1952. USA (Warner Bros). Director: Gordon Douglas. 110
minuts. Color
Guió: James R. Webb. Novel·la: The Iron Mistress, de Paul Iselin Wellman (1951). Fotografia: John
F. Seitz. Música: Max Steiner.
Alan Ladd (Jim Bowie), Virginia Mayo (Judalon de
Bornay), Joseph Calleia (Juan Moreno), Phyllis Kirk (Ursula de Varamendi),
Douglas Dick (Narcisse de Bornay), Alf Kjellin (Philippe de Cabanal), Ned Young
(Henri Contrecourt).
Jim Bowie baixa de les muntanyes per vendre
fusta a Nova Orleans i entra en contacte amb l’alta societat. Ho fa de la mà de
Narcisse de Bornay, que primer el porta al sastre, a qui no paga, per
descomptat. Després el presenta a la seva germana Judalon. La noia, en aquells
moments, posa de grega per a un retrat. No és casual: posar i simular són les
aficions preferides de Judalon. Bowie en queda fascinat, gairebé de per vida.
Narcisse, tot seguit, l’introdueix al Club d’Esgrima, que és el rovell de l’ou
de la vida elegant de Nova Orleans. Allà, Bowie, rústic com és, demostra poca
tècnica amb l’espasa i declara que, per a un duel, prefereix el ganivet.
Aquestes paraules escandalitzen el bel·licós Henri Contrecourt, que a l’acte li
exposa tota una filosofia de vida:
Henri Contrecourt: Els
duels, monsieur, són una obra d’art. Tenen la bellesa i la dignitat d’una
tragèdia. L’honor és la cosa més preuada d’un cavaller; sense l’honor, seríem
bèsties. Valor, bellesa i honor són els tres ingredients d’un duel. La mort és
només el teló que cau al final.
Jim Bowie: Pels que
sobreviuen, potser sí que és així. Però, i els que perden? M’agradaria saber
què en pensen, els morts. Realment creuen que han tingut un final honorable?
H.Contrecourt:
En voleu fer una qüestió personal, monsieur?
Jim Bowie: En farem
el que vostè vulgui.
Arribarà el duel, incentivat per Judalon, que desperta el desig
dels dos homes i no té escrúpols a l’hora de llançar-los a la mort. El seu
germà Narcisse, més decent, s’interposa, i mor a mans de Contrecourt en un breu
duel a espasa. Just després, Bowie repta Contrecourt a un duel de ganivet
contra espasa, en una habitació a les fosques. És una seqüència extraordinària.
A fora llampega, i esclats de llum, que baixen per una claraboia, il·luminen de
tant en tant la cambra.
La pel·lícula, imparable, inclou dos duels
més: un amb pistoles que acaba amb tiroteig, i un amb ganivets en un cercle de
tres metres i amb els dos combatents lligats pels braç. Bowie sobreviu i
s’enriqueix especulant amb terrenys mentre suporta repetides traïcions de
Judalon. Ferit quasi mortalment, es refugia a Mèxic, on enamora amb facilitat
la filla del governador, que és menys guapa però també menys pèrfida (dolça
Phyllis Kirk). Però Bowie encara té temes pendents a Nova Orleans, entre els
quals, és clar, Judalon.
El final, que transcorre en un vapor del
Mississippi, és formidable. Un arxienemic de Bowie i el marit de Judalon,
intentant matar el nostre heroi, es maten entre ells. Judalon, llavors, intenta
una última jugada amb Bowie. S’hi acosta seductora, conscient sempre del poder del
seu atractiu. Però Bowie no es deixa entabanar i li clava una frase –l’última
del film- per esculpir en marbre: “No woman is worth the lives of eight men.” Tot
seguit, llança el famós ganivet al riu i se’n va a Texas a casar-se.
Impressionant. Aquesta versió novel·lesca de la vida de Jim Bowie -prèvia a la
seva mort al Setge de l’Álamo (1836), que no s’esmenta- no podria haver trobat un millor director que Gordon Douglas ni un millor actor que Alan Ladd.
