WHITE WITCH DOCTOR (1953)

 

1953. USA (20th Century Fox). Director: Henry Hathaway. 96 minuts. Color.

Prod: Otto Land. Guió: Ivan Goff, Ben Roberts. Novel·la: White Witch Doctor, de Louise A. Stinetorf  (1950). Fot: Leon Shamroy. Música: Bernard Herrmann. 

Robert Mitchum (John ‘Lonni’ Douglas), Susan Hayward (Ellen Burton), Walter Slezak (Huysmann), Mashood Ajala (Jacques).

La saviesa dels proverbis bíblics

Encara que com a aventura africana resulti una mica sospitosa (per les estretors forestals i per la presència d'un simi poc simiesc), aquest film desplega encant a dojo, gràcies als seus protagonistes, Susan Hayward i Robert Mitchum, pletòrics. Hayward és Ellen Burton, una infermera, vídua recent, que es presenta al Congo belga el 1907 (de fet, aquest és el darrer any del Congo propietat exclusiva del terrorífic rei belga Leopold II) per complir el somni daurat del seu difunt marit. Mitchum és Lonni Douglas, caçador i el que faci falta, un home que ja no contempla l’Àfrica amb il·lusió sinó amb esgotament. Té un soci, Huysmann, obsessionat en descobrir de quina tribu prové un collaret d’or que va trobar anys enrere. Per això ja li està bé que Lonni acompanyi Ellen riu amunt, cap a l’interior del Congo, on la infermera espera treballar per a la llegendària doctora Mary. No hi ha està d’acord, Lonni, que troba l’afer perillós per a una dona sola; s’hi entesta amb ardor Ellen, convençuda de la seva missió.

El viatge no és fabulós en termes paisatgístics però sí dramàticament.  Ellen demostra valor i coneixements salvant la vida de l’esposa del cap d’una tribu. El bruixot de la tribu, indignat per la competència deslleial, ja llisca de nit, vestit de lleopard, cap a la tenda d’Ellen, l’esquinça amb una urpa i hi deixa anar una taràntula mortal. Superat l’incident, continuen riu amunt i finalment arriben al modest “hospital” que la doctora Mary ha aixecat enmig de la selva. Però la doctora Mary acaba de morir. Ni tan sols pot dir unes últimes paraules a Ellen. Lonni proposa el retorn, però Ellen ho descarta totalment. Quan ell l’avisa que la doctora Mary caçava ella mateixa animals per proveir de menjar l’hospital, Ellen ja agafa l’escopeta i se’n va decidida cap a la selva. És Susan Hayward, i el coratge no se li suposa, el té. El calmós Robert Mitchum li informa que potser una mica de munició li aniria bé. Ella n’agafa una capsa d’una revolada i cap a la selva que se’n va, només per descobrir tot seguit que ha agafat unes bales massa petites. En Mitchum apareix per allà, mirant-s’ho divertit, i ella protesta airadament. No perd la calma el caçador, que per rebaixar-li el nervi a l’atabalada infermera, li diu aquestes memorables paraules: “After this you might remember what the good folks said: ‘Pride goeth before destruction, and an haughty spirit before a fall’”. (1)

En aquells temps gloriosos, aquesta mena d’amables disputes eren el preludi de l’amor, i això passa també en aquest film, tan agradable de contemplar. Tot el tram final, prou convincent, se centra en la cobdícia de Huysmann, progressivament despietat. Naturalment, els espectadors confiem en Robert Mitchum, desmenjat per tendència natural, però decidit i implacable quan cal entrar en acció. No ens defrauda, és clar, i al final, somriu feliç abraçat a la meravellosa Susan Hayward.       

(1) “Al davant de la ruïna, la supèrbia; al davant de la caiguda, l’esperit altiu”, diu la Bíblia de Montserrat. Una altra versió és: “L’orgull s’encamina al desastre, l’arrogància acaba per terra.” Proverbis 16:18

THE HUNTERS (1958)

 

1958. USA (20th Century-Fox). Director: Dick Powell. 108 min. Color.

Guió: Wendell Mayes. Novel·la: The Hunters, de James Salter (1957).

Fotografia: Charles G. Clarke. Música: Paul Sawtell.

Robert Mitchum (Major Cleve Saville), May Britt (Kris Abbott), Robert Wagner (Lt. Ed Pell), Richard Egan (Col. Imil), Lee Philips (Lt. Abbott).

Estil i elegància

El major Cleve Saville, gèlid pilot d’avions de combat, veterà heroi de la Segona Guerra Mundial, es planta al Japó per participar a la Guerra de Corea amb tota la calma del món, com és natural, perquè és Robert Mitchum. No busca recuperar emocions perdudes, sinó simplement fer allò que més li agrada, que és pilotar caces, cosa que només es pot fer en temps de guerra, i la de Corea és l’única disponible. Així s’explica l’home. Ell, però, és més d’observar que de parlar. Sense immutar-se observa, per exemple, un pilot, el tinent Abbott, tan esporuguit que no para de beure. Amb més interès Saville observa la senyora Abbott, formosa noruega a qui el seu pertorbat marit té completament oblidada.  

Aviat la convida a fer una volta amb cotxe. “We can rent a car right there”, diu Saville assenyalant un establiment. “I have to warn you, it’s probably pre-1941”, comenta ella, advertint que els cotxes són vells. “That’s alright, so am I”, culmina ell brillantment. Té un gran estil, la pel·lícula, un aplom i una elegància superiors, amb uns colors fabulosos i uns enquadraments admirables. Irrepetibles jornades passa Saville amb la guapa senyora Abbott, Kris pels amics. “What are you thinking?”, li pregunta ella un dia. “I’m just being envious of your husband”, contesta ell, perquè la veritat, per més evident que sigui, ha de ser dita. Sí, és clar que sí, Saville, l’enveja, en aquest cas, és obligatòria.

