McQ (1974)

 

1974. USA (Batjac-WB). Director: John Sturges. 111 minuts. Color.

Guió: Lawrence Roman. Música: Elmer Bernstein. Fot: Harry Stradling Jr.

John Wayne (Detective Lt. Lon ‘McQ’ McHugh), Eddie Albert (Capt. Edward Kosterman), Diana Muldaur (Lois), Clu Gulager (Toms), Julie Adams (Elaine), Kim Sanford (Ginger McHugh). 

Les últimes entrades

A mitjans dels anys 70 John Wayne va fer una inesperada incursió en el cinema policíac. Encara que sota la influència del Bullitt (1968) d’Steve McQueen, per les persecucions automobilístiques, i del Dirty Harry (1971) de Clint Eastwood, pel clima de corrupció social i de malestar policial, McQ té vida pròpia i es revela com una pel·lícula impecable. John Wayne és Lon McQ, un tinent de policia de San Francisco que vol venjar la mort d’un policia amic seu. Com que no li permeten investigar el cas, McQ lliura la placa i la pistola i es mou pel seu compte. Hi ha seqüències molt brillants, tant de tipus íntim com d’acció. En el primer capítol en descata una de molt sorprenent: McQ visita una drogaaddicta de mitjana edat i accedeix a ficar-se al llit amb ella a canvi d’informació. En el terreny de l’acció, hi ha dues grans persecucions automobilístiques: una a l’autopista i una altra, molt original i espectacular, a la platja.

A McQ, John Wayne, més sofert que mai, vellot i feixuc, pateix una decepció rere una altra: el seu amic mort resulta que era un policia totalment corromput (això, l’espectador ho sap des de l’inici), l’atractiva viuda (Diana Muldaur, magnífica) no és tan innocent com sembla, el seu ajudant negre li fa contraespionatge, i el seu cap i company de tota la vida (Eddie Albert) no se’n fia gens. Està ben sol McQ, que viu en una barca al port. Hi té una foto de la seva filla. La noia només surt en una seqüència. McQ visita la seva exdona (Julie Adams), que està casada amb un home molt ric, per demanar-li diners (els necessita per pagar als informadors). Arriba la filla amb l’autobús de l’institut.

McQ: Tinc un parell d’entrades per al partit de bàsquet del diumenge. Què et sembla?

Ginger: Ostres, papa, la Jane m’ha convidat a la seva casa del port esportiu. És el seu aniversari i farà una festa amb nois i noies, la primera per mi. 

McQ: Doncs serà millor que hi vagis. Potser la setmana que ve. 

Ginger: Si no tinc una altra festa. M’estic fent molt popular. Deu ser el meu encant.(1)

Encaixa el cop Wayne amb un somriure de circumstàncies. Aquells diumenges amb la seva filla apuntalaven la seva vida. Cau a trossos el seu món, professional i íntim. Deparen emocions intenses les últimes pel·lícules de John Wayne. Aquesta producció Batjac va ser dirigida amb rigor i bon estil pel sempre excel·lent John Sturges.

(1) McQ: I’ve got a couple of tickets to the Sunday basketball game. How about it?

Ginger: Gee, Dad, Jane invited me to her house at the marina. It’s her birthday and she’s having a boy-girl party, my first one.

McQ: Well, then you’ll have to go to Jane’s. Maybe next week.

Ginger: If there’s not another party. I’m getting very popular. I think it’s my charm.

RIO LOBO (1970)

 

1970. USA (Batjac-CC). Director i productor: Howard Hawks. 114 min. Color.

Guió: Leigh Brackett i Burton Wohl, sobre una història de B.Wohl.

Música: Jerry Goldsmith. Fotografia: William H. Clothier.

John Wayne (Coronel Cord McNally), Jennifer O’Neill (Shasta Delaney), Jorge Rivero (Capt. Pierre Cardona), Chris Mitchum (Sgt. Tuscarora Phillips), Jack Elam (Phillips), Sherry Lansing (Amelita), Victor French (Ketcham).

El malencònic destí dels herois homèrics

Rio Lobo, cant de cigne de Howard Hawks, reprèn l’argument de Rio Bravo (1959), tal com feia tres anys abans El Dorado (1967), i resulta realment sorprenent tanta reiteració. Semblava un filó esgotat. És un últim viatge, vibrant en alguns moments, rutinari en d’altres, en què ni l’amistat ni l’amor ja no són el que eren. Sense Dean Martin o Robert Mitchum al seu costat, John Wayne no té cap amic a qui ajudar o amb qui compartir records dels vells temps. No hi ha caliu amical entre ell i el mexicà Jorge Rivero, massa jove i sense personalitat. Per al vell i feixuc Wayne també és massa tard per a l’amor. La guapa i joveníssima Jennifer O’Neill dorm al costat de John Wayne al desert, però ho fa per protegir-se tant del fred com de les aproximacions de Rivero. Es desperta Wayne, se la troba a tocar i ella es justifica dient que és un home “confortable”. Sí, aquesta és la paraula: “‘Comfortable’? I’ve been called a lot of things, but not ‘comfortable’!”

