2022. USA (DC, Warner). Director i
guionista: Damien Chazelle. 189 m. Color.
Brad Pitt (Jack Conrad), Margot Robbie (Nellie LaRoy),
Diego Calva (Manuel ‘Manny’ Torres).
Naufragi babilònic
Babylon és un
espectacle grandiós, horrorós, interminable i trampós. És grandiós perquè
recrea a gran escala el Hollywood que va passar del cinema mut al sonor, entre
els anys vint i els trenta (la pel·lícula comença el 1926). D’entrada, vici i
perdició reben un tractament estel·lar. La festa-orgia inicial dura mitja hora,
amb elefant inclòs i una quantitat incomptable de perversions diverses (inclòs
el cas Fatty Arbuckle). Apareix la protagonista, la vulgar i ambiciosa Nellie
La Roy, una mena de Clara Bow. Margot Robbie, sempre amb tirada per fer de
sorollosa analfabeta (I, Tonya, 2017), fa una interpretació a pinyó fix, monòtona.
El film fa el cim quan abandona el món de les
festes babilòniques i se centra en la feina que fan aquests ressacosos
personatges. És memorable una llarga seqüència situada en una esplanada de
Hollywood, on es roden alhora tota una colla de pel·lícules dels més diversos
gèneres.
Hi ha un altre gran protagonista, Jack Conrad.
És una estrella del mut que serà descavalcat pel sonor. Aquest personatge està
basat directament en la figura de John Gilbert, mort el 1936 als 38 anys. Brad
Pitt, molt a prop dels 60 anys, és massa vell per al paper, perquè ja no és
creïble com a vigorós i romàntic aventurer de la gran pantalla, en el punt àlgid de la seva carrera. Això limita
molt la força del drama del seu personatge.
La pel·lícula, vigorosa i esvalotada durant
una hora i mitja, perd gas a la segona part, que s’allargassa de manera
interminable retratant la caiguda dels seus protagonistes. Algú hauria d’haver
obligat Damien Chazelle a retallar una hora de pel·lícula. Tot el tram amb
Tobey Maguire és horrorós.
El film reparteix tendenciosament les virtuts
d’aquest món. El tercer protagonista, Manuel, mexicà que arriba a productor, és
un home excel·lent, i prou. El personatge no té interès. També hi ha el
trompetista negre Sidney Palmer, que és la Dignitat personificada. Amb paternalisme
no es va enlloc.
A l’inici, hem dit que el film també era
trampós. Sí, perquè si s’escriu la història de John Gilbert, no es pot dir que
només va fer pel·lícules de segona fila als anys trenta i que tothom li va
girar l’esquena. No, Greta Garbo, amiga seva i
màxima estrella de l’època, el va exigir de coprotagonista a Queen
Christina (1933), un film de gran volada. Això s’hauria d’haver dit,
Chazelle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada