2018.
USA. Director: Wes Ball. 142 minuts. Color.
Guió:
T.S. Nowlin. Novel·la: The Death Cure,
de James Dashner (2011).
Dylan
O’Brien (Thomas), Kaya Scodelario (Teresa), Thomas Brodie-Sangster (Newt),
Aidan Gillen (Janson), Ki Hong Lee (Minho), Patricia Clarkson (Ava Paige).
A diferència d’altres trilogies juvenils
-novel·les i films- que ho gasten tot d’entrada i després s’arrosseguen pel
fang (Divergent i, en menor mesura, Els jocs de la fam), Els corredors del laberint esclata a la
tercera entrega després de dos primers films -el primer interessant, el segon
mediocre- que poden ser vistos com a simples pròlegs. La història, lentament
desplegada, ara es percep en tota la seva dimensió. L’argument inclou una
paradoxa fenomenal, perquè els nostres heroics adolescents s’esforcen, en realitat,
per sabotejar els intents desesperats de la humanitat per sobreviure a una
plaga de dimensions bíbliques. Ells, immunes a la plaga, són els més adequats
per fer de conillets d’índies, però, com és natural, no volen ser sotmesos a
experiments diversos a mans de cruels i despietats investigadors que necessiten
resultats amb urgència.
La pel·lícula comença bé, amb una entonada
seqüència d’acció: l’assalt a un tren, pel desert, amb Thomas, Newt i companyia
intentant rescatar el seu amic Minho, capturat per les forces del Mal (o del
Bé, qui sap). A la bondiana manera, aconsegueixen endur-se volant un vagó
sencer, però Minho viatjava en un altre. No queda més remei, per tant, que
endinsar-se a Last City, la gran ciutat de brillants gratacels on es refugien
els no contaminats; fora dels murs de la ciutat, a la sòrdida perifèria, hi
viuen els Cranks, els infectats.
El plantejament és bo, els primers 80 minuts
són magnífics, el director té classe, els protagonistes joves són carismàtics i
el dolent (Lord Baelish de Joc de Trons), immillorable. A més, hi ha un
apassionant debat moral en perspectiva. Llastimosament, però, el film no vol convertir-se
en un clàssic del cinema distòpic sinó esdevenir un entreteniment sorollós i convencional.
Hi ha alguns bons moments -el salt a la piscina, la mort de la doctora Paige,
la caiguda al buit d’un personatge carismàtic…- però hi ha massa explosions,
massa acció impossible, massa punteria infal·lible dels nostres herois, massa
energia del suposadament sedat Minho i massa rescats a última hora; fins a cinc
aparicions del Setè de Cavalleria es poden comptar! Tampoc no calia, per cert,
un destí tan desagradable per al simpàtic Newt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada