TWILIGHT (1998)

 

1998. USA. Director: Robert Benton. 94 minuts. Color. (6 de març)

Guió: R.Benton, Richard Russo. Fot: Piotr Sobocisnki. Música: Elmer Bernstein. 

Paul Newman (Harry Ross), Susan Sarandon (Catherine Ames), Jack Ames (Gene Hackman), Reese Witherspoon (Mel Ames), Stockard Channing (Lt. Verna Hollander), James Garner (Raymond Hope),

Els netejadors

Harry Ross fa un any que ja no té llicència de detectiu i en fa dos que viu, mig com a amic i mig com a empleat que no cobra, al pis de dalt del garatge de la mansió dels Ames. És un matrimoni format per dues estrelles de cinema, tant en decadència com la seva fortuna. Ell és Jack Ames i els metges li han donat deu mesos de vida. Ella és Catherine Ames i conserva l’atractiu i l’instint de supervivència. La pel·lícula sembla que completi la trilogia iniciada amb Harper (1966) i de The Drowning Pool (1975). No hi ha cap novel·la de Ross Macdonald al darrere, però sí el seu esperit, com deixar clar el cognom del detectiu: els diàlegs brillants, la mirada trista i lúcida, i un cas que mira cap al passat per descobrir-hi, al costat d’una piscina abandonada, un cadàver enterrat. El cas és senzill: fa vint anys Jack i Catherine, amants, amb l’ajut inestimable del detectiu Raymond Hope, van liquidar el marit d’ella, un altre actor, i el van enterrar al seu ranxo. Hope, el veritable assassí, es va enriquir fent xantatge als Ames. Quan apareixen dos nous xantatgistes –força estrafolaris: un noi que s’havia fugat amb Mel, la filla dels Ames, i la seva agent de la condicional-, Harry acaba descobrint la veritat. Paul Newman –abans Harper, ara Ross- ho fa amb el carisma de sempre, però amb la mirada més malencònica, perquè descobrir les misèries alienes resulta, a aquestes altures de la vida, més descoratjador que mai. Els Ames són els seus amics. No els trairà, però ja no els podrà mirar més a la cara.

El film es mou per camins molt transitats, però ho fa amb estil i elegància. El to, ja ho diu el títol, és crepuscular. Hi ha molts capvespres i moltes vides que van a la posta. L’amistat és el gran tema: l’amistat que trontolla quan surten a la llum els crims del passat, l’amistat com a xantatge emocional, l’amistat que acaba reduïda a obligació moral. Harry Ross està atrapat entre el seu deure moral i la fidelitat als Ames. L’amoral Raymond Hope, en canvi, no s’ha deixat seduir pels rics i famosos. Diu a Harry: “¿No et canses mai de tota aquesta gent guapa, Harry? No et molesta que ells puguin fer el que vulguin perquè gent com tu i jo ja ho acabem netejant després?” (1)

El to de la pel·lícula el marquen les sequències a dos, íntimes i pausades, sempre reveladores, entre Newman i un dels altres tres protagonistes (Hackman, Garner o Sarandon). No té pressa el guió i tampoc la càmera, elegant i subtil. Encara que el to general sigui malencònic, hi ha espai per a l’humor. Un gag recorre tot el film: el rumor que Ross, a Mèxic, va rebre un tret que va afectar greument la seva virilitat. A la seqüència final, feliç i assolellada, la tinent Verna comprova que el rumor és fals. No s’allunya, doncs, crepuscle enllà Paul Newman, sinó que, vital, se’n va de vacances amb un antic amor. Com Nobody Fool’s (1994), Twilight va ser escrita i dirigida per Robert Benton. Són els seus millors films i el millor testimoni de la sàvia veterania de Paul Newman.             

(1) Raymond Hope: Don’t you ever get tired of all the beautiful people, Harry? Doesn’t it ever bother you that they do whatever they want because there are people like you and me that who’ll clean up after them?