DOUBT (2008)

 

2008. USA. Guionista i director: John Patrick Shanley. 104 minuts. Color.

Obra: Doubt: A Parable, de J.P.Shanley (2004). Música: Howard Shore.

Meryl Streep (Germana Aloysius), Philip Seymour Hoffman (Pare Brendan Flynn), Amy Adams (Germana James), Viola Davis (Mrs. Miller).

La llum i la virtut

A la Germana Aloysius, l’autoritària directora d’un col·legi catòlic del Bronx, a Nova York, no li agrada el Pare Brendan Flynn, capellà de la parròquia que també fa de mestre a l’escola. Arrufa el nas quan li observa alguns detalls que denoten esperit modern i feblesa de caràcter -fer servir bolígraf en lloc de ploma, dur les ungles llargues, posar-se tres terrossos de sucre al cafè- i el detesta, sobretot, perquè es fa massa el simpàtic amb els alumnes. Un sermó dominical del Pare Flynn sobre el dubte la fa estar encara més alerta: “El dubte pot ser un vincle tan poderós i nutritiu com la certesa. Quan ens sentim perduts, no estem sols.”(1) Aquesta apologia del dubte, pensa la Germana Aloysius, només pot significar que el Pare Flynn amaga alguna conducta tèrbola. Ordena a les seves subordinades que tinguin els ulls ben oberts. La Germana James no triga a revelar alguns fets: Miller, l’únic noi negre de l’escola, per qui el Pare Flynn té una especial predilecció (potser comprensible, per protegir-lo d’atacs), va tornar d’una visita a les estances privades del capellà amb l’alè alcoholitzat; i el Pare Flynn també va ser vist deixant una samarreta a la taquilla del noi. Amb aquestes dades, la Germana Aloysius es llança a l’atac per tal d’allunyar el Pare Flynn de l’escola, per la repugnància que li creen els possibles abusos però també per les seves abismals diferències de tarannà religiós. El Pare Flynn es defensa indignat i enèrgic. L’enfrontament és titànic, amb diàlegs magnífics. Enmig dels dos hi ha la tendra i bondadosa Germana James, que no pot creure que el Pare Flynn hagi fet res de dolent, però que alhora li esgarrifa la possibilitat i la simple ieda que aquestes coses puguin passar. La Germana Aloysius i el Pare Flynn lluiten per tenir-la al seu costat. El capellà, al jardí de l’escola, li diu aquestes paraules: “Hi ha gent que voldrà acabar amb la seva humanitat, Germana, que li dirà que la llum que hi ha en el seu cor és una feblesa. No s’ho cregui. És una vella tàctica de la gent cruel per matar la bondat en nom de la virtut”.(2)    

John Patrick Shanley, autor de l’obra de teatre i del guió, també va dirigir la pel·lícula, de manera molt eficient, sense filigranes, confiant en els actors i en els diàlegs. Hi podia confiar, perquè són formidables. Destaquen,  per exemple, un magnífic sermó dedicat a la Germans Aloysius, sobre els rumors que s’escampen de manera indecent; i, més encara, una llarga conversa entre la Germana Aloysius i la mare del nen suposadament abusat. La monja li revela les seves sospites, però la mare no se n’escandalitza gaire, i no vol pas saber si és cert o no, perquè el Pare Flynn és l’única persona amb qui el seu fill pot comptar (el noi, a qui el propi pare sol pegar, va haver d’abandonar l’escola pública per la persecució a què el sotmetien els companys). Potser no és lloable, l’actitud de la mare, però és comprensible.

El desenllaç és ambivalent: el Pare Flynn abandona l’escola, però és ascendit per la cúpula eclesiàstica, acostumada, en aquest tipus de casos, a mirar cap a una altra banda. Era culpable? La Germana Aloysius, en un moment de debilitat, expressa algun dubte al final, però és un dubte que l’espectador no té. Pel que fa als actors, sobresurten especialment Philip Seymour Hoffman i Amy Adams.         

