PICKUP ON SOUTH STREET (1953)

 

1953. 20th Century-Fox. Director: Samuel Fuller. 80 minuts. B/N

Guió: Dwight Taylor. Música: Leigh Harline. Fotografia: Joseph MacDonald.

Richard Widmark (Skip McCoy), Jean Peters (Candy), Thelma Ritter (Moe Williams), Murvyn Vye (Cap. Dan Tiger). 

El carterista patriota

Skip McCoy és un carterista amb una vivenda peculiar: una caseta de pesca unida a un moll de Nova York per una palanca. Dorm en una hamaca, i guarda cerveses fresques i material robat en una caixa al fons del mar. Candy és una noia que duu mala vida. Al seu Diccionari del cinema negre Xavier Coma afirma que és una prostituta. Suposo que es pot deduir. En qualsevol cas, freqüenta males companyies, com ara uns agents secrets soviètics que, a més, la fan anar amunt i avall amb microfilms robats. Skip i Candy es troben al metro. Ell s’hi acosta amb un diari i, amb dits de professional, li roba el moneder. Massa tard se n’adona Candy, que torna a casa amb les mans buides. El seu “amic”, de qui ella ignora la condició d’espia comunista, li ordena que trobi el carterista. No és l’única que el busca. S’organitza una cacera general. Agents de l’OSS (agència predecessora de la CIA), espies al servei de Moscou, Candy, tothom vol trobar Skip McCoy. És trepidant aquest film, en perpetu estat d’acceleració gràcies al nervi narratiu de Samuel Fuller, que filma amb més primers plans del que era normal a l’epòca.

Potser el més curiós de tot és contemplar els agents de l’OSS apel·lant al patriotisme del carterista Skip per tal que els ajudi. “If you refuse to cooperate you’ll be as guilty as the traitors who gave Stalin the A-bomb.” Skip veu de seguida que li estan fent “onejar la bandera”: “Are you waving the flag at me?”

Coma afirma que no es tracta d’una pel·lícula anticomunista perquè “els missatges en contra del comunisme són emesos pel lumpen social, amb la qual cosa resulta destruït el discurs idelològic que recorre la superfície del relat”. No hi estic d’acord. És cert que els qui combaten els comunistes són un carterista, una prostituta i una confident (Mou), però justament la seva lluita –clarament patriòtica: el comunisme és contrari als fonaments de la nació– els redimeix. Als dos supervivents -Skip i Candy- els espera un futur millor, lluny del submón en què malvivien, gràcies a haver arriscat la vida per combatre la trama d’espionatge soviètica. La total indiferència política inicial de Skip McCoy –“ So you’re a Red, who cares? Your money is as good as anybody else’s”- deixa pas a un inesperat patriotisme, que resulta recompensat amb la reinserció social. Per tant, a parer meu, el film és clarament anticomunista, circumstància que a aquestes altures, per cert, no hauria de causar cap problema.

TWO RODE TOGETHER (1961)

 

1961. Columbia. Director: John Ford. 109 minuts. Color.

Guió: Frank Nugent. Novel·la: Comanche Captives, de Will Cook (1960).

Música: George Duning. Fotografia: Charles Lawton, Jr.

James Stewart (Guthrie McCabe), Richard Widmark (Jim Gary), Shirley Jones (Marty Purcell), Andy Devine (Posey), John McIntire (Frazer), Linda Cristal (Elena), Henry Parker (Quanah Parker). 

Títols: Dos cavalquen junts; Les deux cavaliers; Cavalcarono insieme. 

La dura realitat

Aquest western és la negació de l’optimisme final de The Searchers (1956). Si allà John Wayne, després d’anys de recerca, aconseguia retornar a casa Natalie Wood, capturada de petita pels indis, aquí aquest objectiu és impossible. Un grup de gent, amb la millor voluntat, vol recuperar familiars que van caure en mans dels comanxes fa quinze o vint anys. Per això, l’exèrcit es posa en contacte amb Guthrie McCabe, actualment marshal de Tascosa, que anys enrere havia tingut tractes amb Quanah Parker, cap dels comanxes. McCabe és un personatge cínic que només es mou pels diners. A Tascosa, l’espavilat McCabe rep el deu per cent dels beneficis de tots els negocis de la ciutat; al campament dels familiars, només accedeix a negociar els alliberaments dels indis a canvi de tots els diners que tinguin. James Stewart es troba, doncs, a les antípodes dels seus personatges habituals, però és més que convincent en el paper.

