1982. USA (20th Century-Fox). Director: Sidney Lumet.
129 minuts. Color.
Guió: David Mamet. Novel·la: The Verdict, de
Barry Reed (1980).
Fotografia: Andrzej Bartkowiak. Música: Johnny Mandel.
Paul Newman
(Frank Galvin), Charlotte Rampling (Laura
Fischer), Jack Warner (Mickey Morrissey), James Mason (Ed Concannon).
Frank Galvin és un advocat en
hores molt baixes. La primera imatge ens el mostra jugant amb la màquina
escurabutxaques d’un bar. Per la finestra veiem un carrer nevat. És l’hivern, i
és tot un símbol. Galvin, patètica figura, es presenta als funerals per oferir
els seus serveis a les vídues. Beu massa, s’emborratxa i destrossa el seu
despatx, que sembla una cova. El troba a terra, grogui, el seu amic Mickey
Morrissey. El renya, perquè li ha procurat un cas de negligència mèdica i no fa
res. Una dona que anava de part ha quedat en estat vegetatiu per un error en
l’anestèsia comès per l’Hospital St.Catherine de Boston. Galvin reacciona:
parla amb la germana de la víctima -li fa creure que té secretària i molta
feina- i s’entrevista amb el Dr.Gruber, el seu principal testimoni. Tot va
sobre rodes: és un cas fàcil i un negoci segur, perquè obtindrà un terç de la
indemnització. Salta eufòric pel carrer. Al bar, a més dels habituals, hi troba
una noia molt guapa, Laura, que busca pis. Sembla que no li és indiferent. En
vint minuts, l’advocat arrossinat s’ha convertit en un home amb grans
esperances. Algunes es compliran, altres no. El film descriu la recuperació
professional de Frank Galvin, però també la seva regeneració moral. Una
seqüència és clau: la segona visita que fa a Deborah Ann Kaye, la dona que jeu
en un llit condemnada a una mort en vida. L’advocat, que porta una càmera
fotogràfica, la contempla i es contempla a ell mateix. Havia tingut un ideal de
justícia quan era jove, abans que la vida el masegués. Però aquell ideal,
somort durant tants anys, reneix en aquells instant.
Galvin s’entrevista amb el bisbe i
rebutja una compensació de 210.000 dòlars. El fet que la xifra es pugui dividir
per tres reforça la sensació que l’estan comprant (amb 70.000 dòlars). No accepta, “perquè si agafo els diners
estic perdut”. Morrissey es posa les mans al cap
i l’adverteix que l’advocat de l’altra part és Ed Concannon. “He’s a good man”, diu Galvin; “He’s the prince of
fucking darkness!”, exclama Morrissey. No
li falta raó, perquè Concannon, a més de tenir tretze advocats al seu bufet
treballant en el cas, ha enviat una espia al camp contrari. És Laura, la noia
que Galvin ha conegut “casualment” al bar i que ara comparteix pis i despatx
amb ell. La noia passa informes i Concannon actua, fent desaparèixer, per
exemple, el Dr.Gruber, que se’n va de vacances al Carib. Contra les cordes es
queda Galvin, que només troba un metge negre massa habitual en judicis sobre
negligència mèdica.
El cas sembla perdut però remunta
gràcies a una investigació il·legal de Galvin, que obre una bústia per
descobrir on viu ara una infermera que ho sap tot. Morrissey, mentrestant,
descobreix qui és realment Laura i li comunica a Galvin. És una bona seqüència
al carrer, muda i a distància. Filma
sempre amb plans llargs Sidney Lumet, amb contenció i elegància. La càmera
només s’acosta en els moments més dramàtics, com en l’extraordinari al·legat
final de Galvin o en la victòria judicial. També ho fa quan Galvin es presenta
furiós al bar on l’espera Laura i li clava una bufetada. La traïció no serà
perdonada. La recuperació professional i la regeneració moral ha acabat tenint
un dolorós preu. Al final del film, Laura, penedida i enamorada, truca i torna
a trucar, però Galvin no despenja el telèfon. És un gran final per a una gran
pel·lícula. Paul Newman, enorme en la derrota i en l’esperança, en la
decadència i en la dignitat, mereixa l’Òscar, però li van negar per setena
vegada.
