2013.
USA. Guionista i director: Woody Allen. 98 minuts. Color.
Cate
Blanchett (Jasmine Francis), Alec Baldwin (Hal Francis), Sally Hawkins
(Ginger), Bobby Cannavale (Chili), Peter Sarsgaard (Dwight Westlake).
Amb l’encàndol Madoff en primer terme i
l’argument d’Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) de Tennessee
Williams de suport, aquesta és una pel·lícula monòtona i depriment de Woody
Allen, que va servir, com a minim, perquè Cate Blanchett guanyés l’Oscar a la
Millor Actriu de l’any. El seu personatge, però, és molt poc interessant, com
tots els altres, i més aviat esgota. Ella és Blanche DuBois; perdó, vull dir Jasmine,
vídua de Hal Francis, un inversor tipus Madoff que ha estafat tothom i ha
acabat a la presó, on s’ha suïcidat. Jasmine, arruïnada i pertorbada, es
refugia a San Francisco, on viu la seva germana Ginger, que té dos fills
grassonets i fa plans de futur amb Chili, un tipus exaltat i amb samarreta
paleta, versió descafeïnada d’aquell Stanley Kowalski de l’obra de Williams. No
és ell qui queda torbat per la bellesa malaltissa i tardorenca de Jasmine sinó
el dentista per a qui ella treballa. Són seqüències per oblidar.
El film s’allarga massa en el contrast entre
la vida luxosa d’abans amb el seu marit (Alec Baldwin, amb una cara de dolent
que no sé com algú li pot confiar els diners) i la seva vida actual, feta tota
d’estretors, crits, combats de boxa per la tele i pizzes… La classe baixa
segons Woody Allen. Al final, Jasmine, després d’intentar en va un casament
desesperat amb un diplomàtic, acaba, abatuda i demacrada, parlant sola en un
banc. Arriben els desitjats títols de crèdit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada