1937. USA (Warner Bros.) Director: William Dieterle.
73 minuts. B/N.
Argument i guió: Laird Doyle. Obra de
teatre (no acreditada): Caesar’s Wife
(1919), de W. Somerset Maugham. Música:
Erich Wolfgang Korngold.
Kay Francis (Julia
Ashton), Errol Flynn (Capt. Denny
Roark), Ian Hunter (Col. John Whister), Frieda Inescort (Grace Roark), Herbert
Mundin (Wilkins).
Poques vegades s’ha vist a la gran pantalla un triangle amorós
format per persones més honorables. Kay Francis és Julia Ashton, una dona amb
un passat tràgic: va conèixer l’amor més perfecte, la passió més intensa, de la
mà d’un aviador… que es va acabar estrellant. A bord d’un vaixell rumb a
Anglaterra coneix el coronel Whister (aplomat Ian Hunter), que se n’enamora. Es
retroben casualment en una mansió anglesa, com a convidats, jugant a golf. La
trista Julia Ashton no té perspectives de futur, i el coronel Whister, ansiós
d’acabar una llarga solteria, li ofereix un casament purament formal. Ell
comanda un post britànic en un país remot del Sàhara (l’inventat Irkud). Li
ofereix la màgia del desert com al·licient vital. Julia accepta.
Les flames de l’amor sempre poden revifar. Ho comprova la
descreguda Julia quan posa el peu a Irkud. A l’andana ja els espera el segon
del coronel, el capità Denny Roark, alegre i juvenil (Errol Flynn en el seu
moment de màxim esplendor). Julia, esblaimada, descobreix l’endemà que Roark
riu de la mateixa manera que ho feia el seu aviador. L’amor entre ells és
imparable. El coronel Whister, a més, l’afavoreix sortint de seguida
d’expedició pel desert, per calmar una sublevació de les tribus veïnes.
La pel·lícula és elegant i distingida perquè és com són els seus
personatges. El primer i únic petó de Julia i Denny arriba per pura inèrcia,
sense paraules prèvies, impulsat per la bellesa del lloc per on passegen, un
bonic jardí oriental. Ni s’hi acosta gaire la càmera, que no s’ho esperava.
Els dos enamorats, molt honorablement, decideixen que ha estat un
error i refreden les relacions. Julia ni tan sols el visita quan, en una
perillosa incursió al desert, Denny Roark torna ferit. És el refiat coronel
Whister, de nou, qui provoca el retrobament, perquè empeny Julia a visitar
Roark. Ho fa en una tarda en què bufa el sirocco, el furiós vent del desert. La
naturalesa es desplega amb passió a fora i a dins. Julia declara que marxarà: “No em puc quedar aquí. Això no s’acabarà.
No em puc quedar… respectant-lo a ell, estimant-te a tu, odiant-me a mi
mateixa.”(1)
Al final Julia no se’n va d’Irkud, ni tampoc el capità Roark, que
ja demanava el trasllat. Ho fa el coronel Whister, que adonant-se que ell és
l’element no estimat del triangle, s’apunta discretament a una missió suïcida
amb una avioneta carregada d’explosius. A l’alba l’esperen, dalt d’una torre
del fort, Julia i el capità Roark. Arriba un telegrama informant que l’avió
s’ha estrellat. “He’s not coming back”,
diu Roark. “Why did he do it, Denny?”,
pregunta Julia, tot i que ja sap la resposta. “To give us that… another dawn”, contesta ell.
A part dels tres magnífics protagonistes, hi ha dos personatges
que voldria esmentar: Wilkins (l’entranyable Herbert Mundin), soldat que amb la
mort es redimeix d’un acte de covardia del passat; i Grace Roark, germana del
capità, que estima des de fa anys el coronel Whister. Té un bon monòleg cap al
final, quan afirma que també es pot extreure certa felicitat a la vida estimant
en silenci, des de la distància, sense cap correspondència. El seu germà afirma
rotundament que això un home no ho pot pas fer.
Aquesta pel·lícula, molt oblidada, té un gran encant, potser
perquè parla d’un món -o dels ideals que tenia aquest món-, absolutament
desaparegut.
(1) Julia
Ashton: I can’t stay here. That won’t end. I can’t. Respecting him, loving
you, hating myself.
