Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ryan Gosling. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ryan Gosling. Mostrar tots els missatges

dimarts, 4 de juny del 2024

THE FALL GUY (2024)

 

2024. USA. Director: David Leitch. 126 minuts. Color.

Guió: G.A.Larson, D.Pearce. Fotografia: Jonathan Sela. Música: Dominic Lewis.   

Ryan Gosling (Colt Seavers), Emily Blunt (Jody Moreno), Aaron Taylor-Johnson (Tom Ryder). 

Soroll i fúria

Certa decepció produeix aquesta pel·lícula, quan es veu i més encara quan es recorda. Sobra metratge i sobra acció, explosions i vehicles fent tombarelles, i falta un guió més ben escrit. Els diàlegs entre els carismàtics protagonistes, per exemple, són molt millorables. A part d’això, la química entre Ryan Gosling i Emily Blunt va molt escassa. Ell, trapella simpàtic, necessitaria una Emma Stone al seu costat, una actriu més divertida i joganera. A Blunt li falta ritme. La seva història d’amor, a més, resulta molt estranya, perquè parlen i actuen com si fossin dos adolescents afrontant el seu primer amor. A veure, tenen una edat -tots dos per damunt dels 40 anys- i no poden anar així per la vida, queda molt estrany.

La pel·lícula fa un homenatge sincer i emocionant als dobles d’acció, els especialistes, i en aquest sentit el film triomfa plenament, perquè hi ha acció a dojo -rodant pel·lícules i fora del món del cinema- però esgota una mica, francament. De nou, cal lamentar la contenció inexistent del cinema actual. La pel·lícula no s’acontenta explicant la història d’un especialista en hores baixes que remunta el vol -amb això n’hi hauria hagut prou-, sinó que inclou una rebuscada trama de thriller, explosiva però barata. Cinema de crispetes, en definitiva, que els devoradors principals de crispetes, els jovenets, han esquivat, segurament perquè per ells Ryan Gosling i Emily Blunt -que s’esforcen a buscar la font de l’eterna joventut amb tints i estiraments- són gent gran.     

dilluns, 31 de juliol del 2023

BARBIE (2023)

 

2023. USA (Warner). Directora: Greta Gerwig.  114 minuts. Color.

Guió: G.G., Noah Baumbach. Fot: Rodrigo Prieto. Música: M.Ronson, A.Wyatt.

Margot Robbie (Barbie), Ryan Gosling (Ken), America Ferrera (Gloria), Will Ferrell (CEO Mattel), Rhea Perlman (l’esperit de Ruth Handler).    

El pèrfid patriarcat

Fa pocs anys, en una pel·lícula com aquesta, amb una protagonista (la famosa nina Barbie) que transita entre el seu món particular (Barbieland) i el  món real, s’hauria inclòs una història d’amor, per donar caliu a tot plegat, perquè és cosa natural i perquè hauria facilitat el trasllat definitiu de la protagonista al món real, ja que la noia hauria comprovat del cert que s’hi poden viure experiències més trasbalsadores i satisfactòries que en aquell món rosat i plastificat de Barbieland. Ara, però, l’amor està en decadència i les heroïnes ja no s’enamoren (Disney refà tots els seus clàssics animats en aquest sentit). I no ho fan perquè han après que l’amor romàntic és “una construcció cultural edificada pel patriarcat per oprimir les dones”. Ah, el pèrfid patriarcat… La pel·lícula sermoneja a tort i a dret. És possible que fins i tot les espectadores més partidàries del missatge considerin que Greta Gerwig hauria d’haver estat més subtil.

Curiosament, el personatge principal no és gens interessant. No fa res, és passiu. Només es desconcerta pels pensaments negatius que l’assalten (no són d’ella, provenen de la persona que hi juga) i s’esgarrifa per l’estat de coses al món real. Ni tan sols agafa el comandament de les operacions quan arriba l’hora de restablir el matriarcat a Barbieland. Gerwig, al final de tot, espavila i fa que Barbie desitgi per fi alguna cosa: anar a viure al món real. Increïble, no era tan pèrfid el patriarcat? L’argument, al servei del missatge, té forats infinits.

