TEN NORTH FREDERICK (1958)

 

1958. USA (Fox). Director: Phillip Dunne. 102 minuts. B/N

Guió: P.D. Novel·la: Ten North Frederick, de John O’Hara (1955).

Fotografia: Joseph MacDonald. Música: Leigh Harline.

Gary Cooper (Joseph Chapin), Geraldine Fitzgerald (Edith Chapin), Diane Varsi (Ann Chapin), Suzy Parker (Kate). 

Ambicions i renúncies

Joseph Chapin i Ann (fenomenals Gary Cooper i Diane Varsi) viuen de manera gairebé edípica la seva relació de pare i filla. “No m’has causat mai cap problema”, li diu ell un vespre. És una frase que no s’ha de dir mai, perquè,  evidentment, pronostica l’arribada dels problemes, que es presenten en forma d’un trompetista de jazz. Ann, que és menor d’edat, s’hi casa en secret, fet que trasbalsa la vida familiar i, més i tot, acaba amb les aspiracions polítiques del pare. Això no preocupa tant a Joe Chapin, home d’ambició moderada, com a la seva dona, Edith, que és una mena de Lady Macbeth. Ella, que havia utilitzat tota la seva riquesa i posició social per propulsar el seu marit, ara l’acusa d’haver renunciat a la carrera política massa de pressa. “I wasted my life! I wasted my life on a failure!”, exclama furiosa i, ressentida com està, li acaba confessant  infidelitats a dojo. Francament, fa cosa veure Gary Cooper en tal situació.

Joseph Chapin, trasbalsat, se’n va a Nova York a veure la seva filla. Curiosament, però, comença a flirtejar amb Kate (atractiva Suzy Parker), companya de pis d’Ann. És un breu interludi de felicitat. Per a Joe, després d’anys de matrimoni amb una dona que no l’estimava, la companyia de la meravellosa Kate és celestial.

Però una confusió inoportuna però comprensible en un restaurant –uns coneguts de la noia creuen que ell és el seu pare-, fa que Chapin s’adoni que la diferència d’edat és insalvable. És molt punyent el diàleg posterior en què Joe trenca la relació. Curiosament comença comparant-se amb un personatge de dibuixos animats, el del vell ridícul que es dedica a perseguir noies joves.

Joe Chapin: The rules are there for a reason. Why do we always laugh at the old character chasing after the young girl in the cartoons? (…) 

Kate:  There’s not that much difference between us.  

Joe Chapin: : Enough so that our children would only know their father as an old man, enough so that you’d be left alone at the time you most needed love and protection, when you’re as old as I am now. That’s why the rules are there. Love isn’t everything, Kate. We can’t live without pride, p-r-i-d-e.

Se separen, doncs, i Joe torna a casa. Sense al·licients a la vida, beu massa i emmalalteix. Hi ha una última visita d’Ann al seu pare, just abans que mori. És molt emotiva. Gary Cooper s’havia mort moltes vegades als anys 30, però aquí és diferent, perquè ja és gran i no mor en el fragor de cap batalla o de cap tiroteig, sinó a casa, en una butaca. Aquest és un magnífic melodrama, fet amb classe i estil, amb una elegant fotografia en blanc-i-negre, que supera les seves limitacions argumentals gràcies a la bona feina del director i guionista Philip Dunne, i a les exemplars interpretacions de Gary Cooper, Diane Varsi i Suzy Parker.  

THE HUNTERS (1958)

 

1958. USA (20th Century-Fox). Director: Dick Powell. 108 min. Color.

Guió: Wendell Mayes. Novel·la: The Hunters, de James Salter (1957).

Fotografia: Charles G. Clarke. Música: Paul Sawtell.

Robert Mitchum (Major Cleve Saville), May Britt (Kris Abbott), Robert Wagner (Lt. Ed Pell), Richard Egan (Col. Imil), Lee Philips (Lt. Abbott).

Estil i elegància

El major Cleve Saville, gèlid pilot d’avions de combat, veterà heroi de la Segona Guerra Mundial, es planta al Japó per participar a la Guerra de Corea amb tota la calma del món, com és natural, perquè és Robert Mitchum. No busca recuperar emocions perdudes, sinó simplement fer allò que més li agrada, que és pilotar caces, cosa que només es pot fer en temps de guerra, i la de Corea és l’única disponible. Així s’explica l’home. Ell, però, és més d’observar que de parlar. Sense immutar-se observa, per exemple, un pilot, el tinent Abbott, tan esporuguit que no para de beure. Amb més interès Saville observa la senyora Abbott, formosa noruega a qui el seu pertorbat marit té completament oblidada.  

