THE IRON MISTRESS (1952)

 

1952. USA (Warner Bros). Director: Gordon Douglas. 110 minuts. Color

Guió: James R. Webb. Novel·la: The Iron Mistress, de Paul Iselin Wellman (1951). Fotografia: John F. Seitz. Música: Max Steiner. 

Alan Ladd (Jim Bowie), Virginia Mayo (Judalon de Bornay), Joseph Calleia (Juan Moreno), Phyllis Kirk (Ursula de Varamendi), Douglas Dick (Narcisse de Bornay), Alf Kjellin (Philippe de Cabanal), Ned Young (Henri Contrecourt).

L’honor dels morts

Jim Bowie baixa de les muntanyes per vendre fusta a Nova Orleans i entra en contacte amb l’alta societat. Ho fa de la mà de Narcisse de Bornay, que primer el porta al sastre, a qui no paga, per descomptat. Després el presenta a la seva germana Judalon. La noia, en aquells moments, posa de grega per a un retrat. No és casual: posar i simular són les aficions preferides de Judalon. Bowie en queda fascinat, gairebé de per vida. Narcisse, tot seguit, l’introdueix al Club d’Esgrima, que és el rovell de l’ou de la vida elegant de Nova Orleans. Allà, Bowie, rústic com és, demostra poca tècnica amb l’espasa i declara que, per a un duel, prefereix el ganivet. Aquestes paraules escandalitzen el bel·licós Henri Contrecourt, que a l’acte li exposa tota una filosofia de vida:

Henri Contrecourt: Els duels, monsieur, són una obra d’art. Tenen la bellesa i la dignitat d’una tragèdia. L’honor és la cosa més preuada d’un cavaller; sense l’honor, seríem bèsties. Valor, bellesa i honor són els tres ingredients d’un duel. La mort és només el teló que cau al final.

Jim Bowie: Pels que sobreviuen, potser sí que és així. Però, i els que perden? M’agradaria saber què en pensen, els morts. Realment creuen que han tingut un final honorable?

H.Contrecourt: En voleu fer una qüestió personal, monsieur?

Jim Bowie: En farem el que vostè vulgui.

Arribarà el duel, incentivat per Judalon, que desperta el desig dels dos homes i no té escrúpols a l’hora de llançar-los a la mort. El seu germà Narcisse, més decent, s’interposa, i mor a mans de Contrecourt en un breu duel a espasa. Just després, Bowie repta Contrecourt a un duel de ganivet contra espasa, en una habitació a les fosques. És una seqüència extraordinària. A fora llampega, i esclats de llum, que baixen per una claraboia, il·luminen de tant en tant la cambra.

La pel·lícula, imparable, inclou dos duels més: un amb pistoles que acaba amb tiroteig, i un amb ganivets en un cercle de tres metres i amb els dos combatents lligats pels braç. Bowie sobreviu i s’enriqueix especulant amb terrenys mentre suporta repetides traïcions de Judalon. Ferit quasi mortalment, es refugia a Mèxic, on enamora amb facilitat la filla del governador, que és menys guapa però també menys pèrfida (dolça Phyllis Kirk). Però Bowie encara té temes pendents a Nova Orleans, entre els quals, és clar, Judalon.

El final, que transcorre en un vapor del Mississippi, és formidable. Un arxienemic de Bowie i el marit de Judalon, intentant matar el nostre heroi, es maten entre ells. Judalon, llavors, intenta una última jugada amb Bowie. S’hi acosta seductora, conscient sempre del poder del seu atractiu. Però Bowie no es deixa entabanar i li clava una frase –l’última del film- per esculpir en marbre: “No woman is worth the lives of eight men.” Tot seguit, llança el famós ganivet al riu i se’n va a Texas a casar-se. Impressionant. Aquesta versió novel·lesca de la vida de Jim Bowie -prèvia a la seva mort al Setge de l’Álamo (1836), que no s’esmenta- no podria haver trobat un millor director que Gordon Douglas ni un millor actor que Alan Ladd.