El tinent Jim Gary (Richard Widmark, també formidable), amic de McCabe, l’acompanya en l’empresa i es desespera quan veu la seva cobdícia. I encara més es desespera un vespre, al campament, quan McCabe, que ha begut força, es deixa anar i explica la veritat de tot plegat a Marty Purcell, la noia que busca el seu germà petit, capturat pels indis quan tenia cinc anys. És el diàleg per excel·lència de la pel·lícula. La cerimònia d’iniciació que descriu McCabe, per cert, es correspon a la que es va poder veure nou anys després a A Man Called Horse (1970).       

Guthrie McCabe: Quan temps fa que va ser feta aquesta foto? 

Marty Purcell: Dotze anys com a mínim. Ara en deu tenir cap a disset.    

Guthrie McCabe: Cap a disset, cap a disset… Em dóna una foto d’un nen de cinc anys de cabells arrissats amb uns pantalons curts de vellut i creu que això m’ajudarà, eh? Li agradaria que li digués com és ara aquest angelet?     

Jim Gary: Vinga, Guthrie, para ja.      

Guthrie McCabe: No, no, no, que ho sàpiga. Ja és hora que algú d’aquest campament ho sàpiga. Ara i aquí. Deixi que li digui una cosa. Ara aquest nen porta unes trenes llargues fins aquí. Unes trenes fortes i pudents, plenes de greix de búfal. I té una cicatriu aquí a l’espatlla, que és on li van posar els ganxos i li van travessar la carn. Amb unes corretges de cuir el van hissar i, penjat així, al nen se li va anar esqueixant la carn fins que els ganxos van sortir, i això només per demostrar que és un home. Ha oblidat l’anglès. Només grunyeix comanxe. Només grunyeix. I ha matat. I ha arrencat cabelleres, cabelleres d’home blanc. I si tingués una oportunitat, noia, et violaria. (Jim Gary, alarmat per la cara d’horror de Marty, el vol fer callar, però no pot) Quan hagués acabat, et passaria a un altre dels mascles de la tribu a canvi d’un bon ganivet o d’un mal rifle. I ara què? És això el que vol que li torni, eh? És això el que vol? (1)        

És un monòleg impressionant, i encara més perquè el diu un amargat James Stewart. El canvi de papers amb Richard Widmark, que en principi semblava més adequat per al paper, és un dels gran encerts del film.  

La pel·lícula té un plantejament argumental apassionant i seqüències tan antològiques com la llarga conversa vora el riu, amb pla fix frontal, entre James Stewart i Richard Widmark. També té elements còmics bufonescos, tan del gust de John Ford, en especial a càrrec d’Andy Devine, sergent de panxa enorme (li serveix, fins i tot, d’arma letal a les baralles). Però tot i això, la pel·lícula no acaba essent gaire satisfactòria. Al mateix John Ford no li agradava el guió i la va rodar mig obligat. Potser el més decebedor és que McCabe, a la segona part, abandona el cinisme, es torna decent i actua com un cavaller amb Elena de Madariaga, una mexicana de noble presència que ve de patir un llarg captiveri. L’enfrontament, de nit, en un fals exterior, entre McCabe i l’indi Stone Calf, que ve a recuperar la seva squaw, és molt poc convincent.

Impressiona molt més el terrible desenllaç de l’adopció de Running Wolf, un noi indi que mai no hauria d’haver estat rescatat i que es passa l’estona cridant que és un comanxe. Ningú no el reconeix, però acaba absurdament afillat per una dona pertorbada que s’esforça a creure que aquell és el seu fill retrobat. La dona l’allibera de les cadenes i el noi comanxe la mata. Tot seguit, la gentada agafa el noi i el linxa a l’esplanada mateix del campament. Just abans de ser penjat, Running Wolf havia escoltat uns sons d’una caixeta de música i n’havia quedat captivat. Marty Purcell descobreix en aquest instant que el noi comanxe és el seu germà. Ni ella ni el tinent Jim Gary, però, poden fer res per evitar-ho. L’intent de recuperar el passat ha acabat en tragèdia. 

(1) McCabe: How long has it been since that picture was taken? 

Marty: At least 12 years. I think he’d be about 17 now.    

McCabe: About 17, about 17. You give me a picture of curly headed 5-year old kid with velvet knee-britches and you think it’ll help, huh? Would you like me to tell you what this little angel looks like now?     

