2011. Gran Bretanya, USA. Director: Oliver Parker. 102 minuts. Color.
Argument: William Davies. Guió: Hamish McCall. Música: Ilan Eshkeri.
Rowan Atkinson (Johnny English), Rosamund Pike (Kate Sumner), Gillian
Anderson (Pamela Thornton), Dominic West (Simon Ambrose), Daniel Kaluuya (Colin
Tucker).
La paròdia definitiva
Molts són els cridats a
parodiar James Bond i molt pocs els escollits. Es va veure aviat, amb la
mediocre Casino Royale (1967), o més
tard, quan Mike Myers, amb Austin Powers
(1997), va iniciar una sèrie de films de vulgaritat creixent. Mereixen certa
atenció els intents de Dean Martin, que a partir de The Silencers (1966) va
ser l’agent Matt Helm en quatre films, o el carismàtic James Coburn, Derek
Flynn a Our Man Flynn (1966) i In Like Flynn (1967).
En principi, doncs,
l’aparició d’una altra paròdia de Bond no era per tirar coets, més encara
perquè el primer Johnny English
(2003) no va passar de l’aprovat justet. La seva continuació, però, va superar
totes les expectatives i es converteix en el millor Bond humorístic mai fet.
L’argument té intriga i tensió, i els gags s’integren en la trama i no la
desactiven. La clau és que la comicitat només és permesa per a Rowan Atkinson,
el qual, d’altra banda, s’allunya de Mr.Bean, i és un espia “creïble” que fa
les coses bé, amb una gran seguretat en els seus coneixements i les seves
intuïcions, fins que comet, fatalment, la gran pífia.
Hi ha un bon director al
darrere: Oliver Parker, gran adaptador d’Oscar Wilde a la gran pantalla. Una de
les claus de la solvència d’aquest film és el repartiment, impecable. Podria ser
el d’un autèntic film de James Bond. Destaquen el ferotge Dominic West,
l’allisada Gillian Anderson, el simpàtic Daniel Kaluuya com el nou ajudant
d’English, i l’atractiva Rosamund Pike, a qui tots recordem per la seva
memorable participació a Die Another Day
(2002). Hi ha alguns gags estratosfèrics, com la persecució calmosa: mentre un
dolent molt acrobàtic baixa des del terrat al carrer per la façana de
l’edifici, English, molt tranquil, fa servir l’ascensor, i l’enxampa sense
problemes a la vorera. Altres gags admirables són la velocíssima cadira de
rodes, la baralla al port, una reunió en què la cadira on seu Johnny English
puja i baixa, o les confusió al tram final entre l’assassina oriental de
l’aspiradora i la mateixa reina d’Anglaterra… amb resultats impactants.
En definitiva, una
comèdia rodona, amb una produció de gran nivell, equiparable al de qualsevol
Bond de l’època de Roger Moore, per exemple, i un guió brillant, que permet que
Rowan Atkinson pugui exhibir tot el seu talent còmic. L’any 2018, per cert, va
arribar la tercera entrega, Johnny
English Strikes Again, potser no tan entonada però amb alguns gags
brillants, en especial un en què English es posa unes ulleres de realitat
virtual i, sense voler, surt al carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada