TARZAN AND HIS MATE (1934)

 

1934. USA (MGM). Director: Cedric Gibbons, Jack Conway, James C. McKay.

Guió: James Kevin McGuinness. 104 minuts. B/N. Estrena: 16 d’abril de 1934.

Fotografia: Clyde De Vinna, Charles G. Clarke. Música: William Axt.

Johnny Weissmuller (Tarzan), Maureen O’Sullivan (Jane Parker) Neil Hamilton (Harry Holt), Paul Cavanagh (Martin Arlington), Nathan Curry (Saidi).

La passió i la cobdícia

El segon Tarzan és una perfecta continuació del primer film. Té el mateix encant, segueix el camí traçat, però alhora presenta novetats. S’estrena una figura clàssica de la sèrie: l’home blanc sense honor ni escrúpols, capaç de qualsevol cosa per satisfer la seva cobdícia. Aquí és Martin Arlington, un home de món cínic i amoral que és el nou soci de Harry Holt. “Si tens diners, les dones no són difícils d’aconseguir”, afirma després que Harry li hagi dit que vol recuperar la Jane. Martin mostra com és realment quan mata a sang freda un negre que es negava a avançar pel juju del mont Mutia. “Una fuetada hauria servit igual”, li diu Harry. “Potser tens raó. Podia haver carregat 150 lliures d’ivori”, respon ell, amb total indiferència per a la vida humana. En el trajecte fins a l’altiplà tarzanesc hi ha una novetat important: la tribu dels gabonis, amb el cap mig pintat de blanc i una fúria assassina fora mida. És terrorífica la seva aparició enmig de la selva. Cauen a dotzenes els portejadors negres. Un rec s’omple de cadàvers, que els altres trepitgen. És una imatge esfereïdora que es repetirà en noves entregues. Per sort els gabonis s’aturen davant del mont Mutia, juju per a ells. L’ascensió és molt vistosa. Hi ha més passos complicats i més portejadors caient al buit. Arriben, per fi, a l’altiplà tarzanesc. Han passat més de vint minuts de pel·lícula. Potser és un pèl massa, perquè ens morim de ganes de veure en Tarzan i la Jane.

Apareix primer Tarzan, poc articulat i molt rústic. Un any amb la Jane no li ha servit de gaire. A partir de certa edat costa d’aprendre les coses, pel que sembla. Dalt d’un arbre apareix la Jane, i es llança cap a Tarzan, que la recull al vol. Impressiona, encara que estigui fet amb dos plans. Jane vesteix amb poquíssima roba i atreu mirades lascives de Martin. Harry, en canvi, és un romàntic i duu a la cara el patiment amorós. “I si en Tarzan es morís?”, pregunta a Jane, per convèncer-la que torni amb ell. “Es moriria si jo me’n vaig”, respon Jane. De nit parlen del món civilitzat: els balls, la llum de la lluna damunt del Tàmesi, el xampany... Gaudeix molt de la conversa Jane, que fa un any que conviu amb un home poc cultivat. Li encanten els regals que li han portat -perfum, vestits, mitges i barrets- però avisa a Harry que no es faci pagues de res. Es prova un vestit i la seva silueta a la tenda encén encara més el desig de Martin. “You are a fascinating little savage”, li diu i s’hi abraona per fer-li un petó.

Continua impertinent poc després, quan humilia amb un comentari el pobre Tarzan, que s’ha quedat encantat davant del fonògraf (“La música encara amanseix les feres”, diu). No té paraules, Tarzan, ni coneixements tècnics, però té la Jane, i se l’enduu, arbre amunt, cap al seu niu d’amor. La pel·lícula és cèlebre pel seu erotisme, i realment Johnny Weissmuller i Maureen O’Sullivan formen una parella fabulosa. Tan eròtic com el vestuari suggerent de Jane és el despertar al matí o, tot seguit, el meravellós bany, que ella fa ben despullada. Josephine McKim, nedadora olímpica, és la Jane subaquàtica.                 

Però no tot a la vida és èxtasi amorós. Àfrica és un continent de feres perilloses i Tarzan ha de lluitar, cos a cos, amb un lleó, un cocodril (mític cocodril!) i un rinoceront. Però la pitjor fera és l’home. L’innocent Tarzan ignora el món del diner i del comerç. Guia Martin i Harry cap al cementiri d’elefants i no se li acut pensar que volen endur-se l’ivori. Quan ho sap, es retira. (1) Martin, llavors, dispara contra un elefant perquè, ferit, els condueixi al cementiri (és un mite bonic, el del cementiri dels elefants). Harry, resignat, accepta el lideratge de Martin: perduda Jane, només li queda l’ivori.

Quan es trenquen les lleis de la selva, la tragèdia és inevitable. A la nit, Tarzan arriba al cementiri amb un exèrcit d’elefants –com viatja Jane damunt l’elefant!- i Martin fingeix que renuncia a l’ivori. Hi ha una emotiva visita de Jane a la tomba del seu pare. Després, a primera hora del matí, Martin dispara contra Tarzan i el creu mort. En realitat, un hipopòtam, emergint, treu Tarzan del riu (un gran moment). El tram final és tan brillant com cruel. Una tribu de negres captura els blancs. Són sàdics i refinats. Bufant uns llargs corns atreuen tots els lleons de la contrada. La carnisseria és terrible i són devorats tant el pobre Harry com el pèrfid Martin. Jane se salva tant pel seu enginy –fa un foc, s’ajeu fent-se la morta- com per l’arribada de Tarzan. És un gran final, que clou magistralment un film impecable. Va començar a dirigir-lo Cedric Gibbons, el director artístic de la MGM, però com que no se’n sortia, el va rellevar Jack Conway.

(1) Martin: But he’s got to understand. Every penny we’ve got in the world is tied up with this.

Jane: Tarzan knows nothing about money. That wouldn’t mean anything to him.

Harry Holt: Well, what’s the harm? They’re all dead. (Es refereix als elefants del cementiri d’elefants).

Jane Parker: It’s as thought somebody asked you to rob a graveyard back home. 

Martin Arlington: But these are animals. They’re not humans. It’s different.

Jane: Not to him.