THE OLD MAN & THE GUN (2018)

 

2018. USA. Guionista i director: David Lowery. 93 minuts. Color.

Fotografia: Joe Anderson. Música: Daniel Hart.

Robert Redford (Forrest Tucker), Sissy Spacek (Jewel), Casey Affleck (John Hunt), Danny Glover (Teddy Green), Tom Waits (Waller).

Calmosament

Forrest Tucker és un atracador de bancs vocacional. Ben instal·lat a la setantena, encara entra als bancs -amb calma, això sí- elegantment vestit a l’antiga manera, amb barret inclòs, i de manera molt educada fa l’atracament, sense ni un crit. La policia el busca incansablement per diversos estats, però ell és escàpol de mena. Cal concloure que, en aquests afers, la velocitat no és un grau. El veterà Tucker encara té temps per viure un amor tardorenc amb Jewel, una vídua amb un ranxo de cavalls. És un plaer veure Robert Redford i Sissy Spacek asseguts al porxo contemplant la posta. Llàstima que David Lowery -correcte guionista i pèssim director- no sàpiga filmar bé aquests moments per fer-los inoblidables. No sap col·locar la càmera al millor lloc i s’acosta massa a la cara de Redford, naturalment amb moltes arrugues. Semblava que el notable gra de la fotografia, justament, havia de servir per atenuar aquest fet.

Però més enllà d’aquest individu amb poc talent, hi ha Robert Redford i Sissy Spacek, imbatibles, ell en la seva darrera aparició davant les càmeres, efectuant la darrera pinzellada a la seva llegenda. No hi ha un gran argument ni cal que hi sigui. És bonic el tram final. Forrest Tucker va a la presó, hi passa una breu temporada i, quan surt, Jewel l’espera. Però la vida al ranxo, tranquil·la, pausada, contemplativa, no fa per Tucker. Viure vol dir una altra cosa. Surt a fer un volt. Truca a John Hunt, el policia que el va arrestar, des d’una cabina telefònica (mentre Redford visqui, el vell món persistirà). Hunt li pregunta si es troba bé. “Aviat m’hi trobaré” (I’m about to be), respon Tucker, que penja i es dirigeix, calmosament, cap a un banc situat a l’altra banda del carrer.     

MAZE RUNNER: THE DEATH CURE (2018)

 

2018. USA. Director: Wes Ball. 142 minuts. Color.

Guió: T.S. Nowlin. Novel·la: The Death Cure, de James Dashner (2011).   

Dylan O’Brien (Thomas), Kaya Scodelario (Teresa), Thomas Brodie-Sangster (Newt), Aidan Gillen (Janson), Ki Hong Lee (Minho), Patricia Clarkson (Ava Paige).

La paradoxa dinamitada

A diferència d’altres trilogies juvenils -novel·les i films- que ho gasten tot d’entrada i després s’arrosseguen pel fang (Divergent i, en menor mesura, Els jocs de la fam), Els corredors del laberint esclata a la tercera entrega després de dos primers films -el primer interessant, el segon mediocre- que poden ser vistos com a simples pròlegs. La història, lentament desplegada, ara es percep en tota la seva dimensió. L’argument inclou una paradoxa fenomenal, perquè els nostres heroics adolescents s’esforcen, en realitat, per sabotejar els intents desesperats de la humanitat per sobreviure a una plaga de dimensions bíbliques. Ells, immunes a la plaga, són els més adequats per fer de conillets d’índies, però, com és natural, no volen ser sotmesos a experiments diversos a mans de cruels i despietats investigadors que necessiten resultats amb urgència.

La pel·lícula comença bé, amb una entonada seqüència d’acció: l’assalt a un tren, pel desert, amb Thomas, Newt i companyia intentant rescatar el seu amic Minho, capturat per les forces del Mal (o del Bé, qui sap). A la bondiana manera, aconsegueixen endur-se volant un vagó sencer, però Minho viatjava en un altre. No queda més remei, per tant, que endinsar-se a Last City, la gran ciutat de brillants gratacels on es refugien els no contaminats; fora dels murs de la ciutat, a la sòrdida perifèria, hi viuen els Cranks, els infectats.

El plantejament és bo, els primers 80 minuts són magnífics, el director té classe, els protagonistes joves són carismàtics i el dolent (Lord Baelish de Joc de Trons), immillorable. A més, hi ha un apassionant debat moral en perspectiva. Llastimosament, però, el film no vol convertir-se en un clàssic del cinema distòpic sinó esdevenir un entreteniment sorollós i convencional. Hi ha alguns bons moments -el salt a la piscina, la mort de la doctora Paige, la caiguda al buit d’un personatge carismàtic…- però hi ha massa explosions, massa acció impossible, massa punteria infal·lible dels nostres herois, massa energia del suposadament sedat Minho i massa rescats a última hora; fins a cinc aparicions del Setè de Cavalleria es poden comptar! Tampoc no calia, per cert, un destí tan desagradable per al simpàtic Newt. 

ROMA (2018)

 

2018. Mèxic, USA. Guió, direcció i fotografia: Alfonso Cuarón. 135 minuts. B/N

Yalitza Aparicio (Cleodegaria ‘Cleo’ Gutiérrez), Marina de Tavira (Sofía), Nancy García (Adela), Jorge Antonio Guerrero (Fermín).

Els homes horribles

Film pioner -per passar de puntetes per les sales de cinema abans d’aterrar a la plataforma de rigor-, multipremiat (Lleó d’Or al Festival de Venècia, deu nominacions als Oscars), i aclamat per la crítica, algú despistat podria considerar Roma -pel blanc i negre de la fotografia, per l’abundància de plans llargs, per la mateixa durada dels plans- com un film a contracorrent, però en realitat és una pel·lícula absolutament convencional en el seu contingut dramàtic. L’espavilat Alfonso Cuarón s’apunta amb entusiasme a la lliçó habitual d’aquesta època: els homes són uns indecents, egoistes i impresentables que fan la vida molt difícil a les pobres dones, que són molt íntegres, sofertes i coratjoses.  

Aquí la pobra criada Cleo, indígena callada i resignada, té relacions amb Fermín, exaltat aprenent de karateka. Quan ella, al cinema, li diu que està “de encargo”, ell fuig sense deixar rastre. Quan finalment Cleo el localitza, en una peculiar exhibició d’arts marcials a camp obert, Fermín, rabiós, amenaça de matar-la. Amb menys contundència s’expressen els homes de les classes benestants, però en essència fan el mateix. El gairebé no vist marit de Sofía abandona la dona i els quatre fills, tots de tendra edat, per una jove amant;  l’home no té cap interès per veure la canalla, fa veure que no té calés però es compra un equip de busseig, i només torna a casa -demanant que no hi hagi ningú!- per endur-se les sòlides llibreries (los libreros) de la gran sala; això sí, deixant els llibres que contenien a terra, perquè quedi clar que és un pigmeu intel·lectual.

La pel·lícula, en general monòtona de veure, té un parell de moments àlgids: el part de Cleo, trístissim perquè el nen neix mort; i, a la platja, el rescat dels nens que fa Cleo -la pobra necessitava una heroïcitat per remuntar l’ànim- amb un encertat i sobri travelling d’anada i tornada. Menys entonada és una seqüència de revolta d’estudiants durament reprimida. Sembla ficada amb calçador, com inclosa a última hora, perquè no semblés que aquest retrat del Mèxic de 1970 era massa tou, políticament parlant.