1998. USA. Director: Robert Benton. 94
minuts. Color. (6 de març)
Guió: R.Benton, Richard Russo. Fot: Piotr
Sobocisnki. Música: Elmer Bernstein.
Paul Newman (Harry Ross), Susan Sarandon (Catherine Ames), Jack Ames (Gene Hackman), Reese
Witherspoon (Mel Ames), Stockard Channing (Lt. Verna Hollander), James Garner
(Raymond Hope),
Els
netejadors
Harry Ross fa un any que ja no té llicència de
detectiu i en fa dos que viu, mig com a amic i mig com a empleat que no cobra,
al pis de dalt del garatge de la mansió dels Ames. És un matrimoni format per
dues estrelles de cinema, tant en decadència com la seva fortuna. Ell és Jack
Ames i els metges li han donat deu mesos de vida. Ella és Catherine Ames i
conserva l’atractiu i l’instint de supervivència. La pel·lícula sembla que
completi la trilogia iniciada amb Harper (1966) i de The Drowning
Pool (1975). No hi ha cap novel·la de Ross Macdonald al darrere, però sí el
seu esperit, com deixar clar el cognom del detectiu: els diàlegs brillants, la
mirada trista i lúcida, i un cas que mira cap al passat per descobrir-hi, al
costat d’una piscina abandonada, un cadàver enterrat. El cas és senzill: fa
vint anys Jack i Catherine, amants, amb l’ajut inestimable del detectiu Raymond
Hope, van liquidar el marit d’ella, un altre actor, i el van enterrar al seu
ranxo. Hope, el veritable assassí, es va enriquir fent xantatge als Ames. Quan
apareixen dos nous xantatgistes –força estrafolaris: un noi que s’havia fugat
amb Mel, la filla dels Ames, i la seva agent de la condicional-, Harry acaba
descobrint la veritat. Paul Newman –abans Harper, ara Ross- ho fa amb el
carisma de sempre, però amb la mirada més malencònica, perquè descobrir les
misèries alienes resulta, a aquestes altures de la vida, més descoratjador que
mai. Els Ames són els seus amics. No els trairà, però ja no els podrà mirar més
a la cara.
El film es mou per
camins molt transitats, però ho fa amb estil i elegància. El to, ja
ho diu el títol, és crepuscular. Hi ha molts capvespres i moltes vides que van
a la posta. L’amistat és el gran tema: l’amistat que trontolla quan surten a la
llum els crims del passat, l’amistat com a xantatge emocional, l’amistat que
acaba reduïda a obligació moral. Harry Ross està atrapat entre el seu deure
moral i la fidelitat als Ames. L’amoral Raymond Hope, en canvi, no s’ha deixat
seduir pels rics i famosos. Diu a Harry: “¿No et canses mai de tota aquesta
gent guapa, Harry? No et molesta que ells puguin fer el que vulguin perquè gent
com tu i jo ja ho acabem netejant després?” (1)
El to de la pel·lícula el marquen les
sequències a dos, íntimes i pausades, sempre reveladores, entre Newman i un
dels altres tres protagonistes (Hackman, Garner o Sarandon). No té pressa el
guió i tampoc la càmera, elegant i subtil. Encara que el to general sigui
malencònic, hi ha espai per a l’humor. Un gag recorre tot el film: el rumor que
Ross, a Mèxic, va rebre un tret que va afectar greument la seva virilitat. A la
seqüència final, feliç i assolellada, la tinent Verna comprova que el rumor és
fals. No s’allunya, doncs, crepuscle enllà Paul Newman, sinó que, vital, se’n
va de vacances amb un antic amor. Com Nobody
Fool’s (1994), Twilight va ser escrita i dirigida per Robert Benton.
Són els seus millors films i el millor testimoni de la sàvia
veterania de Paul Newman.
(1) Raymond
Hope: Don’t you ever get tired of all the beautiful people, Harry? Doesn’t
it ever bother you that they do whatever they want because there are people
like you and me that who’ll clean up after them?
