1938. USA (Paramount). Director: Ernst Lubitsch. 80
minuts. B/N (23 març)
Guió:
Charles Brackett, Billy Wilder. Obra de teatre: La Huitième Femme de Barbe-Bleue,
d’Alfred Savoir (1921). Fotografia: Leo Tover.
Música:
Werner R. Heymann, Frederick Hollander.
Claudette
Colbert (Nicole de Loiselle), Gary Cooper (Michael Brandon), Edward Everett
Horton (Marquès de Loiselle), David Niven (Albert De Regnier).
Desfici i anticlímax
Set anys després de His Woman
(1931), entonat melodrama, Gary Cooper i Claudette Colbert es van retrobar en
aquesta comèdia, menys entonada. Si allà la Claudette era una noia de dubtosa
reputació que enganyava en Gary, un bon xicot, aquí ella, ara moralment
impecable, torna a enganyar en Gary, milionari massa segur de si mateix, per
donar-li una lliçó. La pel·lícula comença bé, amb la famosa seqüència del pijama
-ell només vol la part de dalt i ella s’ofereix per comprar els pantalons-, que
fa presagiar un film briós farcit d’animades insinuacions. Gary Cooper i
Claudette Colbert, amb el seu carisma i sex-appeal indiscutibles, brillen quan poden
llançar-se sense traves al flirteig i a la passió (l’escena de la platja, el
tête-à-tête nocturn en què ella llueix un esplendorós vestit), però el guió els
saboteja contínuament. Que en plena seqüència íntima de xampany i ball, ella es
mengi unes cebes crues per espatllar-li la màgia del bes llargament desitjat,
és realment decebedor i anticlimàtic. Desfici i anticlímax dominen la pel·lícula.
Es discuteixen i es barallen
massa, Claudette Colbert i Gary Cooper, en aquesta comèdia. S’encalla el guió a
la mitja hora perquè tot consisteix en la lliçó d’humilitat que ella li vol
donar… i que triga molt a donar-li. Francament, potser caldria haver abandonat
la idea de l’obra de teatre original, amb un protagonista que es casa compulsivament.
És molt poc creïble, i més amb Gary Cooper, que aquestes coses no les feia. El
film té un parell de bons secundaris: Edward Everett Horton, com a pare de Claudette,
aristòcrata arruïnat que només pensa en els diners, i un jove David Niven, secretari
ocasional de Cooper. Un dels millors gags del film és seu, quan arriba nedant
fins a la plataforma on hi ha en Gary i la Claudette, fa una pregunta sobre la
carta que està escrivint, i just escoltada la resposta, ja es torna a tirar a l’aigua.
Té moments, doncs, aquest film,
menys dels esperats, però, tenint en compte que la direcció és d’Ernst Lubisch
i el guió de Charles Brackett i Billy Wilder. No van ser capaços de superar un
engavanyós punt de partida.
Acabem amb un diàleg. Desficiós per
tanta espera, ell exclama: “Now look here Nicole, I married you…”. Comenta
ella: “No, you bought me”. I
acaba argumentant ell amb lògica: “Well then, fulfill your contract!”. I
aquest és el problema de la pel·lícula, que el contracte no es compleix mai.