La pel·lícula la salva Ken (magnífic Ryan Gosling), el centre emocional del film, el xicot que estima i no és estimat, l’home que no es pot desfer de la seva infelicitat. Ni la instauració momentània del patriarcat a Barbieland no el fa feliç. La frase és genial. Sense cavalls, el patriarcat no té interès: “To be honest, when I found out the patriarchy wasn’t about horses I lost interest.”  El número musical “I’m Just Ken”, molt ben cantat per Gosling, que aquí balla més bé que a La La Land (2016), és el millor moment del film. Després, tot decau.    

dilluns, 24 de juliol del 2023

FRACTURE (2007)

 

2007. USA, Alemanya. Director: Gregory Hoblit. 113 minuts. Color.

Guió: Daniel Pyne (argument), Glenn Gers. Fotografia: Kramer Morgenthau.

Música: Mychael Danna, Jeff Danna.

Ryan Gosling (Willy Beachum), Anthony Hopkins (Ted Crawford), Rosamund Pike (Nikki Gardner), David Strathairn (fiscal Joe Lobruto), Bob Gunton (jutge Gardner), Cliff Curtis (detectiu Flores).  

L’ineludible imperatiu moral

Willy Beachum és un jove advocat de la fiscalia de Los Angeles amb un índex altíssim de condemnes aconseguides. És ambiciós, intel·ligent, llest (sol desfer-se dels casos que veu complicats de guanyar) i, si cal, una mica trampós i tot. Gràcies a una de les seves jugades, en què va enganyar un advocat de la firma Wooton, Sims & Crowley, aquest bufet l’acaba de contractar.  És així com funciona el món. Cert cinisme és obligatori per prosperar. Beachum ho sap i ho accepta amb naturalitat.

Ara bé, el seu cinisme és insignificant comparat al de Ted Crawford, un pervers enginyer aeronàutic que ha deixat en coma la seva dona, que tenia relacions extramatrimonials amb un policia, després de disparar contra ella a sang freda i a boca de canó. El cas sembla molt senzill i Beachum, amb el cap a la futura feina, no el prepara a consciència. És un greu error, perquè Crawford aprofita el garantisme del sistema judicial per derrotar el jove fiscal. En un primer moment s’havia declarat culpable, però després afirma que ho va fer coaccionat (pel policia que era amant de la seva dona). A més, no hi ha manera de trobar a la casa de Crawford l’arma del crim, i sense arma, no hi cap prova concloent. Beachum, furiós, ordena un escorcoll rere un altre: “No crec que a la pistola li hagin crescut unes potetes de pistola i hagi sortit caminant de la casa. Ha de ser aquí dins, en algun lloc. Trobeu-la!”(1). La recerca, però, és infructuosa.

Crawford és deixat en llibertat i Beachum, derrotat, queda en evidència. A Wooton, Sims & Crowley ja el volen fer fora –no els interessen els perdedors- però l’advocada Nikki Gardner aconsegueix que no ho facin. Enamorada com n’està, el vol retenir en el seu món elegant i luxós. Beachum, però, ja només pensa a fer justícia. Visita a l’hospital la dona de Crawford, que acaba morint. Crawford, ara, és un assassí, i és indecent que se n’hagi sortit. Beachum, ara, ja no és un cínic ambiciós, sinó un home guiat per un imperatiu moral que havia abandonat. La justícia ja no és un joc, és un deure. 

La trama és brillant, l’enfrontament entre el fiscal i l’assassí és intens i el gir final, un cop resolt l’enigma sobre l’arma del crim, és convincent i original. El director Gregory Hoblit lluita amb totes les seves forces perquè la pel·lícula no sembli un telefilm -la petita pantalla va plena de temes judicials- i surt victoriós, tot i que alguna vegada cau en certa ampul·lositat (¿calia fer un travelling circular?). Pel que fa als actors, Ryan Gosling, somnolent i antipàtic a l’inici, millora amb la “presa de consciència” i acaba en gran forma. D’altra banda, Anthony Hopkins, en un paper bigger-than-life fet a mida, és un espectacle en ell mateix (i no sé si aixo és del tot bo). En segona fila brillen la molt atractiva Rosamund Pike com a advocada high-class, i David Strathairn, com a fiscal en cap i brúixola moral de Ryan Gosling.

Una molt bona pel·lícula, doncs, amb alguns diàlegs afinats, com aquell en què la família liberal de Nikki Gardner, tots passats per Harvard, li retreuen a Beachum, de més baixa extracció social, que vulgui enriquir-se en un bufet elegant en comptes de treballar per Greenpeace. Beachum, sense immutar-se, replica que aquest tipus de comentaris sempre el fan els rics.  

(1) Willy Beachum: I don’t think the gun grew little gun legs and walked out of the house. It’s in here somewhere, find it.

WHIRLPOOL (1950)

  1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener) Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy ...