FRACTURE (2007)

 

2007. USA, Alemanya. Director: Gregory Hoblit. 113 minuts. Color.

Guió: Daniel Pyne (argument), Glenn Gers. Fotografia: Kramer Morgenthau.

Música: Mychael Danna, Jeff Danna.

Ryan Gosling (Willy Beachum), Anthony Hopkins (Ted Crawford), Rosamund Pike (Nikki Gardner), David Strathairn (fiscal Joe Lobruto), Bob Gunton (jutge Gardner), Cliff Curtis (detectiu Flores).  

L’ineludible imperatiu moral

Willy Beachum és un jove advocat de la fiscalia de Los Angeles amb un índex altíssim de condemnes aconseguides. És ambiciós, intel·ligent, llest (sol desfer-se dels casos que veu complicats de guanyar) i, si cal, una mica trampós i tot. Gràcies a una de les seves jugades, en què va enganyar un advocat de la firma Wooton, Sims & Crowley, aquest bufet l’acaba de contractar.  És així com funciona el món. Cert cinisme és obligatori per prosperar. Beachum ho sap i ho accepta amb naturalitat.

Ara bé, el seu cinisme és insignificant comparat al de Ted Crawford, un pervers enginyer aeronàutic que ha deixat en coma la seva dona, que tenia relacions extramatrimonials amb un policia, després de disparar contra ella a sang freda i a boca de canó. El cas sembla molt senzill i Beachum, amb el cap a la futura feina, no el prepara a consciència. És un greu error, perquè Crawford aprofita el garantisme del sistema judicial per derrotar el jove fiscal. En un primer moment s’havia declarat culpable, però després afirma que ho va fer coaccionat (pel policia que era amant de la seva dona). A més, no hi ha manera de trobar a la casa de Crawford l’arma del crim, i sense arma, no hi cap prova concloent. Beachum, furiós, ordena un escorcoll rere un altre: “No crec que a la pistola li hagin crescut unes potetes de pistola i hagi sortit caminant de la casa. Ha de ser aquí dins, en algun lloc. Trobeu-la!”(1). La recerca, però, és infructuosa.

Crawford és deixat en llibertat i Beachum, derrotat, queda en evidència. A Wooton, Sims & Crowley ja el volen fer fora –no els interessen els perdedors- però l’advocada Nikki Gardner aconsegueix que no ho facin. Enamorada com n’està, el vol retenir en el seu món elegant i luxós. Beachum, però, ja només pensa a fer justícia. Visita a l’hospital la dona de Crawford, que acaba morint. Crawford, ara, és un assassí, i és indecent que se n’hagi sortit. Beachum, ara, ja no és un cínic ambiciós, sinó un home guiat per un imperatiu moral que havia abandonat. La justícia ja no és un joc, és un deure. 

La trama és brillant, l’enfrontament entre el fiscal i l’assassí és intens i el gir final, un cop resolt l’enigma sobre l’arma del crim, és convincent i original. El director Gregory Hoblit lluita amb totes les seves forces perquè la pel·lícula no sembli un telefilm -la petita pantalla va plena de temes judicials- i surt victoriós, tot i que alguna vegada cau en certa ampul·lositat (¿calia fer un travelling circular?). Pel que fa als actors, Ryan Gosling, somnolent i antipàtic a l’inici, millora amb la “presa de consciència” i acaba en gran forma. D’altra banda, Anthony Hopkins, en un paper bigger-than-life fet a mida, és un espectacle en ell mateix (i no sé si aixo és del tot bo). En segona fila brillen la molt atractiva Rosamund Pike com a advocada high-class, i David Strathairn, com a fiscal en cap i brúixola moral de Ryan Gosling.

Una molt bona pel·lícula, doncs, amb alguns diàlegs afinats, com aquell en què la família liberal de Nikki Gardner, tots passats per Harvard, li retreuen a Beachum, de més baixa extracció social, que vulgui enriquir-se en un bufet elegant en comptes de treballar per Greenpeace. Beachum, sense immutar-se, replica que aquest tipus de comentaris sempre el fan els rics.  

(1) Willy Beachum: I don’t think the gun grew little gun legs and walked out of the house. It’s in here somewhere, find it.