anglaterra les coses es compliquen quan els soviètics irrompen, amb un agent camuflat de lleter, a la mansió on l’MI6 ha instal·lat Koskov, i se l’enduen amb helicòpter. Però res no és el que sembla en aquesta pel·lícula, i al final resulta que Koskov treballa per Whitaker, un traficant d’armes americà que ven armes als àrabs a canvi de drogues per vendre als EUA.

A part d’embullada, la pel·lícula és viatgera (Tanger, Viena i Afganistan), però la ciutat que més es recorda és Bratislava, llavors rere el Teló d’Acer, fet que confereix un interès especial al film. Bond hi torna per retrobar Kara Mylovi, la rossa violoncel·lista, que no és cap malvada sinó una dolça damisel·la en dificultats. Bond, que amb el rostre de Timothy Dalton és tot un cavaller i home d’honor, la protegeix sense esperar-ne recompenses nocturnes. Junts protagonitzen aventures molt emocionants –a Afganistan amb l’ajuda dels talibans!- però cap no és tan vibrant com la fugida cap a Àustria. ¡Quina baixada per la neu de Bond i Kara Mylovi asseguts a la funda del violoncel! Se salven dels dolents perquè arriben a la duana austríaca, passen per sota la barrera i Bond encara té temps d’exclamar: “We have nothing to declare!”. He somrigut milers de vegades recordant aquesta escena.

NEVER SAY NEVER AGAIN (1983)

 

1983. USA (WB). Director: Irvin Kershner. 134 minuts. Color.

Novel·la: Thunderball, de Ian Fleming (1961). Música: Michel Legrand.

Sean Connery (James Bond), Kim Basinger (Domino Petachi), Klaus Maria Brandauer (Largo), Barbara Carrera (Fatima Blush), Edward Fox (M), Max Von Sydow (Blofeld).   

Bond bastard

Dotze anys després de dir adéu a Bond, Sean Connery va tornar al personatge, però no en la franquícia oficial sinó fent la competència a Roger Moore, que aquest mateix any va ser de nou 007 a Octopussy. És un Bond bastard, doncs, però no mediocre: pot rivalitzar perfectament amb els millors Bonds oficials de Connery. Amb un títol que ironitza sobre el retorn de l’actor, el film és un remake de Thunderball (1965). La història, doncs, no presenta novetats: Spectra, amb Blofeld al capdavant, roba uns míssils nuclears i amenaça les grans potències. Una bona factura i un director competent -Irvin Kershner, responsable de The Empire Strikes Back (1980)- es combinen molt bé amb un repartiment impecable. Kim Basinger és l’atractiva Domino (però no fa oblidar Claudine Auger) i Klaus Maria Brandauer el pèrfid Largo. Amb Bond, formen un interessant triangle. Connery potser és un pèl gran per despertar tantes passions, però encara és prou convincent. Destaca, en aquest sentit, una interessant sessió de massatge a Domino. Després, en una antològica visita a un casino, Bond derrota Largo en un joc electrònic que inclou un brillant toc sàdic -descàrregues elèctriques per al perdedor-, i tot seguit encén la seva gelosia ballant un tango amb Domino.

Hi ha més seqüències dignes de ser recordades: l’estada inicial a la clínica-balneari, que acaba amb una baralla ferotge entre Bond i un tipus herculi (007 salva la pell llançant-li un pot amb la seva pròpia orina!); una interessant persecució en moto; i un emocionant rescat en una fortalesa àrab, amb la bonica Domino a punt de ser venuda com a esclava. El film és espectacular, intens i sensual. Per ser un Bond perfecte només li falta el famós tema musical i un tram final més espectacular i vistós, amb una mort més especial per a Largo. Potser també cansa una mica Barbara Carrera, exageradament felina. 

Acabem amb un diàleg que té tot el clàssic sabor Bond. “Still here, Moneypenny? You should be in bed”, diu 007. “James, we both should be”, contesta ella.