THE FLAME AND THE ARROW (1950)

 

1950. USA (Norma-WB). Director: Jacques Tourneur. 88 minuts. Color.

Guió: Waldo Salt. Fotografia: Ernest Haller. Música: Max Steiner.

Burt Lancaster (Dardo), Virginia Mayo, (Anne de Hesse), Nick Cravat (Piccolo), Robert Douglas (Alessandro De Granezia), Frank Allenby (Ulrich), Norman Lloyd (el trovador).

El falcó i la fletxa; La flèche et le flambeau.

Dardo, l’irresistible revolucionari

Després de quatre anys (1946-1949) interpretant homes castigats per la vida en pel·lícules de cinema negre, Burt Lancaster va decidir fer un gir radical a la seva carrera i es va convertir en un campió de l’aventura, un dels més inoblidables de la història del cinema. Va cridar Nick Cravat, company d’acrobàcies del temps del circ, i van fer meravelles en aquesta pel·lícula i a The Crimson Pirate. A la Llombardia, al segle XII, Dardo és un home de les muntanyes que no vol dependre de ningú ni vol que ningú depengui d’ell. Ben aviat, però, abandonarà l’individualisme i liderarà la revolta contra Ulrich, comte de Hesse, dit el Falcó, que devasta la regió amb impostos. La situació és original: a Dardo, fa cinc anys, la dona (Francesca) el va deixar pel Falcó. Potser com a revenja, a l’inici Dardo mata un dels falcons del comte. Pare i fill fugen per les teulades, però els soldats fereixen Dardo amb una fletxa i s’enduen el fill, Rudi, cap al castell, per viure amb la mare. Llavors Dardo, per recuperar-lo, formarà una banda de proscrits al bosc. Entre Robin Hood i Guillem Tell es perfila la història, però en cap moment sembla de segona mà. Té personalitat pròpia i un gran encant. Un altre toc original és l’escenari: al mig del bosc, on estableixen el seu campament, es troben les runes d’un antic temple, grec o romà, un lloc gairebé màgic, molt suggerent. 

El film també sap traçar molt bé la història d’amor entre Dardo i Anne de Hesse, neboda del comte. Dardo i Piccolo s’han internat al castell del comte de Hesse per rescatar Rudi, el fill de Dardo, però no poden i s’enduen, com a ostatge, Anne. La lliguen amb una argolla al coll perquè no s’escapi. Sap greu, perquè la noia és guapa i distingida. Es posa melosa vora el riu, intentant sorprendre Dardo per l’esquena, però ell no cau en la trampa. A més, deixa anar una bona frase muntanyenca: “I learned a long time ago, my lady, never trust a mountain cat when she stops snarling and never trust a woman when your back is turned.”

Tot i aquest tracte indigne i les frases burletes, Anne de Hesse  s’enamora de Dardo, a qui perdona i comprèn per les ànsies que té de recuperar el fill. Ell, evidentment, també s’hi sent atret, però la rebutja perquè creu és una aristòcrata hipòcrita i altiva. Tot d’una, però, li fa un petó apassionat entre les runes del temple, a la llum de la lluna, amb el paisatge muntanyenc de fons. És un gran moment. Però no se’n fiarà mai Dardo, d’Anne, fins que una dona del poble, Nonni Bartoli, no li faci veure la veritat: “Now, Dardo, why are you so ready to believe every woman loves you except this one?”

No n’hi falten, de moments, a la pel·lícula: Piccolo explicant amb gestos la seva llarga amistat amb Dardo; l’atac a cavall dels proscrits, amb branques com a llances; els dos assalts entre Dardo i el marquès, amb el tercer en perspectiva. Esclata el film al tram final: les acrobàcies, el pas damunt la cuina, l’aliberament dels presos, el duel entre Dardo i el marquès, que s’acaba a les fosques -“ Now, Marchese, we're in the dark where a sword is just a long knife”- …i la fletxa final, que es clava al cor del comte just per sobre del cap de Rudi. Gran film, impecable a tots els nivells: el guió (Waldo Salt), la direcció (Jacques Tourner), la il·luminació nocturna, la música (Max Steiner) i, és clar, els actors, Burt Lancaster, Nick Cravat i Virginia Mayo.