BABYLON (2022)

 

2022. USA (DC, Warner). Director i guionista: Damien Chazelle. 189 m. Color.

Brad Pitt (Jack Conrad), Margot Robbie (Nellie LaRoy), Diego Calva (Manuel ‘Manny’ Torres).     

Naufragi babilònic

Babylon és un espectacle grandiós, horrorós, interminable i trampós. És grandiós perquè recrea a gran escala el Hollywood que va passar del cinema mut al sonor, entre els anys vint i els trenta (la pel·lícula comença el 1926). D’entrada, vici i perdició reben un tractament estel·lar. La festa-orgia inicial dura mitja hora, amb elefant inclòs i una quantitat incomptable de perversions diverses (inclòs el cas Fatty Arbuckle). Apareix la protagonista, la vulgar i ambiciosa Nellie La Roy, una mena de Clara Bow. Margot Robbie, sempre amb tirada per fer de sorollosa analfabeta (I, Tonya, 2017), fa una interpretació a pinyó fix, monòtona.  

El film fa el cim quan abandona el món de les festes babilòniques i se centra en la feina que fan aquests ressacosos personatges. És memorable una llarga seqüència situada en una esplanada de Hollywood, on es roden alhora tota una colla de pel·lícules dels més diversos gèneres. 

Hi ha un altre gran protagonista, Jack Conrad. És una estrella del mut que serà descavalcat pel sonor. Aquest personatge està basat directament en la figura de John Gilbert, mort el 1936 als 38 anys. Brad Pitt, molt a prop dels 60 anys, és massa vell per al paper, perquè ja no és creïble com a vigorós i romàntic aventurer de la gran pantalla, en el punt àlgid de la seva carrera. Això limita molt la força del drama del seu personatge.

La pel·lícula, vigorosa i esvalotada durant una hora i mitja, perd gas a la segona part, que s’allargassa de manera interminable retratant la caiguda dels seus protagonistes. Algú hauria d’haver obligat Damien Chazelle a retallar una hora de pel·lícula. Tot el tram amb Tobey Maguire és horrorós. 

El film reparteix tendenciosament les virtuts d’aquest món. El tercer protagonista, Manuel, mexicà que arriba a productor, és un home excel·lent, i prou. El personatge no té interès. També hi ha el trompetista negre Sidney Palmer, que és la Dignitat personificada. Amb paternalisme no es va enlloc.  

A l’inici, hem dit que el film també era trampós. Sí, perquè si s’escriu la història de John Gilbert, no es pot dir que només va fer pel·lícules de segona fila als anys trenta i que tothom li va girar l’esquena. No, Greta Garbo, amiga seva i  màxima estrella de l’època, el va exigir de coprotagonista a Queen Christina (1933), un film de gran volada. Això s’hauria d’haver dit, Chazelle.