Aviat la convida a fer una volta amb cotxe. “We can rent a car right there”, diu Saville assenyalant un establiment. “I have to warn you, it’s probably pre-1941”, comenta ella, advertint que els cotxes són vells. “That’s alright, so am I”, culmina ell brillantment. Té un gran estil, la pel·lícula, un aplom i una elegància superiors, amb uns colors fabulosos i uns enquadraments admirables. Irrepetibles jornades passa Saville amb la guapa senyora Abbott, Kris pels amics. “What are you thinking?”, li pregunta ella un dia. “I’m just being envious of your husband”, contesta ell, perquè la veritat, per més evident que sigui, ha de ser dita. Sí, és clar que sí, Saville, l’enveja, en aquest cas, és obligatòria.

Però hi ha una guerra en marxa i els soldats, encara que tenen permisos, també han d’entrar en combat, en aquest cas han d’enlairar-se i enfrontar-se als avions de l’enemic. La part bèl·lica d’aquest film es concentra a la segona part i és de tipus aventurer, sense un especial adhesió a la versemblança. Saville, el jove arrogant Pell i el tremolós tinent Abbott viuen unes interessants peripècies, primer aèries i després terrestres. Hi ha tensió i emoció, però no eclipsen la història d’amor exposada abans amb infinita classe.

Un amor impossible, és clar, en aquells temps de paciència i fidelitat. El final és memorable. Saville, ferit en combat, és al jardí de l’hospital parlant amb el seu coronel; s’espera, d’esquena, a l’entrada del recinte, Kris Abbott; quan passa pel seu costat el coronel, Kris fa un gir fabulós i camina cap a Saville, per dir adéu i res més. Extraordinari Dick Powell, actor discret que aquí va fer la darrera de les cinc pel·lícules que va dirigir. La darrera i la millor. Robert Mitchum, May Britt i Dick Powell, d’aquí a l’eternitat.       

THE LONG HOT SUMMER (1958)

 

1958. USA (Jerry Wald-Fox). Director: Martin Ritt. 115 minuts. Color.

Guió: I.Ravetch, Harriet Frank Jr. Relats i novel·la adaptades: “Spotted Horses” (1931), “Narn Burning” (1939) i The Hamlet (1940), de William Faulkner.

Fotografia: Joseph LaShelle. Música: Alex North.

Paul Newman (Ben Quick), Joanne Woodward (Clara Varner), Orson Welles (Will Varner), Tony Franciosa (Jody Varner), Lee Remick (Eula Varner), Richard Anderson (Alan Stewart). 

El Sud de Faulkner

El Sud xafogós i apassionat, decadent i exaltat de William Faulkner va ser traslladat magistralment al cinema amb aquesta pel·lícula, que adapta tres històries diferents del gran escriptor. Paul Newman, pletòric, va exhibir talent dramàtic i magnetisme estel·lar. Era el paper que necessitava per impulsar definitivament la seva carrera. És Ben Quick, home de tèrbol passat familiar, sense ofici ni benefici, que arriba caminant pel voral de la carretera a Frechman’s Bench, Mississippi, i és recollit per dues noies en un descapotable. Elles són Clara Varner i la seva cunyada Eula. Eula és alegre i despreocupada, Clara seriosa i pensativa. Eula li pregunta on va i Ben respon que allà on vagin elles. “Ah, això és ser lliure com un ocell. Oi que és ser lliure com un ocell, Clara?”, comenta Eula. Ben, llavors, s’avança: “Bé, la Clara es pregunta quina classe d’ocell, oi Clara?” (1)

És ambiciós i descarat, Ben Quick, i es mou ràpid, com pronostica el seu cognom. El pare de Clara, Will Varner, l’amo de més de mig poble, el cala de seguida i li agrada. Ben Quick és com era ell de jove, s’hi reconeix. Té la sang i l’energia, la intel·ligència i l’amoralitat. Will Varner està decebut amb els seus fills. Jody, casat amb Eula, no té prou caràcter, i Clara, que és mestra d’escola, té un xicot ociós i malaltís, Alan, de rància família però sense sang a les venes, un nen de la mama. Així doncs, Will Varner (Orson Welles, tan bigger-than-life com sempre) vol que el viril Ben Quick es casi amb la seva filla i li asseguri una llarga i saludable descendència: “Tu i Jody, i els fills de Jody i els teus, els meus descendents, una llarga línia amb la meva cara estampada en tots ells, la meva sang corrent per les seves venes”.(2) Però Clara, cultivada i sensible, no vol l’home que li ha triat el seu pare, perquè és rude i agressiu com ell. L’ascens de Ben Quick, però, és imparable. Will Varner el col·loca a la botiga del poble, al costat de Jody, amb el mateix sou, i el fill queda tocat i enfonsat. Més encara, Ben és convidat pel patriarca a viure a la mansió dels Varner. Les nits són caloroses i Ben es passeja descamisat davant l’habitació de Clara. Treu espurnes la seva relació.

