TEN NORTH FREDERICK (1958)

 

1958. USA (Fox). Director: Phillip Dunne. 102 minuts. B/N

Guió: P.D. Novel·la: Ten North Frederick, de John O’Hara (1955).

Fotografia: Joseph MacDonald. Música: Leigh Harline.

Gary Cooper (Joseph Chapin), Geraldine Fitzgerald (Edith Chapin), Diane Varsi (Ann Chapin), Suzy Parker (Kate). 

Ambicions i renúncies

Joseph Chapin i Ann (fenomenals Gary Cooper i Diane Varsi) viuen de manera gairebé edípica la seva relació de pare i filla. “No m’has causat mai cap problema”, li diu ell un vespre. És una frase que no s’ha de dir mai, perquè,  evidentment, pronostica l’arribada dels problemes, que es presenten en forma d’un trompetista de jazz. Ann, que és menor d’edat, s’hi casa en secret, fet que trasbalsa la vida familiar i, més i tot, acaba amb les aspiracions polítiques del pare. Això no preocupa tant a Joe Chapin, home d’ambició moderada, com a la seva dona, Edith, que és una mena de Lady Macbeth. Ella, que havia utilitzat tota la seva riquesa i posició social per propulsar el seu marit, ara l’acusa d’haver renunciat a la carrera política massa de pressa. “I wasted my life! I wasted my life on a failure!”, exclama furiosa i, ressentida com està, li acaba confessant  infidelitats a dojo. Francament, fa cosa veure Gary Cooper en tal situació.

Joseph Chapin, trasbalsat, se’n va a Nova York a veure la seva filla. Curiosament, però, comença a flirtejar amb Kate (atractiva Suzy Parker), companya de pis d’Ann. És un breu interludi de felicitat. Per a Joe, després d’anys de matrimoni amb una dona que no l’estimava, la companyia de la meravellosa Kate és celestial.

Però una confusió inoportuna però comprensible en un restaurant –uns coneguts de la noia creuen que ell és el seu pare-, fa que Chapin s’adoni que la diferència d’edat és insalvable. És molt punyent el diàleg posterior en què Joe trenca la relació. Curiosament comença comparant-se amb un personatge de dibuixos animats, el del vell ridícul que es dedica a perseguir noies joves.

Joe Chapin: The rules are there for a reason. Why do we always laugh at the old character chasing after the young girl in the cartoons? (…) 

Kate:  There’s not that much difference between us.  

Joe Chapin: : Enough so that our children would only know their father as an old man, enough so that you’d be left alone at the time you most needed love and protection, when you’re as old as I am now. That’s why the rules are there. Love isn’t everything, Kate. We can’t live without pride, p-r-i-d-e.

Se separen, doncs, i Joe torna a casa. Sense al·licients a la vida, beu massa i emmalalteix. Hi ha una última visita d’Ann al seu pare, just abans que mori. És molt emotiva. Gary Cooper s’havia mort moltes vegades als anys 30, però aquí és diferent, perquè ja és gran i no mor en el fragor de cap batalla o de cap tiroteig, sinó a casa, en una butaca. Aquest és un magnífic melodrama, fet amb classe i estil, amb una elegant fotografia en blanc-i-negre, que supera les seves limitacions argumentals gràcies a la bona feina del director i guionista Philip Dunne, i a les exemplars interpretacions de Gary Cooper, Diane Varsi i Suzy Parker.  

BLUEBEARD'S EIGHTH WIFE (1938)

 

1938. USA (Paramount). Director: Ernst Lubitsch. 80 minuts. B/N (23 març)

Guió: Charles Brackett, Billy Wilder. Obra de teatre: La Huitième Femme de Barbe-Bleue, d’Alfred Savoir (1921). Fotografia: Leo Tover.

Música: Werner R. Heymann, Frederick Hollander.  

Claudette Colbert (Nicole de Loiselle), Gary Cooper (Michael Brandon), Edward Everett Horton (Marquès de Loiselle), David Niven (Albert De Regnier).