Així acaben els herois homèrics. És el moment més recordat de la pel·lícula, però n’hi ha d’altres. Especialment entonat és l’inici, que transcorre durant els darrers dies de la Guerra de Secessió. Els sudistes assalten un tren de la Unió carregat d’or utilitzant una arma original: un eixam d’abelles, que introdueixen en un vagó. A Howard Hawks li agradaven aquests tocs imaginatius. El coronel McNally (un John Wayne, per cert, massa gran i massa pesat per formar part de la cavalleria), intentant recuperar l’or, és capturat per dos sudistes, Pierre Cardona i Tuscarora (simpàtic Chris Mitchum), però els acaba enganyant i enviant a la presó.

La guerra acaba de seguida i comença una segona pel·lícula, que és un western pur. La trama, força artificiosa, situa tots els personatges a Rio Lobo, Texas. McNally hi és per venjar-se del traïdor que passava informació al Sud i Tuscarora per fer front al cacic que vol robar les terres a la família. Resulta que són el mateix home: el malvat Ketcham. No hi falta un vell rondinaire (Jack Elam, que en realitat era força més jove que Wayne) ni tot un lot de noies guapes (la debilitat de Howard Hawks). Contràriament a Rio Bravo, hi ha més acció que pauses, potser perquè els personatges no donen gaire de si. Domina la sensació de ‘déjà vu’, però Howard Hawks era un gran director i, amb l’ajuda de John Wayne -ajuda més icònica que interpretativa- resol la pel·lícula amb la professionalitat habitual.

ANGEL AND THE BADMAN (1947)

 

1947. USA (J.Wayne-Republic). Director: James Edward Grant. 100 m. B/N

Guió: James Edward Grant. Música: Richard Hageman. Fot: Archie J. Stout.

John Wayne (Quirt Evans), Gail Russell (Penelope Worth), Harry Carey (Marshal), Bruce Cabot (Laredo Stevens).

La peculiar filosofia dels quàquers

Quirt Evans, pistoler de bon cor, arriba ferit a una granja quàquera. Es regira mig inconscient al llit i no es calma fins que no li posen una pistola a la mà. Delira durant dies. Penelope, noia quàquera de cor pur, escolta els seus deliris sobre aventures amoroses amb dones de mala reputació. Quan Quirt es desperta, hi ha una gran conversa entre Penelope i ell sobre els quàquers (també coneguts com els Amics). En un quadre penjat a la paret de l’habitació, hi figura un lema quàquer: “Cada ésser humà té una integritat que només pot ser ferida per un acte d’aquest mateix ésser humà i no per cap acte d’un altre ésser humà”.

Quirt: Això és quàquer, oi? ¿Significa que ningú no et pot fer mal excepte tu mateix?

Penelope: Aquesta és la creença d’un Amic.

Quirt: Bé, suposem que algú et pica al cap amb un ferro roent. Això no et farà mal?

Penelope: Físicament, sí. Però en realitat només resultarà ferida la persona que ha comès l’acte de violència. Només l’autor pot ser ferit per un acte dolent.

Quirt: Vosaltres els quàquers sou molts?

Penelope: No, molt pocs.

Quirt: Ja m’ho imaginava.(1)

Tot i les profundes diferències filosòfiques, Quirt es queda a viure amb els quàquers. S’hi troba bé: fa vida sana i té la molt agradable companyia d’una noia tan bonica com espiritual. Quàquera com és, Penelope gasta una sinceritat que el desarma. Quan ella li demana directament que es casin, Quirt, desconcertat, s’ho rumia. La corda es tensa quan els quàquers el conviden a una trobada i li regalen una Bíblia amb el seu nom. Això ja és massa per a un home com ell. Quirt agafa el primer cavall que troba i fuig al galop.

Torna a la dissipada vida d’abans: sales de joc, whisky, noies de dubtosa reputació... Però l’antiga vida ja no el fa feliç, enyora la tendra companyia de Penelope i decideix tornar amb els quàquers. Llavors, però, reapareix una banda de lladres que encapçala Laredo, enemic mortal de Quirt. El pistoler i la quàquera, perseguits, cauen al riu. Aquí es produeix una el·lipsi excessiva: Quirt reapareix a la granja amb la noia en braços. El pistoler, aplicant el seu codi de conducta, se’n va a la ciutat a passar comptes amb Laredo. El duel sembla inevitable –el carrer es buida, Quirt espera immòbil-, però no es produeix. Dalt d’un carro, abrigada amb mantes, arriba Penelope i Quirt, enamorat, li entrega l’arma. Adéu a la violència.

És un gran final per a un western més romàntic que d’acció, amb fama merescuda, gràcies sobretot a John Wayne i a la meravellosa Gail Russell, la noia amb la mirada més espiritual de la història del cinema. Aquest western, que va significar el debut de Wayne a la producció, va ser escrit i dirigit per James Edward Grant de manera admirable.

(1) “Each human being has an integrity that can be hurt only by the act of that same human being and not by the act of another human being”.

Quirt: Is that Quaker stuff? You mean nobody can hurt you but yourself.

Penelope: That’s a Friend’s belief.

Quirt: Well, supposing someone whacks you over the head with a branding iron. Won’t that hurt?

Penelope: Physically of course. But in reality it would injure only the person doing the act of force of violence. Only the doer can be hurt by a mean or evil act.

Quirt: Are there very many of you Quakers?

Penelope: Very few. 

Quirt: I sort of figured out.