THE HUNTERS (1958)

 

1958. USA (20th Century-Fox). Director: Dick Powell. 108 min. Color.

Guió: Wendell Mayes. Novel·la: The Hunters, de James Salter (1957).

Fotografia: Charles G. Clarke. Música: Paul Sawtell.

Robert Mitchum (Major Cleve Saville), May Britt (Kris Abbott), Robert Wagner (Lt. Ed Pell), Richard Egan (Col. Imil), Lee Philips (Lt. Abbott).

Estil i elegància

El major Cleve Saville, gèlid pilot d’avions de combat, veterà heroi de la Segona Guerra Mundial, es planta al Japó per participar a la Guerra de Corea amb tota la calma del món, com és natural, perquè és Robert Mitchum. No busca recuperar emocions perdudes, sinó simplement fer allò que més li agrada, que és pilotar caces, cosa que només es pot fer en temps de guerra, i la de Corea és l’única disponible. Així s’explica l’home. Ell, però, és més d’observar que de parlar. Sense immutar-se observa, per exemple, un pilot, el tinent Abbott, tan esporuguit que no para de beure. Amb més interès Saville observa la senyora Abbott, formosa noruega a qui el seu pertorbat marit té completament oblidada.  

Aviat la convida a fer una volta amb cotxe. “We can rent a car right there”, diu Saville assenyalant un establiment. “I have to warn you, it’s probably pre-1941”, comenta ella, advertint que els cotxes són vells. “That’s alright, so am I”, culmina ell brillantment. Té un gran estil, la pel·lícula, un aplom i una elegància superiors, amb uns colors fabulosos i uns enquadraments admirables. Irrepetibles jornades passa Saville amb la guapa senyora Abbott, Kris pels amics. “What are you thinking?”, li pregunta ella un dia. “I’m just being envious of your husband”, contesta ell, perquè la veritat, per més evident que sigui, ha de ser dita. Sí, és clar que sí, Saville, l’enveja, en aquest cas, és obligatòria.

Però hi ha una guerra en marxa i els soldats, encara que tenen permisos, també han d’entrar en combat, en aquest cas han d’enlairar-se i enfrontar-se als avions de l’enemic. La part bèl·lica d’aquest film es concentra a la segona part i és de tipus aventurer, sense un especial adhesió a la versemblança. Saville, el jove arrogant Pell i el tremolós tinent Abbott viuen unes interessants peripècies, primer aèries i després terrestres. Hi ha tensió i emoció, però no eclipsen la història d’amor exposada abans amb infinita classe.

Un amor impossible, és clar, en aquells temps de paciència i fidelitat. El final és memorable. Saville, ferit en combat, és al jardí de l’hospital parlant amb el seu coronel; s’espera, d’esquena, a l’entrada del recinte, Kris Abbott; quan passa pel seu costat el coronel, Kris fa un gir fabulós i camina cap a Saville, per dir adéu i res més. Extraordinari Dick Powell, actor discret que aquí va fer la darrera de les cinc pel·lícules que va dirigir. La darrera i la millor. Robert Mitchum, May Britt i Dick Powell, d’aquí a l’eternitat.