2006. UK, USA. Guionista i director: Woody Allen. 96 minuts. Color.
Scarlett Johansson (Sondra Pransky), Woody Allen (Sid Waterman / The Great Splendini), Hugh Jackman (Peter Lyman), Ian McShane (Joe Strombel).
Joe Strombel, incisiu periodista de la
vella escola, un cop difunt, apareix en un boirós i tenebrós paratge
d’ultratomba, dalt d’una barcassa presidida per una figura immòbil i silent: la
Mort, amb la dalla i tot. Hi ha més gent a coberta, com ara una dona, Jane
Cook, que afirma haver mort enverinada pel seu cap, el cèlebre aristòcrata
Peter Lyman. El motiu és que ella sabia que en Lyman era el pèrfid Assassí del
Tarot, assassí en sèrie de prostitutes que causa estralls a Londres. Tota una
exclusiva, pensa en Joe Strombel, però es troba a l’ultratombra i les
comunicacions són difícils. Convertit en fantasma per poc temps, però,
aconsegueix transmetre el missatge a una estudiant de periodisme, Sondra
Pransky, just quan la noia interevenia en un número d’un mag de segona divisió,
el Gran Splendini.
És un enginyós punt de partida. Sondra
s’anima de seguida a investigar el tema i vol que el mag l’ajudi. Però ell, de
nom real Sid Waterman, no ho veu gens clar, perquè és en Woody Allen, i la
covardia no se li suposa, la declara ell
mateix. No vol emocions fortes: “L’única emoció que espero tenir a la vida és sopar i
després no tenir cremor d’estómac” (Sweetheart,
excitement in my life is dinner without heartburn after it). Però, és clar, la noia és Scarlett Johansson, amb el
seu entusiasme i la seva bellesa juvenil, i això és difícil de resistir. Així
doncs, fingint que són pare i filla, s’infiltren en el club esportiu que
freqüenta el tal Lyman, ella fa veure que s’ofega a la piscina, Lyman la
rescata i el contacte ja està fet.
Aquesta deu ser una de les millors pel·lícules que ha fet Woody
Allen al segle XXI i, segurament, la més divertida. És la penúltima en què
apareix com a actor -To Rome with Love (2012) és la darrera, i només
surt en un dels quatre episodis- i pot treure tot el seu repertori. Hi ha
frases antològiques, com aquella en què explica perquè no li cal fer exercici: “I
don’t need to work out. My anxiety acts as aerobics”.
Woody Allen, que quatre anys abans, a Hollywood Ending
(2002), encara s’enduia la noia al final, aquí, amb setanta anys, ja s’ha de
conformar amb una relació paternofilial que, francament, conté la seva emoció.
En un moment determinat, Syd explica a Sondra que ella és la filla que no ha
tingut mai. Val la pena reproduir sencer el monòleg: “You’re the daughter I
never had. Cause I never wanted to have kids. I didn’t because… (…) you’re nice
to them, you bring them up, you suffer, you take care of them, and then they
grow up and… and… they accuse you of having Alzheimer’s .”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada