2016.
USA. Guionista i director: Woody Allen. Fot: Vittorio Storaro. 96 m. Col.
Jesse
Eisenberg (Bobby Dorfman), Kristen Stewart (Veronica ‘Vonnie’ Sybil), Steve
Carell (Phil Stern), Blake Lively (Veronica Hayes), Corey Stoll (Ben
Dorfman).
Woody Allen va tornar de nou als anys 30 de la
mà d’un alter ego juvenil, Bobby Dorfman, un jove de Nova York que es trasllada
a Hollywood, on passa a treballar pel seu oncle, Phil Stern, exitós agent
d’estrelles del cinema. Poc li dura l’enlluernament pel glamour de Hollywood
–les grans mansions, les festes, les estrelles-, pura façana d’un món fals
sense interès, però s’enamora de Vonnie, la secretària del seu oncle. Ella,
però, ja té un altre home a la seva vida, justament… l’oncle. Vonnie dubta
entre el jove prometedor i el ric veterà, i al final escull l’aposta més
segura. Bobby torna a Nova York, on es fa càrrec del luxós club nocturn del seu
germà Ben, un gàngster que es desfà de la gent que el destorba banyant-la en
formigó. Bobby, melancònic, es passeja pel club saludant la selecta clientela
fins que un dia entra al club Vonnie, i l’oncle. Ah, sempre ens quedarà París,
vull dir Los Angeles… L’ombra de Casablanca
s’apodera de la pel·lícula i la converteix en allò que ja mig era: un
embolcall decoratiu amb molt poca substància. Només faltava, per acabar de
badallar, algun passeig per Central Park culminat amb la inevitable declaració
d’amor a Nova York. Podem anotar una frase del frustrat Bobby Dorfman: “La vida és una comèdia escrita per un
escriptor de comèdies sàdic.”(1)
Així doncs, la pel·lícula, una de les més
cares de la carrera de Woody Allen, destaca sobretot pels escenaris, els
decorats i el vestuari. És possible que amb un altre actor, la història d’amor
ens fes vibrar més, però Jesse Eisenberg es fa antipàtic i carregós al cap
d’una estona. Molt millor resulta Kristen Stewart, i per això la primera part a
Hollywood té més vida que la segona. Steve Carell té bons moments –“deixo la
dona, no la deixo”-, però no sembla l’actor adequat per al paper. Blake Lively
apareix fugaçment com a esposa de Bobby Dorfman, però no té personatge, i
simplement llueix alguns fabulosos vestits de l’època, cosa que, com ja sabíem
per The Age of Adaline (2015), fa de
meravella.
Per acabar només dir que sap greu que Woody
Allen, en el seu retrat del Hollywood dels anys trenta, es limiti a citar noms
i a malparlar del lloc, i renunciï a evocar la màgia intemporal d’algunes
d’aquelles pel·lícules.
(1)
Bobby: Life is a comedy written by
a sadistic comedy writer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada