1964. USA (UA), França. Director: John Frankenheimer.
133 minuts. B/N
Guió: Franklin Coen, Frank Davis, Walter Bernstein.
Llibre: Le front de l’art, de Rose Vallant (1961). Fot: Jean Tournier,
Walter Wottitz. Música: Maurice Jarre.
Burt Lancaster (Paul
Labiche), Paul Scofield (Coronel
Franz Von Waldheim), Jeanne Moreau (Christine), Michel Simon (Papa Boule).
La
fi natural de l’home cultivat
Rodada a França amb trens autèntics de la
Segona Guerra Mundial, El tren és una
pel·lícula formidable, l’obra mestra del cinema ferroviari (si és que aquest
gènere existeix). L’agost de 1944, quan les tropes aliades avancen
imparablement cap a París, el coronel alemany Von Waldheim decideix emportar-se
a Alemanya els millors quadres dels grans pintors francesos. Mademoiselle
Villard, l’encarregada del museu, avisa del fet a la Résistance. A Londres, els
aliats també creuen que l’art s’ha de salvar, però Labiche, cap d’estació i
home clau de la Résistance de la zona, s’hi oposa amb fermesa, fart de veure
tants companys morts. Aquest és el diàleg:
Resistance leader: London agrees the
art is important. Anything we can do to save it... but they leave it up to us.
Labiche: Why not? What can
they lose? This morning we had four men left in this group. Now we have three.
One, two, three.
Pesquet: Bernard?
Labiche: We started with
eighteen. Like your paintings, mademoiselle, we couldn't replace them. For
certain things we take the risk, but I won't waste lives on paintings.
Miss Villard: They wouldn't be wasted! Excuse me, I know that's a terrible thing to
say. But those paintings are part of France. The Germans want to take them
away. They've taken our land, our food, they live in our houses, and now
they're trying to take our art. This beauty, this vision of life, born out of
France… (…) This is our pride, what we create and hold for the world. There are
worse things to risk your life for than that.
Labiche: I'm sorry, mademoiselle,
we can't help you.
El cap de la Resistència, però, ordena tirar endavant amb
l’operació de salvar els quadres. Labiche, a contracor, obeeix i organitza un
pla per retardar la sortida del tren i després, un cop en marxa, per
accidentar-lo. La pel·lícula cou a foc lent la tensió, que esclata en
seqüències magnífiques: el sabotatge del veterà maquinista Papa Boule (Michel
Simon, tot un clàssic del cinema francès), que tapa amb monedes el conducte de
l’oli i, per no voler llançar les monedes, és descobert i executat; l’atac d’un
avió aliat a la màquina de tren que condueix Labiche; l’estada a Rive-Reine,
amb Labiche sortint de l’hostal per fer una trucada vital i amb la intervenció
decisiva, al final, de Christine, la desencisada hostalera (Jeanne Moreau, la
campiona del desencís existencial); l’arriscada operació nocturna per pintar de
blanc el sostre dels vagons amb els quadres; el viatge de nit, en què la
Résistance, brillantment, canvia els rètols de les estacions i fa creure els
nazis que ja han entrat a Alemanya. Al tram final, la Résistance ja només és un
sol home: l’incansable Labiche (impressionant, el desplegament físic de Burt
Lancaster), que va desmuntant les vies abans que hi passi el tren. A l’última
seqüència hi ha l’esperat enfrontament entre Von Waldheim i Labiche.
L’alemany, home cultivat, es burla de la
ignorància del francès: “Un quadre
significa tant per tu com un collar de perles per a un simi. Has guanyat per pura
sort: m’has aturat sense saber què estaves fent ni per què. No ets res, Labiche: un tros de carn. Els
quadres són meus i sempre ho seran. La bellesa pertany a l’home que la sap
apreciar.”(1) No discuteix Labiche. Dispara i el mata.
El bàrbar refinat no es mereixia res més.
(1) Von
Waldheim: A painting means as much to you as a string of pearls to an ape.
You won by sheer luck: you stopped me without knowing what you were doing, or
why. You are nothing, Labiche -- a lump of flesh. The paintings are mine; they
always will be; beauty belongs to the man who can appreciate it!
