MIDNIGHT IN PARIS (2011) * *

 

2011. USA, França, Espanya. Guionista i director: Woody Allen. 94 m. Color.  

Owen Wilson (Gil Pender), Rachel McAdams (Inez), Marion Cotillard (Adriana), Michael Sheen (Paul Bates), Corey Stoll (Ernest Hemingway), Tom Hiddleston (F. Scott Fitzgerald), Adrien Brody (Salvador Dalí), Léa Seydoux (Gabrielle). 

Postals i clixés

“Anem a culturitzar-nos” (Let’s get some culture), diu resignat Gil Pender, escriptor de visita a París, quan la seva promesa Inez ja l’arrossega a una altra etapa de l’esgotadora ruta turística cultural parisenca, on per més inri els escorta Paul Bates, un pedant insofrible –ho sap tot de Monet, Rodin i companyia- a qui Inez escolta embadalida. Pobre Gil Pender, ell que voldria palpar la màgia de París i encantar-se a les paradetes de vora el Sena per comprar discos de Cole Porter... Una nit, però, just tocades les dotze, la màgia es produeix i Gil viatja màgicament al París dels anys 20. No triga a entrar en contacte amb Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Gertrude Stein, Dalí, Buñuel, Man Ray, i a sentir parlar de Modigliani, Braque, Henry Miller, Miró, etcètera.

“Anem a culturitzar-nos”, diem resignats nosaltres també ben aviat, perquè Woody Allen, el nostre guia cultural, no sap donar vida als genis esmentats i tot són clixés i tòpics. Hemingway és, de llarg, el més pesat (fins i tot apareix amb un torero, Belmonte, “que és més valent que jo perquè s’enfronta a la mort”). El més divertit deu ser Dalí i la seva passió per si mateix i pels rinoceronts. Picasso surt més d’esquitllada amb un quadre força espantós (“La bagneuse”). També hi ha Adriana, amant rotatòria de pintors, interpretada per Marion Cotillard, que fa el que pot amb els infumables diàlegs sobre París i els artistes que ha de deixar anar.      

La pel·lícula és lleugera i superficial, amb postals per al present i clixés per al passat, però no brillant ni divertida. Owen Wilson és un alter ego jove i innocent de Woody Allen, i no fa altra cosa que quedar-se bocabadat davant les figures del passat i, en qualsevol moment, cantar les excel·lències de París. Ah, com és possible viure en un altre lloc que no sigui París… Resulta molt embafador. Al final acabes simpatitzant amb els antipàtics pares d’Inez, republicans de Califòrnia que detesten França i creuen que París és una ciutat sobrevalorada.      

UNKNOWN (2011)

 

2011. USA, Alemanya, UK, França. Director: Jaume Collet-Serra. 118 m. Color.

Liam Neeson (Martin Harris), Diane Kruger (Gina), January Jones (Liz Harris), Aidan Quinn (l’altre Martin Harris), Frank Langella (Rodney Cole), Bruno Ganz (Ernst Jünger), Sebastian Koch (Professor Bressler).   

Amnèsia moralment terapèutica

Crec que no estan pas provats científicament els beneficis morals de l’amnèsia posttraumàtica, però el cinema fa temps que els postula. Recordem Regarding Henry (1991), en què un despietat advocat (Harrison Ford), es convertia en una bona persona després de rebre un tret al cap. A Unknown (Sense identitat), segurament la millor pel·lícula del director català Jaume Collet-Serra, l’amnèsia provoca una transformació moral encara més radical.

El doctor Martin Harris, especialista en biotecnologia, arriba a Berlin en avió per fer una conferència en un congrés internacional. L’acompanya la seva dona, Liz, de qui està molt enamorat. Agafen un taxi, però una maleta queda oblidada a l’aeroport. Quan arriben a l’hotel, Martin se n’adona i torna sol amb un altre taxi cap a l’aeroport. Pel camí, tenen un terrible accident: una nevera cau d’una furgoneta a la calçada, cop de volant de la taxista i el cotxe que salta per un pont cap al riu. El Martin està estabornit, el cotxe s’enfonsa, la taxista el salva. Quatre dies més tard, el doctor Harris recupera el coneixement a l’hospital. Sap el seu nom, però poca cosa més. No té cap document. Recorda el nom de l’hotel. S’hi dirigeix. Distingeix aviat la seva dona en un còctel que el congrés celebra al hall de l’hotel. “Liz!”, exclama Martin emocionat. Però ella no el reconeix. Apareix un altre Martin Harris, que, a diferència d’ell, sí pot acreditar la seva identitat. El pobre home, superat per les circumstàncies, es col·lapsa, perd per la consciència i torna a ingressar a l’hospital. 

