RAMPAGE (1963)

 

1963. USA (Talbot-Warner Bros). Director: Phil Karlson. 98 minuts. Color. 

Guió: Robert I. Holt, Marguerite Roberts. Novel·la: Rampage, d’Alan Caillou.  Música: Elmer Bernstein. Fotografia: Harold Lipstein. 

Robert Mitchum (Harry Stanton), Elsa Martinelli (Anna), Jack Hawkins (Otto Abbot), Sabu (Talib).

Títols: Safari en Malasia; Massacre pour un fauve; Il grande safari.

Mascle alfa en declivi

Harry Stanton (Robert Mitchum, pletòric de facultats mitchumianes: la calma sideral, la ironia subtil, la fortalesa latent) no és un caçador sinó un tramper que detesta matar animals, i per això, d’entrada, no rep amb entusiasme l’encàrrec, per part del zoo de Berlin, de viatjar a Malàisia en companyia d’un cèlebre i veterà caçador, Otto Abbot, per capturar-hi dos tigres i una pantera. Es comença a animar, però, ben aviat, quan de visita a la casa d’Abbott, tot contempant la sala de trofeus (caps de felins, ullals d’elefant), arriba el trofeu més valuós, Anna, l’amant del caçador, recollida d’un orfenat d’Itàlia amb catorze anyets. Anna té amants, homes sense cara que aviat es perden de vista. Otto Abbot és un cas peculiar d’amant permissiu i alhora possessiu: “I regard myself as a very liberal man yet very possessive, and so I seek only the finest, the most beautiful everywhere and, having found them, I possess them.” Abans del final de la frase, el director Phil Karlson ja fa un adequat pla d’Anna, al fons de la sala, situada entre els dos homes. Elsa Martinelli, bellíssima, apoteosi de classe i elegància, encén el desig immediat i estimula aquest perillós joc de possessió. Harry, massa adelerat, rep una lliçó la primera nit, quan Anna el visita de manera més que prometedora a l’habitació d’hotel, però tot acaba amb un hola i adéu. El pobre Mitchum, que ja estava encès com una torxa, es queda frustrat, però no es desespera. Sideral, com hem dit, és la seva calma. Sap, a més, que la victòria serà seva.  

En canvi, Otto Abbott està destinat a perdre, ho sabem i es confirma. Però el film dosifica bé la seva caiguda, el declivi de les seves facultats com a caçador, la pèrdua del seu títol de mascle alfa indiscutible. Ja a Malàisia, Abbott, home del passat, és mostra tirànic amb els natius, a qui menysprea, a diferència del calmós Harry Stanton, més amable i empàtic. Anna adverteix a Otto que vigili, perquè aquesta vegada el seu pròxim amant -Harry, evidentment- sí que podria tenir cara. Otto, col·locant la mà al genoll d’Anna o enduent-se-la a la tenda davant la mirada de Harry, intenta mantenir la seva posició de privilegi. Però els seus dies de glòria estan comptats. Otto assisteix amb mirada sorneguera -hi ha res més trist que parar trampes?- a la captura dels dos tigres. L’escena, per cert, és magnífica: els natius amb tambors encerclant les feres, Harry i el seu ajudant Talib (l’entranyable Sabú) amb els matxets a la mà per tallar les cordes en el moment oportú, les xarxes que s’alcen, els tigres enxarxats, un que s’escapa…

Brillen els tigres i brilla la pantera negra, que significa el principi de la fi per al decadent Otto Abbott, que ja no és el millor caçador del món. Perdudes les facultats, només li queda la seva més preuada possessió, Anna. Embogeix Otto per haver-la perdut i no ens sorprèn, perquè als ulls ja se li veia des de l’inici la paranoia destructora i autodestructiva. És una mica sorprenent que el desenllaç no tingui lloc a Malàisia sinó a bord del vaixell que transporta les feres. Però no té importància. Aquest film de trampes, caceres i escenes nocturnes amb ardents mirades, potser no ofereix res de gaire original, però tot resulta molt atractiu, intens i efervescent. Elsa Martinelli i Robert Mitchum, no cal dir-ho, en són els principals responsables.