Jim: Come on, Guthrie, cut it out.     

McCabe: No, no, no. Let her know. It’s about time somebody in this camp knows. Here, here. Now, let me tell you something. That kid has braids down to here now. Stiff, stinking braids filled with buffalo grease. And he’s got a scar there right in his shoulder where they stuck the pins right in through his flesh. They took some rawhide ropes amb hung him like that so he’d sort of dangle like that until the kid tore himself off these pins just to prove he’s a man. He forgot his English. He just grunts Comanche now. Just grunts. And he’s killed. And he’s taken scalps, white man’s scalps. And given a chance, sister, he’d rape you. (…) When he’s finished, he’d trade you off to one of the other bucks for a good knife or a bad rifle. Now, is that what you want me to bring back to you, huh? Is that what you want? 

SLATTERY'S HURRICANE (1949)

 

1949. USA (20th Century-Fox). Dir: Andre DeToth. 83 min. B/N (9 d’agost)

Guió: Herman Wuok, Richard Murphy. Música: Cyril J. Mockridge. 

Richard Widmark (Will Slattery), Linda Darnell (Aggie Hobson), Veronica Lake (Dolores Grieves), John Russell (Hobby Hobson), Gary Merrill (Com. Kramer).

”Odia’m a fora, si us plau”

Ventosa, plujosa, nocturna i huracanada és aquesta pel·lícula, com l’ànima del seu protagonista, Will Slattery, ressentit de per vida perquè una acció heroica que va fer durant la Segona Guerra Mundial, a les Illes Marianes, no va ser considerada com a tal sinó castigada com un acte d’indisciplina. Pilot d’avió, ara, fora de l’exèrcit, es guanya la vida molt descansadament pilotant per a un magnat de les llaminadures (¿o potser no és un “candy manufacturer” sinó un narcotraficant?). De passada, sense gaire entusiasme, Slattery (Richard Widmark, en el seu punt més desficiós) té relacions amb Dolores Grieves, secretària del magnat que és justament la persona que li va aconseguir la feina. Veronica Lake, amb mitja melena, és Dolores Grieves, i és un plaer escoltar la seva fabulosa veu dient frases com aquestes, amb les quals intenta consolar Slattery de les pèrdues al casino: “Hey, smile. That’s more like it. Maybe you haven’t got any money, but you still got me. I can do a lot of things money can’t do”. Ni tan sols aquesta darrera frase, plena de càlides promeses, no és capaç de motivar Slattery. Aquest home és penós.

Ah, però Slattery reviscola quan retroba Aggie Hobson, antiga flama que ara és la muller d’un company aviador, Hobby Hobson, que continua a l’èxèrcit en una perillosa tasca: volar fins a l’ull dels huracans per esbrinar-ne la direcció. Mal amic, Slattery li vol prendre la dona; ella, en principi, es mostra lleial al marit, però a poc a poc la seva integritat es va esmicolant. És complicat -hem de suposar- resistir-se a les frases que li dedica l’abrandat Slattery: “You crawled inside me and you stayed there.” Dolores Grieves, però, no es queda amb els braços plegats i canta les quaranta a Slattery. El diàleg és magistral.

Dolores Grieves: I used to think you were a man, Will. I don’t care about what you do to yourself, and I don’t care about what you’ve done to me. I asked for. But what you’re doing to Hobby and Aggie… is rotten. And I hate you for it. 

Will Slattery: Are you through?

Dolores Grieves: Yes, I’m through.

Will Slattery: Then hate me outside, will you? I’m tired.

Realment, la cosa és complicada, i més quan en ple vol a una remota illa del Carib, el magnat de les “llaminadures” es mor d’un atac de cor i Slattery acaba amb un paquet de droga a les mans… Un “deus ex machina” soluciona les coses. L’exèrcit s’adona de l’error que va cometre i condecora Slattery. A la cerimònia d’entrega és de les comptades vegades en què hi ha un cel ben blau (en blanc i negre, això sí) i un sol radiant. L’home recupera la fe en el món i redescobreix la seva brúixola moral.

Un film notable, doncs, amb tres estrelles incandescents (Widmark, Lake i Darnell), les dues darreres a punt d’apagar-se però no per això menys brillants. Com a curiositat, cal dir que el guió original incloïa una història de drogadicció per al personatge de Dolores Grieves, però va ser censurada. Se’n detecta algun rastre.