A NIGHT AT THE OPERA (1935)

 

1935. USA (Metro-Goldwyn-Mayer). Director: Sam Wood. 93 minuts. B/N 

Productor: Irving Thalberg. Guió: George Kaufman, Morrie Ryskind.

Fotografia: Merritt B. Gerstad. Música: Herbert Stothart.

Groucho Marx (Otis B. Driftwood), Chico Marx (Fiorello), Harpo Marx (Tomasso), Margaret Dumont (Mrs. Claypool), Kitty Carlisle (Rosa Castaldi), Allan Jones (Riccardo Baroni), Sig Ruman (Gottlieb).

Bogeria matisada

Sota la direcció d’Irving Thalberg, a la MGM, els germans Marx van triomfar com mai no ho havien fet abans, però alguna cosa es va perdre pel camí. Una certa domesticació, s’observa. Van continuar essent anàrquics i esbojarrats, però no tant. Si abans qualsevol podia ser la seva víctima, ara només és la mala gent, els dolents que impedeixen la felicitat d’una jove parella (aquí dos cantants d’òpera). Això, evidentment, era per fer més simpàtics els germans Marx, i va funcionar a la taquilla, però és molt convencional i fa una mica de pena veure Groucho, Chico i Harpo sotmesos a aquestes estratègies.   

La pel·lícula comença molt entonada, amb Groucho repartint frases memorables a tort i a dret; en especial, és clar, a Margaret Dumont, que aquí és una mecenes de les arts que té a Groucho (Otis B. Driftwood, sempre un nom ben sonor) com a delirant assessor. Parlant amb Gottlieb, promotor operístic, Groucho l’avisa que no intenti res amb Mrs. Claypool: “Listen, Gottlieb, nix on the love making, because I saw Mrs. Claypool first. Of course, her mother really saw her first, but why bring the Civil War into this?” També és magnífica l’escena en què Harpo estaborneix dues vegades el tenor titular, i tot seguit la famosa seqüència del contracte llegit i estripat a trossos. Les bones notícies continuen amb un genial Groucho recorrent els passadissos del vaixell assegut dalt del seu enorme bagul.

I, arriba, és clar, la llegendària seqüencia del camarot (cabina), realment antològica, tant per la surrealista entrada de tanta gent en un lloc tan petit com pels divertits comentaris de Groucho. Referint-se a l’adormit Harpo, que com qui no vol la cosa va magrejant una de les noies que han entrat a fer el llit (això, per cert, és tot el que queda del Harpo lasciu de la Paramount), Groucho diu admirat: “You know, he does better asleep than I do awake”. És entranyable el moment en què una noia entra al camarot per veure si hi ha la seva tia Minnie, perquè Minnie era el nom de la mare dels germans Marx, tan decisiva per al seu èxit i que havia mort pocs anys abans (1929). 

Un interludi musical llarg i pesat ens condueix a una segona part poc brillant. Hi ha moments bons i frases enginyoses aquí i allà, però ni l’escena dels tres falsos aviadors russos ni la del canvi de mobles a l’hotel no són gaire divertides. El mateix es pot dir del desenllaç a l’òpera, amb un Harpo massa tarzanesc i amb massa presència de la parella operística. 

Francament, no crec que es pugui dir, com s’ha dit tantes vegades, que  aquest és el millor film dels germans Marx.     

ANIMAL CRACKERS (1930)

 

1930. USA (Paramount). Director: Victor Heerman. 74 minuts. B/N

Guió: G.S. Kaufman, M.Ryskind, B.Kalmar, H.Ruby, del seu propi musical (1928).

Cançons: “Hello, I Must Be Going” i “Hooray for Captain Spaulding”: Bert Kalmar, Harry Ruby.  

Groucho Marx (Captain Jeffrey Spaulding), Harpo Marx (The Professor), Chico Marx (Emanuel Ravelli), Zeppo Marx (Horatio Jamison), Lillian Roth (Arabella Rittenhouse), Margaret Dumont (Mrs. Rittenhouse). 

El pijama de l’elefant

Animal Crackers va ser el tercer i últim espectacle que els germans Marx van estrenar a Broadway (tot un èxit: 191 representacions des d’octubre de 1928 a abril de 1929), abans de centrar-se del tot en la seva carrera cinematogràfica. El film resultant no és un dels millors dels germans Marx, però té grans moments. Hi ha una mica d’argument -el robatori d’una pintura cèlebre en una mansió- però fa més nosa que servei. La cascada de gags i acudits és incessant, i n’hi ha de genials, de bons, de dolents i d’incomprensibles (el mateix Groucho tot plegat mira a càmera i diu: “Well, all the jokes can’t be good!”). La direcció de Victor Heerman, força estàtica, sovint gairebé teatral, no pot ser gaire criticada: la cosa era complicada a l’inici del sonor.  

 Groucho Marx és el capità Spaulding, cèlebre explorador que acaba de tornar de l’Àfrica i rep un homenatge a casa de la senyora Rittenhouse (la gran Margaret Dumont), admiradora capaç de superar les mil bestieses que el capità fa o li diu. És bona l’entrada, amb dues cançons per a l’ocasió i Groucho ballant amb molta gràcia i agilitat. L’apoteosi arriba quan Spaulding fa el relat de les seves aventures africanes:

Spaulding: We once proceeded three hundred miles into the heart of the jungle, where I shot a polar bear.

Mrs. Rittenhouse: Pardon me. Just a moment, Captain, just a moment. I always thought polar bears lived in the frozen North.

Spaulding: Oh, you did? This bear was anemic and couldn’t stand the cold climate. He was a rich bear and could afford to go away in the winter. You take care of your animals and I’ll take care of mine. Frozen North, my eye! From the day of our arrival, we led an active life. The first morning saw us up at six, breakfasted, amb back in bed at seven… This was our routine for the first three months. We finally got so we were back in bed at six thirty.

Arriba una frase cèlebre: "One morning I shot an elephant in my pajamas. How he got in my pajamas, I don’t know". Al final del relat, algú reclama  “Three cheers for Captain Spaulding”… i arriba Harpo amb tres cadires.

Un dels gags més surrealistes del film parodia les obres, molt tràgiques i solemnes, d’Eugene O’Neill. Enmig d’un diàleg, Groucho s’atura, avança a càmera i, molt seriós, fa un monòleg com aquest: “Here I am talking of parties. I came down here for a party. What happens? Nothing. Not even ice cream. The gods look down and laugh. This would be a better world for children, if the parents had to eat the spinach.”

Chico i Harpo tenen nombrosos moments de lluïment (piano i arpa inclosos), i destaca especialment Harpo, que aquí, com en la resta dels cinc films amb la Paramount, té un toc embogit i lasciu d’impressió, i es passa l’estona perseguint una rossa. El millor moment de Chico i Harpo és una escena  nocturna -volen robar un quadre a les fosques- i Chico demana a Harpo que li passi un “flash” (un lot, una llanterna); Harpo, per descomptat, té a les butxaques tota cosa que comença per F (fish, flute…), abans de treure el “flash”.