La pel·lícula, enèrgica i vibrant, aclareix amb puntualitat el misteri: l’amnèsic protagonista és en realitat un assassí professional amb una llarga i impecable trajectòria; ha estat enviat a Berlín per cometre un assassinat d’alta volada per una agència que, després de comprovar que el primer agent letal està en fora de joc, n’envia un altre per fer la feina. Però l’amnèsic, un cop recuperat, ja no considera l’assassinat com una de les belles arts (que diria Thomas De Quincey), i intenta impedir-lo. En fi, els especialistes ja diran si és factible una  transformació moral tan radical... 

Liam Neeson, magistral en el desconcert i en l’acció, està més ben acompanyat que mai per l’atractiva Diane Kruger, taxista clandestina amb recursos inesperats. Certament, el tram final desafia massa la versemblança. La cosa hauria d’acabar malament de totes totes, però el rigor se’n va a fregir espàrrecs en el moment decisiu. No sé si és una llàstima o no, però és evident que el film es decanta per les crispetes i, en conseqüència, perd grandesa.  

De grandesa, en canvi, en tenia, i molta, amb la presència de Bruno Ganz com a Ernst Jünger, antic espia de la República Democràtica d’Alemanya. La seqüència entre ell i Frank Langella, agent en actiu del bàndol contrari, és excel·lent i es resol a l’antiga manera, amb un suïcidi amb cianur. Acabem anotant unes interessants paraules de Jünger: “I cannot drink any longer, but I like to forget that. We Germans are experts at forgetting. We forgot we were Nazis. Now we have forgotten 40 years of Communism, all gone.” 

JOHNNY ENGLISH REBORN (2011)

 

2011. Gran Bretanya, USA. Director: Oliver Parker. 102 minuts. Color.

Argument: William Davies. Guió: Hamish McCall. Música: Ilan Eshkeri.

Rowan Atkinson (Johnny English), Rosamund Pike (Kate Sumner), Gillian Anderson (Pamela Thornton), Dominic West (Simon Ambrose), Daniel Kaluuya (Colin Tucker).

La paròdia definitiva

Molts són els cridats a parodiar James Bond i molt pocs els escollits. Es va veure aviat, amb la mediocre Casino Royale (1967), o més tard, quan Mike Myers, amb Austin Powers (1997), va iniciar una sèrie de films de vulgaritat creixent. Mereixen certa atenció els intents de Dean Martin, que a partir de The Silencers (1966) va ser l’agent Matt Helm en quatre films, o el carismàtic James Coburn, Derek Flynn a Our Man Flynn (1966) i In Like Flynn (1967).

En principi, doncs, l’aparició d’una altra paròdia de Bond no era per tirar coets, més encara perquè el primer Johnny English (2003) no va passar de l’aprovat justet. La seva continuació, però, va superar totes les expectatives i es converteix en el millor Bond humorístic mai fet. L’argument té intriga i tensió, i els gags s’integren en la trama i no la desactiven. La clau és que la comicitat només és permesa per a Rowan Atkinson, el qual, d’altra banda, s’allunya de Mr.Bean, i és un espia “creïble” que fa les coses bé, amb una gran seguretat en els seus coneixements i les seves intuïcions, fins que comet, fatalment, la gran pífia.

Hi ha un bon director al darrere: Oliver Parker, gran adaptador d’Oscar Wilde a la gran pantalla. Una de les claus de la solvència d’aquest film és el repartiment, impecable. Podria ser el d’un autèntic film de James Bond. Destaquen el ferotge Dominic West, l’allisada Gillian Anderson, el simpàtic Daniel Kaluuya com el nou ajudant d’English, i l’atractiva Rosamund Pike, a qui tots recordem per la seva memorable participació a Die Another Day (2002). Hi ha alguns gags estratosfèrics, com la persecució calmosa: mentre un dolent molt acrobàtic baixa des del terrat al carrer per la façana de l’edifici, English, molt tranquil, fa servir l’ascensor, i l’enxampa sense problemes a la vorera. Altres gags admirables són la velocíssima cadira de rodes, la baralla al port, una reunió en què la cadira on seu Johnny English puja i baixa, o les confusió al tram final entre l’assassina oriental de l’aspiradora i la mateixa reina d’Anglaterra… amb resultats impactants. 

En definitiva, una comèdia rodona, amb una produció de gran nivell, equiparable al de qualsevol Bond de l’època de Roger Moore, per exemple, i un guió brillant, que permet que Rowan Atkinson pugui exhibir tot el seu talent còmic. L’any 2018, per cert, va arribar la tercera entrega, Johnny English Strikes Again, potser no tan entonada però amb alguns gags brillants, en especial un en què English es posa unes ulleres de realitat virtual i, sense voler, surt al carrer.