BLUE JASMINE (2013) *

 

2013. USA. Guionista i director: Woody Allen. 98 minuts. Color.

Cate Blanchett (Jasmine Francis), Alec Baldwin (Hal Francis), Sally Hawkins (Ginger), Bobby Cannavale (Chili), Peter Sarsgaard (Dwight Westlake).  

Blanche DuBois de segona

Amb l’encàndol Madoff en primer terme i l’argument d’Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) de Tennessee Williams de suport, aquesta és una pel·lícula monòtona i depriment de Woody Allen, que va servir, com a minim, perquè Cate Blanchett guanyés l’Oscar a la Millor Actriu de l’any. El seu personatge, però, és molt poc interessant, com tots els altres, i més aviat esgota. Ella és Blanche DuBois; perdó, vull dir Jasmine, vídua de Hal Francis, un inversor tipus Madoff que ha estafat tothom i ha acabat a la presó, on s’ha suïcidat. Jasmine, arruïnada i pertorbada, es refugia a San Francisco, on viu la seva germana Ginger, que té dos fills grassonets i fa plans de futur amb Chili, un tipus exaltat i amb samarreta paleta, versió descafeïnada d’aquell Stanley Kowalski de l’obra de Williams. No és ell qui queda torbat per la bellesa malaltissa i tardorenca de Jasmine sinó el dentista per a qui ella treballa. Són seqüències per oblidar.

El film s’allarga massa en el contrast entre la vida luxosa d’abans amb el seu marit (Alec Baldwin, amb una cara de dolent que no sé com algú li pot confiar els diners) i la seva vida actual, feta tota d’estretors, crits, combats de boxa per la tele i pizzes… La classe baixa segons Woody Allen. Al final, Jasmine, després d’intentar en va un casament desesperat amb un diplomàtic, acaba, abatuda i demacrada, parlant sola en un banc. Arriben els desitjats títols de crèdit.  

THE WOLF OF WALL STREET (2013)

 

2013. USA. Director: Martin Scorsese. Guió: Terence Winter. 179 min. Color.

Leonardo DiCaprio (Jordan Belfort), Jonah Hill (Donnie), Margot Robbie (Naomi), Kyle Chandler (Denham), Matthew McConaghey (Mark Hanna).

Sense escrúpols, per partida doble

El jove Jordan Belfort arriba l’any 1987 a Wall Street, contractat com a corredor de borsa per una important companyia, i el primer dia, en un dinar en un luxós restaurant, ja observa com el seu director, Mark Hanna, esnifa cocaïna davant seu. Belfort, sorprès, li pregunta: “Mr. Hanna, you are able to do drugs during the day and then still function, still do your job?”. Respon Hanna: “How the fuck else are you supposed to do this job? Cocaine and hookers, my friend.”

Belfort, estudiant modèlic, aprèn la lliçó i la practica incansablement durant els anys següents. Perd la feina per un crack borsari, cau a les escorrialles del sector venent penny stocks (accions a un cèntim), causa admiració en els seus companys per l’habilitat que té per treure els calés als pobres desgraciats que hi ha a l’altra banda del telèfon, crea la seva pròpìa companyia –Statton Oakmont- i escala posicions a Wall Strett, sempre actuant sense el menor escrúpol, enganyant i estafant tant com pot. Els diners plouen a cabassos, i el festival de drogues i prostitutes, a dins i a fora de les oficines de la companyia, és incessant. La pel·lícula, malparlada com cap altra, ofereix un catàleg interminable de comportaments aberrants. No penso descriure’ls.    

Els productors de la pel·lícula, Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio, s’apunten a la festa sense el menor escrúpol ni la menor reticència. Tan gran és el seu entusiasme que el film dura gairebé tres hores. Tres hores! Tres hores dedicades a mostrar una colla d’imbècils fent l’imbècil. No hi ha evolució dels personatges, no hi ha informació ni reflexió sobre el món de Wall Street, no hi ha ni una trista seqüència dedicada a les víctimes d’aquests llops de Wall Street.