(1) Father Flynn: Doubt can be a bond as powerful and sustaining as certainty. When you are lost, you are not alone.

(2) Father Flynn: There are people who go after your humanity, Sister, that tell you that the light in your heart is a weakness. Don’t believe it. It’s an old tactic of cruel people to kill kindness in the name of virtue. 

TROUBLE WITH THE CURVE (2012)

 

2012. USA (Malpaso-WB). Director: Robert Lorenz. 111 minuts. Color.

Clint Eastwood (Gus Lobel), Amy Adams (Mickey Lobel), Justin Timberlake (Johnny Flanagan), Robert Patrick (Vince), Scott Eastwood (Billy Clark). 

El factor humà

Gran Torino (2008) semblava que seria el final de Clint Eastwood com a actor, però, afortunadament, quatre anys més tard, va arribar aquesta magnífica pel·lícula, dirigida per un home de confiança. Clint és Gus Lobel, un veterà professional del bèisbol, scout dels Atlanta Braves, que volta pel país valorant els nous talents. Per descomptat, és un home de la vella escola que deplora veure els joves capbussats en portàtils examinant estadístiques: “Anybody who uses computers doesn’t know a damn thing about this game.”   

Ell és un home de percepcions i de sensacions a peu de camp i no de fredes xifres en una pantalla. El problema és que ja té una edat i, entre altres coses, li falla la vista, que és vital per a la seva feina. El cap dels scouts del club, Pete Klein, bon amic, avisa de seguida la filla de Gus, Mickey, perquè ajudi el seu pare. Mickey, tornant al bèisbol, torna a casa, perquè ella era feliç de petita acompanyant el seu pare, vidu, amunt i avall. Tot plegat, però, Gus no li voler més i Mickey, a casa d’uns oncles, va iniciar una nova vida que l’ha duta a ser una advocada d’èxit, a punt de ser admesa com a sòcia en un prestigiós bufet. La passió de Mickey, però, és el bèisbol. Es retroben pare i filla, i ressorgeix tot: la bona sintonia i la complicitat, l’amor que comparteixen pel bèisbol, però també els retrets. Una pregunta tortura Mickey: ¿per què el seu pare no va voler que anés més amb ell? Gus triga a respondre. Clint Eastwood, com sempre, és un home de poques paraules, i més encara quan es tracta de temes sòrdids. Però la resposta arriba: Mickey, ja adolescent, despertava mirades lascives dels homes; el pare, fins i tot, una vegada va haver d’intervenir a cops de puny.

La pel·lícula fa un viratge suau cap a la meitat, quan l’emotiva relació paternofilial entre Gus i Mickey cedeix espai a una història d’amor, tranquil·la i reposada, entre Mickey Lobel i un desencisat jugador de bèisbol reconvertit en scout, Johnny Flanagan (el cantant Justin Timberlake, movent-se amb un adequat perfil baix). Mickey, que ve del soroll i la fúria de la ciutat, es relaxa i troba la felicitat en les llargues sessions d’observació als camps de bèisbol, en la tranquil·la i nòmada vida de motel en motel, conversant en cafeteries o jugant a billar en bars plens de cowboys. En un d’aquests bars, Clint Eastwood deixa anar una frase memorable quan s’encara a un macarra que molesta la seva filla: “Now get out of here before I have a heart attack trying to kill you.”

El desenllaç, feliç i previsible, contempla la victòria total dels antics mètodes i dels professionals de tota la vida; els altres, els que només saben amorrar-se a l’ordinador, són despatxats sense contemplacions. Gus Lobel, que estava força atropellat a l’inici, acaba pletòric, més saludable que mai, i encara amb molta corda per endavant. Llegendari Clint Eastwood, aquí més ben acompanyat que mai per Amy Adams, ideal com a filla seva, tan fabulosa i emotiva com Laura Linney a Absolute Power (1997).