Desfici i anticlímax

Set anys després de His Woman (1931), entonat melodrama, Gary Cooper i Claudette Colbert es van retrobar en aquesta comèdia, menys entonada. Si allà la Claudette era una noia de dubtosa reputació que enganyava en Gary, un bon xicot, aquí ella, ara moralment impecable, torna a enganyar en Gary, milionari massa segur de si mateix, per donar-li una lliçó. La pel·lícula comença bé, amb la famosa seqüència del pijama -ell només vol la part de dalt i ella s’ofereix per comprar els pantalons-, que fa presagiar un film briós farcit d’animades insinuacions. Gary Cooper i Claudette Colbert, amb el seu carisma i sex-appeal indiscutibles, brillen quan poden llançar-se sense traves al flirteig i a la passió (l’escena de la platja, el tête-à-tête nocturn en què ella llueix un esplendorós vestit), però el guió els saboteja contínuament. Que en plena seqüència íntima de xampany i ball, ella es mengi unes cebes crues per espatllar-li la màgia del bes llargament desitjat, és realment decebedor i anticlimàtic. Desfici i anticlímax dominen la pel·lícula. 

Es discuteixen i es barallen massa, Claudette Colbert i Gary Cooper, en aquesta comèdia. S’encalla el guió a la mitja hora perquè tot consisteix en la lliçó d’humilitat que ella li vol donar… i que triga molt a donar-li. Francament, potser caldria haver abandonat la idea de l’obra de teatre original, amb un protagonista que es casa compulsivament. És molt poc creïble, i més amb Gary Cooper, que aquestes coses no les feia. El film té un parell de bons secundaris: Edward Everett Horton, com a pare de Claudette, aristòcrata arruïnat que només pensa en els diners, i un jove David Niven, secretari ocasional de Cooper. Un dels millors gags del film és seu, quan arriba nedant fins a la plataforma on hi ha en Gary i la Claudette, fa una pregunta sobre la carta que està escrivint, i just escoltada la resposta, ja es torna a tirar a l’aigua.

Té moments, doncs, aquest film, menys dels esperats, però, tenint en compte que la direcció és d’Ernst Lubisch i el guió de Charles Brackett i Billy Wilder. No van ser capaços de superar un engavanyós punt de partida.

Acabem amb un diàleg. Desficiós per tanta espera, ell exclama: “Now look here Nicole, I married you…”. Comenta ella: “No, you bought me”.  I acaba argumentant ell amb lògica: “Well then, fulfill your contract!”. I aquest és el problema de la pel·lícula, que el contracte no es compleix mai.  

THE WEDDING NIGHT (1935)

 

1935. USA (S.Goldwyn-United Artists). Director: King Vidor. 83 minuts. B/N

Guió: Edith Fitzgerald. Fotografia: Gregg Toland. Música: Alfred Newman.

Gary Cooper (Tony Barrett), Anna Sten (Manya Novak), Helen Vinson (Dora Barrett), Ralph Bellamy (Fredrik), Siegfried Rumann (Novak).

Una tragèdia literària

Tony Barrett, escriptor en hores baixes, fa cas del seu editor i s’allunya de Nova York, per veure si amb una vida més senzilla i saludable pot recuperar la inspiració. S’instal·la amb un criat nipó en una casa que té per herència, en un poble petit de Connecticut, envoltat de pagesos txecs. Dora, la seva dona, massa sofisticada per un lloc tan rural, no triga gaire a tornar a la gran ciutat. La solitud no desagrada Barrett, ni la contemplació diària d’una atractiva veïna, la camperola Manya Novak. La noia, destinada a casar-se sí o sí amb el rústic Fredrik, fa renéixer la inspiració de Barrett, que comença una novel·la amb ella de protagonista sota el nom de Sonya. Ella ve cada dia al matí a portar-li la llet, i quan el criat japonès, cansat del fred i de la neu, fuig, Manya s’ocupa de fer-li el menjar. Els moments compartits esclaten literàriament: “He watched Sonya as she moved about the room, her gentle presence soothing after the madness of his life with Daphne.”