Però hi ha una guerra en marxa i els soldats, encara que tenen permisos, també han d’entrar en combat, en aquest cas han d’enlairar-se i enfrontar-se als avions de l’enemic. La part bèl·lica d’aquest film es concentra a la segona part i és de tipus aventurer, sense un especial adhesió a la versemblança. Saville, el jove arrogant Pell i el tremolós tinent Abbott viuen unes interessants peripècies, primer aèries i després terrestres. Hi ha tensió i emoció, però no eclipsen la història d’amor exposada abans amb infinita classe.

Un amor impossible, és clar, en aquells temps de paciència i fidelitat. El final és memorable. Saville, ferit en combat, és al jardí de l’hospital parlant amb el seu coronel; s’espera, d’esquena, a l’entrada del recinte, Kris Abbott; quan passa pel seu costat el coronel, Kris fa un gir fabulós i camina cap a Saville, per dir adéu i res més. Extraordinari Dick Powell, actor discret que aquí va fer la darrera de les cinc pel·lícules que va dirigir. La darrera i la millor. Robert Mitchum, May Britt i Dick Powell, d’aquí a l’eternitat.       

RAMPAGE (1963)

 

1963. USA (Talbot-Warner Bros). Director: Phil Karlson. 98 minuts. Color. 

Guió: Robert I. Holt, Marguerite Roberts. Novel·la: Rampage, d’Alan Caillou.  Música: Elmer Bernstein. Fotografia: Harold Lipstein. 

Robert Mitchum (Harry Stanton), Elsa Martinelli (Anna), Jack Hawkins (Otto Abbot), Sabu (Talib).

Títols: Safari en Malasia; Massacre pour un fauve; Il grande safari.

Mascle alfa en declivi

Harry Stanton (Robert Mitchum, pletòric de facultats mitchumianes: la calma sideral, la ironia subtil, la fortalesa latent) no és un caçador sinó un tramper que detesta matar animals, i per això, d’entrada, no rep amb entusiasme l’encàrrec, per part del zoo de Berlin, de viatjar a Malàisia en companyia d’un cèlebre i veterà caçador, Otto Abbot, per capturar-hi dos tigres i una pantera. Es comença a animar, però, ben aviat, quan de visita a la casa d’Abbott, tot contempant la sala de trofeus (caps de felins, ullals d’elefant), arriba el trofeu més valuós, Anna, l’amant del caçador, recollida d’un orfenat d’Itàlia amb catorze anyets. Anna té amants, homes sense cara que aviat es perden de vista. Otto Abbot és un cas peculiar d’amant permissiu i alhora possessiu: “I regard myself as a very liberal man yet very possessive, and so I seek only the finest, the most beautiful everywhere and, having found them, I possess them.” Abans del final de la frase, el director Phil Karlson ja fa un adequat pla d’Anna, al fons de la sala, situada entre els dos homes. Elsa Martinelli, bellíssima, apoteosi de classe i elegància, encén el desig immediat i estimula aquest perillós joc de possessió. Harry, massa adelerat, rep una lliçó la primera nit, quan Anna el visita de manera més que prometedora a l’habitació d’hotel, però tot acaba amb un hola i adéu. El pobre Mitchum, que ja estava encès com una torxa, es queda frustrat, però no es desespera. Sideral, com hem dit, és la seva calma. Sap, a més, que la victòria serà seva.  

En canvi, Otto Abbott està destinat a perdre, ho sabem i es confirma. Però el film dosifica bé la seva caiguda, el declivi de les seves facultats com a caçador, la pèrdua del seu títol de mascle alfa indiscutible. Ja a Malàisia, Abbott, home del passat, és mostra tirànic amb els natius, a qui menysprea, a diferència del calmós Harry Stanton, més amable i empàtic. Anna adverteix a Otto que vigili, perquè aquesta vegada el seu pròxim amant -Harry, evidentment- sí que podria tenir cara. Otto, col·locant la mà al genoll d’Anna o enduent-se-la a la tenda davant la mirada de Harry, intenta mantenir la seva posició de privilegi. Però els seus dies de glòria estan comptats. Otto assisteix amb mirada sorneguera -hi ha res més trist que parar trampes?- a la captura dels dos tigres. L’escena, per cert, és magnífica: els natius amb tambors encerclant les feres, Harry i el seu ajudant Talib (l’entranyable Sabú) amb els matxets a la mà per tallar les cordes en el moment oportú, les xarxes que s’alcen, els tigres enxarxats, un que s’escapa…

Brillen els tigres i brilla la pantera negra, que significa el principi de la fi per al decadent Otto Abbott, que ja no és el millor caçador del món. Perdudes les facultats, només li queda la seva més preuada possessió, Anna. Embogeix Otto per haver-la perdut i no ens sorprèn, perquè als ulls ja se li veia des de l’inici la paranoia destructora i autodestructiva. És una mica sorprenent que el desenllaç no tingui lloc a Malàisia sinó a bord del vaixell que transporta les feres. Però no té importància. Aquest film de trampes, caceres i escenes nocturnes amb ardents mirades, potser no ofereix res de gaire original, però tot resulta molt atractiu, intens i efervescent. Elsa Martinelli i Robert Mitchum, no cal dir-ho, en són els principals responsables.