Per descomptat, Scorsese és un bon director i el film, amb el material que transporta, captura l’atenció de qualsevol espectador. A alguns d’aquests espectadors els deu caure la bava envejant la vida desenfrenada d’aquests personatges. Per això, suposo, ni Scorsese ni DiCaprio no posen mai el fre, i van sempre –un amb la càmera, l’altre actuant- desbocats, avall que fa baixada. El catàleg d’indignitats a què van sotmetre Margot Robbie és reprobable.

Al catòlic Scorsese –escolanet de petit, seminarista de jove- l’exposició de tant vici i perdició potser el va fer reflexionar sobre el pecat, el penediment i la penitència. Silence (2016), sobre dos missioners catòlics a la Xina, fou el seu següent film.

ENDER'S GAME (2013)

 

2013. USA. Guionista i director: Gavin Hood. 114 minuts. Color.

Novel·la: Ender’s Game, d’Orson Scott Card (1985).

Fotografia: Donald McAlpine. Música: Steve Jablonsky.

Asa Butterfield (Ender Wiggin), Harrison Ford (Coronel Graff), Hailee Steinfeld (Petra Arkanian), Ben Kingsley (Mazer Rackham), Viola Davis (Major Gwen Anderson).

La comprensió de l’enemic

Fa cinquanta anys uns bel·licosos extraterrestres anomenats els Fòrmics –per la seva semblança a un eixam d’insectes- van atacar la Terra. Gairebé la van destruir, abans de ser derrotats miraculosament per un pilot inspirat. S’intueix, se sap, però, que els Fòrmics tornaran. La Flota Internacional, per tant, es dedica a entrenar nens per afrontar la segona batalla, que es preveu definitiva. Els nens, entrenats en jocs de guerra, són capaços de prendre decisions més intuïtives i audaces. El cadet Ender Wiggin, amb un talent singular, capta l’atenció del coronel Graff i de la major Anderson. El van a buscar a casa, se l’enduen; els pares no s’hi poden negar. Dos germans grans d’Ender, Peter i Valentine, anys enrere no van passar la prova per integrar-se a la Flota: Peter per massa cruel, Valentine per massa compassiva. Ender, en canvi, mostra un equilibri perfecte en les dues variants. El coronel Graff ascendeix ràpidament Ender, que destaca en tots les proves. Per convertir-lo en un líder, el coronel Graff no dubta d’enemistar-lo amb els seus companys. Ender se’n queixa.

La pel·lícula, visualment elegant i atractiva, resumeix de manera molt intel·ligent la densa novel·la d’Orson Scott Card. No predomina l’acció sinó els debats morals, derivats tant de l’actitud maquiavèlica del coronel Graff (comprensible: la urgència de la situació exigeix resultats immediats) com de la pressió a què Ender es veu sotmès. El noi té fusta de comandant militar i li agrada dirigir les operacions i derrotar els rivals en les batalles d’entrenament que es produeixen en la gran esfera antigravitatòria (unes seqüències molt vistoses, per cert), però alhora sent el pes terrible de la responsabilitat. D’una possible derrota, sí, però també de la victòria. Aquest és un punt molt interessant. Ender estudia tant els Fòrmics, els intenta comprendre tant per trobar la manera de derrotar-los, que s’hi acaba identificant massa: “In the moment when I truly understand my enemy, understand him well enough to defeat him, then in that very moment I also love him.”   

No va tenir l’èxit esclatant que mereixia, El joc d’Ender, potser per massa reposada i reflexiva. En qualsevol cas, es tracta d’un clàssic de la ciència-ficció més recent. Dirigida amb gran aplom per Gavin Wood, cal destacar el jove Asa Butterfield, brillant com a Ender, i, per descomptat, Harrison Ford.