Clara: No fas per mi, ets massa com el meu pare, i el conec molt bé.

Ben: És un home meravellós.

Clara: Un llop en reconeix un altre.

Ben: Domestica’ns. Converteix-nos en gossets. Tu ho podries fer. (3)

Ella el visita un vespre a la botiga: ell li fa un petó, ella es rendeix, però després li clava una bufetada. En un pícnic Ben ofereix cinquanta dòlars pel berenar de la Clara. S’allunyen de la gent. El diàleg és tens. Ella el rebutja, ell insisteix. Fa un discurs sensacional: “Molt bé, doncs, corre, noia, i continua corrent. Compra’t un bitllet d’autobús i desapareix. Canvia’t de nom, tenyeix-te els cabells, evapora’t; i aleshores potser, només potser, t’hauràs lliurat de mi”. (4) Apareix Alan, hi parla Clara, esperant que es declari per fi. Però ell no ho fa ni ho farà mai. Es queda abatuda la noia, conscient que ha perdut cinc anys amb converses al porxo amb un home molt educat que no l’estima. Alan és el Sud decadent, orgullós i inútil, amb voluntat d’extingir-se. Els fets s’acceleren: Jody, humiliat i trastocat, vol matar Ben amb una pistola però aquest l’enganya fent-li creure que hi ha un tresor enterrat. Jody queda en evidència davant del seu pare i l’endemà intenta el parricidi tancant-lo en un graner. Però no pot fer-ho i l’allibera. És feliç per tot plegat Will Varner i, com el pare del fill pròdig de la Bíblia, celebra haver recuperat el fill, que ha demostrat, per fi, caràcter i amor. Un argument improbable? És el món de William Faulkner, aquest Sud delirant i excessiu.

Si l’incendi del graner és providencial per refer les relacions entre pare i fill, també ho és per llimar la tensió entre Ben i Clara. Quick, davant el foc, recorda la seva infantesa amb el seu pare incendiari, a qui, amb deu anys, va acabar denunciant. Baixa per primera vegada la guàrdia Ben, es despulla del seu jo dominant i arrogant, mostra les seves febleses i Clara li entrega obertament el seu amor. Ara és ell qui vol marxar, i és ella qui el reté. Clara, que vivia a disgust entre homes violents, ara s’hi reconcilia, també amb el seu pare i gràcies també a una conversa sobre el passat. Will Varner, recordant tot l’amor que sentia per la seva dona, es guanya la seva filla. Sorprèn el final, que és molt feliç, catàrtic. El llarg i càlid estiu ha encès la vida d’uns personatges i l’ha purificada. Apagades les flames, la vida reneix amb tota la força. El film, rodat en bonics paratges de Louisiana, va ser ben dirigit per Martin Ritt, captant el fulgor i la sensualitat del Sud. Hi ha grans diàlegs. Davant una mansió enrunada, Will Varner diu: “L’home que va construir aquest lloc, ja ningú no sap el seu nom. Era el seu somni i el seu orgull. Ara és pols. Hi ha d’haver algun ensenyament moral en això”.(5) Paul Newman i Joanne Woodward, esplèndids tots dos, van treballar junts per primera vegada en aquesta pel·lícula.  

(1) Eula: Oh, you sound as free as a bird. Doesn’t he sound as free as a bird, Clara?

Ben: Well, Clara’s wondering what kind of bird. Aren’t you Clara?

(2) Will Varner: You and Jody and Jody's kids and yours and their kids, my descendants, sister, a line, a long line with my face stamped on 'em, my blood flowing in their veins.

(3) Clara: You're too much like my father to suit me, and I'm an authority on him.

Ben: He's a wonderful old man.

Clara: One wolf recognizes another.

Ben: Tame us. Make pets out of us. You could.

(4) Ben: All right then, run, lady, and you keep on running. Buy yourself a bus ticket and disappear. Change your name, dye your hair, get lost - and then maybe, just maybe, you're gonna be safe from me.

(5) Will Varner: The man that built this place, his name's forgotten. This was his dream and his pride. Now it's dust. Must be a moral there somewhere.