Manya s’enamora de Tony Barrett quan llegeix el que escriu, no abans, quan el considera simplement un ric engandulit. Hi ha una tempesta de neu, Manya ha de passar la nit a casa de Barrett. No passa res d’especial, és clar, però els rumors es desfermen a casa els Novak. Fredrik, amargat, es queixa que Manya no l’estima. És cert. Torna Dora, llegeix la novel·la i s’adona que està a punt de perdre el seu marit. Es palpa l’arribada de la tragèdia, perquè no hi ha solució possible. Després d’haver entrevist una felicitat impensada, és imposible tornar enrere, i menys amb un home tan primari com Fredrik.

Potser el desenllaç, que és de naturalesa accidental durant la nit de noces del títol, no és del tot convincent, però resulta dramàticament corprenedor. Mor Manya, que ja només podrà viure a les pàgines de la novel·la de Barrett. Ben dirigit per King Vidor i ben interpretat per Gary Cooper, aquest petit però vibrant melodrama només té una feblesa: la interpretació poc natural, un pèl artificiosa, d’Anna Sten, poc creïble com a rústica txeca. El productor Samuel Goldwyn, en va, la va intentar convertir en una segona Garbo.     

CHILDREN OF DIVORCE (1927)

 

1927. USA (Paramount). Director: Frank Lloyd. 70 minuts. B/N

Guió: Louis D. Lighton, Hope Loring, Adela Rogers St. Johns. Novel·la: Children of Divorce, d’Owen Johnson (1927). Fotografia: N.Brodine, V.Milner.  

Clara Bow (Kitty Flanders), Esther Ralston (Jean Waddington), Gary Cooper (Ted Larrabee), Einar Hanson (Príncep Ludovico de Saxe). 

L’art d’escampar la infelicitat

Kitty Flanders, envejosa de la riquesa de la seva amiga Jean Waddington, i envejosa també de la riquesa de Ted Larrabee, xicot de Jean, decideix que és injust que els rics es casin amb els rics. Per tant, Kitty, després de rebutjar la proposició matrimonial del seu enamorat, l’elegant però pobre aristòcrata Ludovico de Saxe, para una trampa a Ted -una festa amb molt alcohol- i s’hi casa amb nocturnitat i traïdoria. Kitty no suportava veure Jean i Ted fent un tête-à-tête al jardí, a la llum de la lluna, pur campionat de perfils, tan rics, bonics i feliços. Jean destrueix, doncs, la felicitat present i futura de Ted, home en procés de maduració, i de l’admirable Jean Waddington, la seva millor amiga, la seva única amiga. És trist que Kitty oblidi tots aquells anys infantils passats a París, en un convent-internat per a filles de matrimonis divorciats, en què la càlida companyia de Jean l’havia salvada de la desolació més completa.

Que consti en acta, però, que Kitty havia avisat a Jean que si no es casava aviat amb Ted, ho faria ella. Jean Waddington, però, no en va fer cas, per inconcebible. Tals atrocitats no figuren en el seu paisatge moral. Jean, a més, no volia precipitar-se casant-se amb un Ted festiu i gandul. No li agrada que Ted hagi renunciat al seu somni infantil de fer ponts. “Well, I did graduate as an engineer, but why build bridges when I’m rich enough to buy them ready-made?”·, diu ell. “That’s just it! I can’t marry you until you change, until you realize happiness can’t be built on money, idleness, play!”, contesta Jean. La conversa fa efecte i Ted comença a treballar, però poc després entra en acció Kitty amb la seva jugada mestra i tot se’n va en orris.   

Aquest és un melodrama concís, contingut, excel·lent. Només pot acabar amb tragèdia, perquè un cop algú ha destruït la felicitat de tots aquells que l’estimaven, tan sols li queda una via d’escapament: l’autodestrucció. No és impossible que el pitjor de tot, per a Kitty, sigui la infinita comprensió de Jean. Podria suportar la rancúnia i l’odi, però no la comprensió.

Ben dirigit per Frank Lloyd, amb els rètols justos i no pas més, aquest film, restaurat recentment, permet contemplar en tot el seu esplendor a Esther Ralston, magnífica actriu, molt subtil, ben acompanyada aquí per la sempre bulliciosa Clara Bow, per un jove i prometedor Gary Cooper (el seu segon film amb un paper important) i per un sofert i estoic Einar Hanson.