2023. USA (Lucasfilm, Disney). Director: James
Mangold. 154 minuts. Color.
Harrison Ford (Indiana Jones), Phoebe Waller-Bridge
(Helena Shaw), Mads Mikkelsen (Jürgen Voller), Toby Jones (Basil Shaw).
Digne de celebració
Increïblement, ha aparegut, en ple estiu del
2023, un Indiana Jones, el cinquè, i, francament, és digne de ser
celebrat. L’espectacle és considerable, l’emoció indescriptible. L’home ja té
una edat (Harrison Ford, nascut el 1942, fregava els vuitanta durant el rodatge)
però el carisma no es perd mai, la vitalitat es conserva i la malenconia pels
temps daurats no destrueix el desig de viure una darrera aventura.
Rius de tinta ha vessat el pròleg, amb un Harrison
Ford rejovenit, de nou en plena forma lluitant contra els seus arxienemics
naturals, els enemics. Són quinze minuts apoteòsics, vibrants, no sempre perfectes,
però quan la màgia es produeix i tot sembla real la sensació és única. Dos
personatges magnífics apareixen en aquest pròleg: un amic i un enemic. L’amic és
Basil Shaw, col·lega d’Indy, petit i
fràgil, que queda fascinat per una troballa inesperada: l’Anticitera d’Arquimedes,
mecanisme destinat a predir els moviment dels cossos celestes. O alguna cosa més,
pensa Jürgen Voller, astrofísic nazi incomprès pels alts comandaments. Aquest
és, probablement, el millor dolent que apareix en tots els cinc Indiana Jones. És
un nazi original, que vol l’Anticitera per tornar al 1939 i, un cop allà, matar
Hitler, sí, així com sona, perquè només liquidant el cabdill inepte, els nazis
podran guanyar la Segona Guerra Mundial. Mads Mikkelsen, excel·lent, perfila un
malvat de campionat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada