BED OF ROSES (1933)

 

1933. USA (RKO). Director: Gregory La Cava. 70 minuts. B/N (14 de juiol)

Guió: W.Tuchock, G.L., E.Thackrey. Fot: Charles Rosher. Música: Max Steiner.

Constance Bennet (Lorry Evans), Joel McCrea (Dan), John Halliday (Stephen Paige), Pert Kelton (Minnie Brown).

Noies de moral relaxada

Noies tan desinhibides i de moral tan relaxada com les dues que hi ha en aquest film, Lorry i Minnie, ja no es veurien més en el cinema americà a partir de l’1 de juliol de 1934, data exacta en què el codi Hays, ja existent, es va començar a aplicar de manera estricta. Lorry i Minnie, a l’inici, surten d’una presó de Louisiana amb la desimboltura pròpia de qui sovinteja aquests establiments des de fa temps. Quan la directora de la presó li vol fer un sermonet de comiat, Lorry, llenguallarga com és, li talla les ales: “Save your wind, save your wind, you might want to go sailing sometime.”

Lorry i Minnie embarquen en un vapor del Mississipi, hi troben dos passerells amb calés, els emborratxen i els roben. La cosa no acaba bé, perquè es presenta el capità, que acusa Lorry de lladregota, i la noia no té més remei que saltar per la borda. És una nit fosca i boirosa. Una barca que transporta cotó recull la remullada i escurada Lorry. El capità de la barca, Dan, de seguida veu que la noia té caràcter, i no li desagrada: “I like a woman with some spunk”. La tracta bé, li deixa la seva cabina per dormir, i Lorry li torna el favor… robant-li  diners i desapareixent de bon matí.

El següent episodi de la nostra protagonista és molt sorprenent. A Nova Orleans, fent-se passar per periodista, se’n va a entrevistar un peix gros de la indústria editorial, l’emborratxa, se’n van a casa del peix gros a passar-hi la nit, i al matí, Lorry li fa xantantge: o la instal·la com a mantinguda en un bonic apartament o ho explicarà tot. Lorry guanya. D’aquí ve el títol. Quan li preguntin com li va la nova “feina” –“Is it a good job?”-, ella respondrà que és una feina celestial, és a dit, un llit de roses –“Bed of roses”.

Ah, però a la vida, sense amor, no hi ha felicitat possible, ni vivint en un llit de roses…. Lorry torna a la barcassa per tornar a Dan els diners robats i de seguida sorgeix alguna cosa entre ells o, més ben dit, ressorgeix, i ja serà imparable, més enllà d’opinions diverses sobre la vida o la moral… Constance Bennett, fabulosa en el vici o en la redempció, brilla en totes les seqüències. L’acompanya molt bé Joel McCrea, impecable en la calma i en el desassossec amorós.   

RIDE THE HIGH COUNTRY (1962)

 

1962. USA (MGM). Director: Sam Peckinpah. 122 minuts. Color.

Guió: N.B. Stone jr., W..S. Roberts. Fot: Lucien Ballard. Mús: George Bassman.

Randolph Scott (Gil Westrum), Joel McCrea (Steve Judd), Mariette Hartley (Elsa Knudsen), Ron Starr (Heck Longtree), Edgar Buchanan (Jutge Tolliver).

El comiat

A vegades els grans actors tenen l’oportunitat d’acomiadar-se del cinema com es mereixen, amb una gran pel·lícula. No és, però, un cas gaire freqüent, i menys freqüent és encara que siguin dos els actors que diguin adéu, junts, amb una obra mestra del gènere que ells van ajudar tant a fer gran. L’existència d’aquest western és, doncs, gairebé un miracle, una meravella que els aficionants a l’Oest no deixarem mai d’agrair. Randolph Scott i Joel McCrea, junts per primera i última vegada, van protagonitzar un moment màgic de la història del western. Curiosament, després de llegir el guió, van decidir intercanviar-se els papers. Va ser una bona idea: Randolph Scott, amb aquella sornegueria que podia transformar-se fàcilment en cinisme, va ser un “dolent” molt convincent encarat a la bondat natural de Joel McCrea.     

Randolph Scott és Gil Westrum, un home que ara, amb perruca i vestuari de Buffalo Bill, es fa anomenar The Oregon Kid i s’exhibeix com a tirador infal·lible per fires i mercats. Sorprèn força veure Scott així. Amb més dignitat va pel món Joel McCrea, que es diu Steve Judd i rep l’encàrrec de transportar or des d’un campament miner situat a les terres altes fins a la ciutat. Judd retroba Westrum, amic dels vells temps, i el contracta per la feina. Cavalquen, doncs, junts, Judd i Westrum, és a dir, Joel McCrea i Raldolph Scott, i és un plaer indecriptible veure’ls junts en un western.

Té temptacions de robar l’or Westrum i, de tant en tant, sondeja el seu amic. Judd, però, és un home íntegre. Ho és des que, quan era un jovenet tabalot, va rebre una lliçó d’un sheriff i va aprendre a viure amb dignitat. Westrum, però, prefereix la riquesa a l’honradesa: “Saps què duu al damunt un home pobre quan mor? La vestimenta de l’orgull, i li és tan poc útil com quan la duia en vida”(1). I li acaba preguntant: “Tu vols acabar així, Steve?” Judd, impertorbable, fa una declaració solemne: “Jo l’únic que vull és viure i morir honradament”. És Joel McCrea, ens el creiem.  

Arriba la nit, dormen al ras. Westrum intenta robar l’or però Judd el sorprèn. Esperava la traïció de l’amic, però li dol molt. Al matí, Westrum s’escapa, però quan, des de lluny, observa que Judd, juntament amb el noi i la noia que l’acompanyen, és atacat per uns miners venjatius, no dubta ni un segon i corre a ajudar-los. Se n’alegra Joel McCrea, ens n’alegrem nosaltres. Ja sabíem que Randolph Scott no ens fallaria. Es produeix un tiroteig, els miners disparant des d’una casa, els nostres amagats en una rasa. Judd, ferit, vol abreujar la situació i repta els miners a sortir a camp obert. Els provoca dient-los si tenen por d’enfrontar-se a un parell de vells. Falten només tres minuts per acabar la pel·lícula i està a punt d’arribar la seva raó de ser, el gran moment. És mítica la imatge, potser és la més mítica de la història del western: Randolph Scott i Joel McCrea avançant a camp obert, amb aplom de professional. Disparen primer els tres miners, amb nervis; desenfunden més tard i amb més precisió Scott i McCrea, que liquiden els adversaris. Joel McCrea, però, està ferit de mort. Hi ha un últim diàleg. Randolph Scott li promet que durà l’or al banc.

S’allunya Randolph Scott i es queda sol Joel McCrea, en primer terme, contemplant el paisatge per última vegada fins que s’ajeu i mor. Són deu segons extraordinaris, un final inoblidable, amb una música sublim de George Bassman. Sam Peckinpah filma amb emoció i sobrietat, a la manera clàssica, sense els trucs vulgars que després el farien famós.

Randolph Scott i Joel McCrea, que tanta dedicació i amor al western havien demostrat al llarg dels anys, es mereixien una pel·lícula com aquesta per culminar les seves brillants carreres. 

(1) Gil Westrum: Pardner, do you know what’s on the back of a poor man when he dies? The clothes of pride. And they’re not a bit warmer to him than when he was alive. 

WICHITA (1955)

 

1955. USA (Mirisch-Allied Artists). Director: Jacques Tourneur. 81 min. Color.

Guió: Daniel B. Ullman. Fotografia: Harold Lipstein. Música: Hans J. Salter.

Joel McCrea (Wyatt Earp), Vera Miles (Laurie McCoy), Keith Larsen (Bat Masterson), Lloyd Bridges (Gyp Clements), Wallace Ford (Arthur Whiteside), Peter Graves (Morgan Earp), Edgar Buchanan (Doc Black), Jack Elam (Al).

Minuts que ja no es poden perdre

Wichita és el millor western dels anys cinquanta de Joel McCrea, potser perquè la seva mirada madura i serena, que reflecteix el pòsit dels anys viscuts, va trobar un paral·lel exacte en la direcció aplomada i precisa de Jacques Tourner. Joel McCrea és el llegendari Wyatt Earp (1), un home que arriba a Wichita per fer negocis, però que, d’entrada, només posar el peu al banc, ja s’ha d’encarar a uns atracadors. Allà on va, la violència l’assetja, i no pot defugir la responsabilitat.

Com a Dodge City (1939) d’Errol Flynn, l’accidental mort d’un nen –per una bala perduda disparada pels cowboys borratxos- provoca que Wyatt accepti l’estrella de sheriff, però aquí tot és narrat de manera més reposada i continguda. Earp és un home tranquil, però té una determinació i un sentit del deure que impressionen. Un cop nomenat sheriff, pacifica la ciutat prohibint les armes, però això, curiosament, espanta els homes de negocis de Wichita, que temen que els cowboys ja no vulguin anar-hi i no hi deixin la paga.

Entre tants conflictes, també hi ha temps per a l’amor. Wyatt Earp no és insensible a la bellesa i bondat de caràcter de Laurie McCoy (meravellosa Vera Miles) i de seguida surten a fer un pícnic. És sublim la seqüència, ja des del pla inicial, tan despullat, tan essencial –la parella, l’arbre, el cavall i la carreta al fons. Wyatt, home pràctic per naturalesa, pregunta a Laurie si el pollastre que mengen, que és boníssim, l’ha cuinat ella. Respon que sí Laurie, i que n’hi va ensenyar la seva mare, com és normal. “Veig que no t’interessen gaire les noies”, afegeix ella; “M’haurien interessat més si n’hagués conegut alguna com tu”, diu Wyatt, i li agafa la mà. “No perds el temps, Wyatt”, diu Laurie. Respon ell: “El temps mai no m’havia semblat gaire important, Laurie. Ara sí. No vull perdre ni un minut.”(1)

Wyatt es posa dret, ajuda Laurie a posar-se dreta i l’abraça. És una abraçada impressionant, única, definitiva, que significa un compromís absolut de cara al futur. Res, doncs, no podrà destruir aquesta parella, ni tan sols que, durant la batalla pel control de Wichita, que incita el pare de Laurie, mori la mare, per una bala que travessa una porta.

Formidable western, doncs, presidit per un majestuós Joel McCrea.

(1) En realitat, Wyatt Earp va ser ajudant de sheriff de Wichita (deputy), no sheriff, quan tenia 27 anys (1875-1876). Era força més jove, doncs, que Joel McCrea, que en tenia 50 el 1955. Com en la gran majoria de westerns, quan es tracta de les grans figures de l’Oest, les llibertats són màximes.

(2) Wyatt Earp: Time never seem very important to me, before, Laurie. Now it is. I don’t want to waste a minute.