1946. USA (Universal). Director: Roy William Neill. 81
minuts. B/N
Guió: Roy Chanslor. Novel·la: The Black Angel,
de Cornell Woolrich (1943). Fotografia: Paul Ivano. Música: Frank Skinner.
Dan Duryea (Martin Blair), June Vincent (Catherine
Bennett), Peter Lorre (Marko), Broderick Crawford (Captain Flood), Constance
Dowling (Mavis Marlowe).
Els camins que condueixen al renaixement
espiritual són inescrutables. Martin Blair, pianista i compositor de cert èxit,
es desploma cada nit borratxo al llit en una pensió de mala mort, enyorant els
temps feliços viscuts amb Mavis Marlowe, la seductora cantant amb qui estava
casat, anhelant tornar-la a veure, rebent una negativa rere un altre quan ho
intenta... Sembla un cas perdut fins que Mavis és assassinada. Un tal Kirk
Bennett, amant ocasional de Mavis i sotmès a xantatge per la virtuosa cantant,
és acusat, jutjat i condemnat. Catherine Bennett, muller enganyada, no hauria
de voler saber res del marit, però convençuda de la seva innocència, decideix
investigar el cas. No és amor, és imperatiu moral.
Aviat, a la recerca de pistes, Catherine es
dirigeix a la pensió de mala mort on jeu, ressacós com sempre, Martin Blair. El
desperta, es presenta: “I’m... Mrs Kirk Bennett”. La resposta de Blair
és memorable: “Mrs Kirk Bennett. So you’re the one he left sitting at
home. Some guys are never satisfied.” “I had to see you”, explica ella. “Why?
Because I had a wife who needed killing, and you had a husband who took care of
it?”, replica ell. Tot i això, Martin accedeix a col·laborar amb la senyora
Bennett. Li agrada, l’admira, aviat se n’enamora. S’introdueixen en el club del
peculiar Mr. Marko (el sempre inquietant Peter Lorre), de qui sospiten que va
assassinar Mavis Marlowe. Ella canta amb un cognom fals (Carver), ell toca el
piano, feliç, renascut.
La pel·lícula és elegant, amb molta classe,
estilitzada i molt ben narrada, amb una alternança perfecta de romanticisme i
suspens. Brilla com mai el director Roy William Neill en el seu darrer film, i
exhibeixen carisma i autenticitat a raig fet Dan Duryea i June Vincent,
realment extraordinaris. Al firmament estel·lar del cinema negre, al costat de
Ladd i Lake, Bogart i Bacall, i etcètera, hi ha un lloc per a Dan Duryea i June
Vincent. Ens agradaria contemplar la seva felicitat final, però el fatalisme
s’imposa, perquè la felicitat, al film noir, és tan intensa com efímera. Amb
dolor contempla Catherine l’heroi caigut; amb resignació i amor infinit
s’acomiada d’ella Blair Martin: “Don’t be unhappy, Cathy. I’m not! Carver
and Martin. It was a good team... while it lasted”.
